L'Alcassaba és la part més primitiva del complex monumental, va ser construïda sobre les restes d'una antiga fortalesa Zirí.

Els orígens de l'Alcassaba Natzarí es remunten a mil dos-cents trenta-vuit, quan el primer sultà i fundador de la dinastia nassarita Muhammad Ibn al-Alhmar decideix traslladar la seu del sultanat de l'Albaicín al turó del davant, la Sabika.

El lloc escollit per Al-Ahmar era idoni ja que l'Alcassaba situada a l'extrem occidental del turó i amb una planta triangular, molt similar a la proa d'un vaixell, garantia la defensa òptima del que seria la ciutat palatina de l'Alhambra construïda sota la seva protecció.

L'Alcassaba dotada de diverses muralles i torres sorgeix amb una clara intenció defensiva. Va ser de fet, centre de vigilància per la seva ubicació a dos-cents metres d'alçada sobre la ciutat de Granada, garantint així un domini visual de tot el territori circumdant i representant alhora un símbol de poder.

Al seu interior, se situa el barri castrense i és que amb el temps l'Alcassaba es va constituir com una petita micro ciutat independent destinada als soldats d'alt rang, encarregats de la defensa i la protecció de l'Alhambra i els seus sultans.

En accedir a l'alcassaba ens trobem amb allò que aparenta ser un laberint, encara que en realitat es tracta d'un procés de recuperació arquitectònica mitjançant anastilosi, que ha permès rehabilitar l'antic barri castrense que havia estat sepultat fins a principis del segle vint.

En aquest barri hi residia la guàrdia d'elit del sultà i la resta del contingent militar encarregats de la defensa i la seguretat de l'Alhambra. Es tractava, doncs, d'una petita ciutat dins de la pròpia ciutat palatina de l'Alhambra amb tot allò necessari per a la vida quotidiana com habitatges, tallers, tahona amb forn, magatzems, aljub, hammam, etcètera. D'aquesta manera, es podia mantenir separades la població militar i la civil.

En aquest barri gràcies a aquesta recuperació ens permet contemplar l'esquema típic de la casa musulmana: entrada amb accés al racó, petit pati com a eix central de l'habitatge, habitacions al voltant del pati i latrina.

A més, a principis del segle vint es va descobrir al subsòl una masmorra. Fàcil de reconèixer des de l'exterior per l'escala moderna en cargol que hi condueix.

Aquesta presó subterrània té una forma d'embut invertit i una planta circular. Això feia impossible que aquests captius poguessin escapar. De fet, els presoners eren introduïts al seu interior mitjançant un sistema de corrioles o cordes.

La Torre de la Pólvora servia de reforç defensiu pel costat meridional a la Torre de la Vela i des d'ella partia el camí militar que arribava fins a les Torres Bermejas.

Des de mil nou-cents cinquanta-set, és en aquesta torre on podem trobar uns versos gravats sobre pedra, l'autoria dels quals correspon al mexicà Francisco de Icaza:

“Dóna almoina dona, que no hi ha a la vida res,
com la pena de ser cec a Granada”.

L'espai ocupat pel Jardí dels Adarves pren els seus orígens al segle setze, quan s'edifica una plataforma artillera en el procés d'adaptació de l'Alcassaba per a l'artilleria.

Va ser ja al segle disset quan l'ús militar va perdre la seva importància i el cinquè Marquès de Mondéjar, després de ser nomenat alcaide de l'Alhambra en mil sis-cents vint-i-quatre, va decidir transformar aquest espai en un jardí emplenant amb terra l'espai entre la muralla exterior i la interior.

Hi ha una llegenda, segons la qual va ser en aquest lloc on es van trobar amagats uns gerros de porcellana farcits d'or, probablement amagats pels últims musulmans que van habitar el lloc, i que part d'aquest or trobat, va ser emprat pel marquès per finançar la creació d'aquest bell jardí. Es pensa que potser algun d'aquests gerros sigui algun dels vint grans gots de pisa daurada nassarita que es conserven al món. Podem contemplar dos d'aquests gots al Museu Nacional d'Art Hispanomusulmà ubicat a la planta baixa del Palau de Carlos Quinto.

Un dels elements destacables daquest jardí és la presència a la part central duna font amb forma de timbal. Aquesta font ha tingut diferents emplaçaments, el més cridaner i ressenyable va ser al Pati dels Lleons, on va ser col·locada en mil sis-cents vint-i-quatre sobre la font dels lleons amb el consegüent dany. La tassa va estar en aquest lloc fins a mil nou-cents cinquanta-quatre quan es va retirar i es va col·locar aquí.

Sota la dinastia nassarita, aquesta torre era coneguda sota el nom de la torre Major ia partir del segle setze se la va anomenar també torre del Sol, perquè el sol es reflectia a la torre al mig dia actuant llavors com un rellotge de sol.

L'aparença de la Torre ha canviat al llarg del temps en els seus orígens comptava amb merlets a la terrassa, que es van anar perdent a causa de diversos terratrèmols. La campana va ser incorporada després de la presa de Granada pels cristians.

Ésta se utilizaba para dar aviso a la población ante cualquier posible peligro, terremoto o incendio. También se empleaba el sonido de esta campana para regular los turnos de riego en la Vega de Granada.

Actualmente y según la tradición, se hace sonar la campana cada dos de enero para conmemorar la toma de Granada el dos de enero de 1492.

Situada a la muralla nord de l'Alcassaba, la porta de les Armes va ser un dels accessos principals per accedir a l'Alhambra.

En temps de la dinastia Nazarí, els ciutadans travessaven el Riu Darro pel pont del Cadí, i pujaven el turó per un camí avui dia ocult pel Bosc de Sant Pere, fins a arribar a la porta. A l'interior de la porta, havien de dipositar les armes abans d'accedir al recinte, per això el nom porta de les armes.

Des de la terrassa d´aquesta torre, podem obtenir avui dia una de les millors panoràmiques de la ciutat de Granada.

Justo enfrente nos encontramos con el barrio del Albaicín, reconocible por sus viviendas blancas y su entramado de calles laberínticas. Este barrio fue declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 1994.

És en aquest barri on hi ha un dels miradors més famosos de Granada: el Mirador de Sant Nicolau.

A la dreta de l'Albaicín, hi ha el barri del Sacromonte.

El Sacromonte és l'antic barri gitano per excel·lència de Granada i el bressol del flamenc. Aquest barri es caracteritza a més per la presència de vivendes troglodites: les coves.

Als peus de l'Albaicín i de l'Alhambra hi ha la Cursa del Darro, al costat de la ribera del riu amb el mateix nom.

La Torre de l'Homenatge és una de les torres més antigues de l'Alcassaba, té una alçada de vint-i-sis metres. Compte amb sis plantes, una terrassa i una masmorra subterrània.

A causa de l'alçada amb què compta la torre, des de la terrassa s'establia comunicació amb les torres talaies del regne. Aquesta comunicació s'establia mitjançant un sistema de miralls de dia o de fum amb fogueres a la nit.

Es pensa que, per la posició sortint de la torre al turó, va ser probablement el lloc escollit per a la ubicació dels estendards i les banderes vermelles de la dinastia nassarita.

La base d'aquesta torre va ser reforçada pels cristians amb l'anomenada Torre del Cubo.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics projecten una sèrie de reformes per adequar l'Alcassaba a l'artilleria. D'aquesta manera, sorgeix sobre la torre de la Tahona, la Torre del Cub la qual gràcies a la seva forma cilíndrica atorga més protecció davant de possibles impactes, en comparació a les torres nassarís amb planta quadrada.

El Generalife situat al Turó del Sol era l'almunia del sultà o dit altrament, una masia palatina amb hortes, on a més de dur a terme tasques agrícoles, es criaven animals per a la cort nassarita i es practicava la caça. S'estima que els inicis de la seva construcció es remunten a finals del segle tretze pel sultà Muhammad segon, fill del fundador de la dinastia nassarita.

El nom Generalife procedeix de l'àrab “yannat-al-arif” que significa jardí o hort de l'arquitecte.

Aquesta masia, que el visir Ibn al-Yayyab va anomenar la Casa Reial de la Felicitat, era un palau: el palau d'estiu del sultà. Tot i la proximitat amb l'Alhambra, tenia prou intimitat per poder allunyar-se i relaxar-se de les tensions de la cort i de la vida de govern, així com per gaudir d'unes temperatures més agradables. A causa del seu emplaçament a una altitud més gran que la ciutat palatina de l'Alhambra, la temperatura baixava al seu interior.

Quan es produeix la presa de Granada, el Generalife passa a ésser propietat dels Reis Catòlics, que el posen sota la protecció d'un alcaide o comanador. Felipe segon va acabar cedint l'alcaïdia perpètua i tinença del lloc a la família Granada Venegas (una família de moriscs conversos). L'Estat només va recuperar aquest lloc després d'un plet que va durar gairebé 100 anys i que va finalitzar amb un acord extrajudicial el 1921.

Acord mitjançant el qual el Generalife passaria a ser patrimoni nacional i es gestionaria al costat de l'Alhambra a través de la figura del Patronat, conformant-se així el Patronat de l'Alhambra i del Generalife.

L'amfiteatre a l'aire lliure que trobem al nostre camí cap al palau del Generalife va ser construït el 1952 amb la intenció d'acollir, com ho fa cada estiu, el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Desde el año 2002 también se celebra un Festival de Flamenco ligado a la figura del poeta granadino más emblemático: Federico García Lorca.

Sota la dinastia nassarita, el camí que atorgava la connexió entre la ciutat palatina i el Generalife partia de la Porta de l'Arabal, emmarcada a l'anomenada Torre dels Pics, anomenada així perquè els seus merlets finalitzen en piràmides de maó.

Es tractava d'un camí serpentejant i en pendent, protegit a banda i banda per altes muralles per dotar-lo de més seguretat, i desembocava a l'entrada del Pati del Descavalcament.

Aquestes ruïnes o fundacions són les restes arqueològiques del que era l'anomenada Casa dels Amics. El vostre nom i utilitat han arribat fins a nosaltres gràcies al “Tractat d'agricultura” d'Ibn Luyún al segle XIV.

Es tractava doncs d'un habitatge destinat a persones, amics o afins que el sultà tenia en estima i considerava important tenir a prop seu, però sense arribar a envair la seva privadesa, per la qual cosa es tractava d'un habitatge aïllat.

Aquest Passeig dels Baladres va ser realitzat a mitjans del segle XIX amb motiu de la visita de la Reina Isabel Segona i per crear un accés més monumental a la zona alta del palau.

El baladre és un altre nom que se li atorga al llorer rosa, que apareix en forma de volta ornamental en aquest passeig. A l'inici del passeig, després dels Jardins Alts, es conserva un dels exemplars més antics d'Arrayán Morisco, que va estar a punt de perdre's i la petjada genètica del qual se segueix investigant actualment.

Es tracta d'una de les plantes més característiques de l'Alhambra, que es distingeix per les seves fulles abarquillades i més grans que l'arrayan comú.

El Passeig dels Baladres enllaça amb el Passeig dels Xiprers, que serveix d'unió per conduir el visitant cap a l'Alhambra.

Un dels elements més ben conservats i singulars del Generalife és l'Escala de l'Aigua. Es creu que, sota la dinastia nassarita, aquesta escala —distribuïda en quatre trams amb tres altiplans intermedis— comptava amb canals d'aigua que fluïen pels dos passamans de ceràmica vidriada, alimentats per la Sèquia Reial.

Aquesta conducció d'aigua arribava fins a un petit oratori, del qual no se'n conserva informació arqueològica. Al seu lloc, des del 1836, hi ha un mirador romàntic erigit per l'administrador de la finca en aquella època.

Probablement, a la pujada d'aquesta escala, emmarcada per una volta de llorers i l'arrulla de l'aigua, es creava un entorn ideal per estimular els sentits, entrar al clima propici per a la meditació i fer les ablucions prèvies al prec.

Als terrenys circumdants al palau s'estima que hi devia haver almenys quatre grans hortes organitzades en diferents nivells o parates, contingudes per murs de tàpia. Els noms d'aquestes hortes que han transcendit fins a nosaltres són: Gran, Colorada, Merceria i Fuente Peña.

Aquestes hortes han continuat, en major o menor mesura, des del segle XIV llaurant-se amb les mateixes tècniques medievals tradicionals.

S'hi cultivava no només l'horta, sinó també arbres fruiters i pastura per als animals. Per exemple, avui dia es conreen carxofes, albergínies, fesols, figues, magraners i ametllers.

Actualment, a les hortes conservades se segueix utilitzant la mateixa tècnica de producció agrícola emprada a l'època medieval, cosa que fa que aquest espai tanqui en si un gran valor antropològic.

S'accedeix a aquests jardins des del Pati de la Sultana mitjançant una empinada escala del segle XIX, anomenada dels Lleons, a causa de les dues figures de pisa vidrada que es troben sobre la porta.

Aquests jardins es poden considerar un exemple del jardí romàntic. Estan situats sobre parates i conformen la part més elevada del Generalife, amb unes vistes espectaculars cap a tot el complexe monumental.

Destaca la presència de bellíssims magnolis.

Los Jardines de la Rosaleda tienen su origen entre los años treinta y cincuenta del siglo XX, después de que el Estado adquiriese el Generalife en 1921.

Sorgeix aleshores la necessitat de posar en valor una àrea abandonada i connectar estratègicament el lloc amb l'Alhambra mitjançant una transició gradual i suau.

El Pati de la Sèquia, també anomenat de la Ria al segle XIX, presenta avui una estructura de planta rectangular amb dos pavellons enfrontats i una crugia.

El nom del pati procedeix justament de la Sèquia Reial que travessa aquest palau, entorn de la qual es disposen quatre jardins a parterres ortogonals a nivell inferior. A banda i banda de la sèquia es predisposen uns sortidors que conformen una de les imatges més populars del palau. No obstant això, aquests sortidors no són originals, ja que trenquen la tranquil·litat i la calma que el sultà venia buscant en els seus moments de descans i meditació.

Aquest palau ha patit quantioses transformacions, ja que a l'origen aquest pati estava tancat a les vistes que avui trobem a través de la galeria de 18 arcs a l'estil belvedere. L´única part que permetria contemplar el paisatge seria el mirador central. Des d'aquest mirador original, era el lloc on asseguts a terra i recolzats a l'ampit es podia contemplar les vistes panoràmiques a la ciutat palatina de l'Alhambra.

Atestigant el seu passat trobarem al mirador decoració nassarita, on destaca la superposició de guixeries del sultà Ismail I sobre les de Muhammad III. Això deixa palès que cada sultà tenia gustos i necessitats diferents i adaptaven els palaus d'acord amb aquests, deixant la seva pròpia empremta o empremta.

En passar el mirador, i si ens fixem a l'intradós dels arcs, també trobarem emblemes dels Reis Catòlics com el Yugo i les Fletxes, així com el lema “Tant Monta”.

El costat est del pati és recent a causa d'un incendi produït el 1958.

Abans d'accedir al Pati de la Sèquia, ens trobem amb el Pati de la Guàrdia. Un pati senzill amb galeries porxades, una font al centre, que està a més ornamentat amb tarongers amargs. Aquest pati devia servir com a zona de control i avantsala abans d'accedir a les dependències d'estiu del sultà.

Destaca d'aquest lloc que, després de pujar unes escales empinades, ens trobem una portada emmarcada per una llinda decorada amb enrajolat en tons blaus, verds i negres sobre un fons blanc.

En pujar les escalinates i traspassar aquesta portada, ens trobem amb un racó, els bancs de la guàrdia i una empinada i estreta escala que ens porta al palau.

El Pati de la Sultana és un dels espais més transformats. Es pensa que el lloc que avui ocupa aquest pati —també anomenat Pati del Xiprer— era la zona destinada a l'antic hammam, el bany del Generalife.

Al segle XVI perd aquesta funció i apareix convertit en un jardí. Amb el temps, es va disposar una galeria septentrional, un safareig en forma d'U, una font al seu centre i trenta-vuit sorollosos sortidors.

Els únics elements que es conserven de l'època nassarita són el salt d'aigua de la Sèquia Reial, protegit després de la reixa, i un petit tram de canalització que dirigeix l'aigua cap al Pati de la Sèquia.

El nom “Pati del Xiprer” el devem al xiprer centenari mort, del qual avui només se'n conserva el tronc. Al costat d'aquest hi ha una placa en ceràmica granadina que ens parla de la llegenda del segle XVI de Ginés Pérez de Hita, segons la qual aquest xiprer va ser testimoni de les trobades amoroses de la favorita de l'últim sultà, Boabdil, amb un noble cavaller Abencerraje.

El Pati del Descavalcament, també conegut com a Patio Polo, és el primer pati que trobem en entrar al palau del Generalife.

El mitjà de locomoció emprat pel sultà per accedir al Generalife era el cavall i, com a tal, requeria un lloc on baixar de la seva muntura i allotjar aquests animals. Aquest pati es pensa que estava destinat amb aquesta finalitat, ja que era el lloc per a les cavallerisses.

Disposava de bancs de suport per baixar i pujar de l'equí, i de dos estables a les crugies laterals, que funcionaven com estables a la part inferior i pallers a la part superior. Tampoc no podia faltar l'abeurador amb aigua fresca per als cavalls.

A ressaltar en aquest lloc: sobre la llinda de la porta que dóna pas al següent pati, trobem la clau de la fam, símbol de la dinastia nassarita, representant salutació i propietat.

El pòrtic nord és el més ben conservat i estava destinat a acollir les dependències del sultà.

Trobem un pòrtic amb cinc arcs sostinguts sobre columnes i als seus extrems alhamís. Després d'aquest pòrtic, i per accedir al Saló Regi, es passa per un triple arc on hi ha poemes que parlen de la batalla de la Vega o de Serra Elvira el 1319, cosa que ens brinda informació sobre la datació del lloc.

Als costats d'aquest triple arc també hi ha taqas, uns nínxols de mida petita excavats al mur on es col·locava aigua.

El Saló Regi, ubicat en una torre quadrada decorada amb guixeries, era el lloc on el sultà —malgrat ser aquest un palau de descans— rebia alguna audiència de caràcter urgent. Aquestes audiències, segons uns versos gravats allà, havien de ser breus i directes per no molestar massa el repòs de l'emir.

Els Palaus Nazaríes constitueixen la zona més emblemàtica i cridanera del conjunt monumental. Van ser construïts al segle XIV, un moment que es pot considerar de gran esplendor per a la dinastia nassarita.

Aquests palaus eren la zona reservada al sultà i als seus familiars propers, on es desenvolupava la vida familiar, però també la vida oficial i administrativa del regne.

Els Palaus són: el Mexuar, el Palau de Comares i el Palau dels Lleons.

Cadascun d'aquests palaus va ser construït de manera independent, en moments diferents i amb funcions pròpies i diferenciades. Va ser després de la Presa de Granada quan els palaus van ser unificats i, a partir d'aquell moment, van passar a ser anomenats com la Casa Reial, i més endavant com la Casa Reial Vella, quan Carles V va decidir construir el seu propi palau.

El Mexuar és la part més antiga dels Palaus Nazaríes, però també és l'espai que ha hagut de fer front a més transformacions al llarg del temps. El seu nom prové de l'àrab Maswar, que fa referència al lloc on es reunia la Sura o Consell de Ministres del sultà, desvetllant així una de les seves funcions. També era l'avantsala on el sultà impartia justícia.

La construcción del Mexuar se atribuye al sultán Ismaíl I, que reinó entre 1314 y 1325, y fue modificado por su nieto Muhammad V. Sin embargo, fueron los cristianos quienes más transformaron este espacio al convertirlo en una capilla.

En època nassarita, aquest espai era molt més reduït i s'organitzava al voltant de les quatre columnes centrals, on encara es pot apreciar el característic capitell cúbic nassarita, pintat amb blau cobalt. Sobre aquestes columnes es recolzava una llanterna que aportava llum zenital, eliminada al segle XVI per crear habitacions altes i finestres laterals.

Per convertir el lloc en capella es va rebaixar el terra i es va afegir un petit espai rectangular al fons, avui separat per una balustrada de fusta que indica on es trobava el cor alt.

El sòcol d'enrajolat ceràmic amb decoració d'estrelles va ser portat d'un altre lloc. Entre les seves estrelles es poden veure alternadament: el blasó del Regne Natzarí, el del Cardenal Mendoza, l'Àliga Bicèfala dels Àustria, el lema “No hi ha vencedor sinó Déu” i les Columnes d'Hèrcules de l'escut imperial.

Sobre el sòcol, un fris epigràfic en guix repeteix: "El Regne és de Déu. La Força és de Déu. La Glòria és de Déu." Aquestes inscripcions substitueixen les jaculatòries cristianes: "Christus regnat. Christus vincit. Christus imperat."

L'entrada actual al Mexuar va ser oberta en època moderna, alterant l'emplaçament d'una de les Columnes d'Hèrcules amb el lema Plus Ultra, que va ser traslladada al mur est. La corona de guix sobre la porta manté la ubicació original.

Al fons de la sala, una porta dóna pas a l'Oratori, on s'accedia originalment per la galeria de Machuca.

Aquest espai és un dels més danyats de l'Alhambra a causa de l'explosió d'un polvorí el 1590. Va ser restaurat el 1917.

Durant la restauració es va rebaixar el nivell del terra per evitar accidents i facilitar la visita. Com a testimoni del nivell original roman un poet corregut sota les finestres.

El nom Quart Daurat prové de l'etapa dels Reis Catòlics, quan l'enteixinat nassarita va ser repintat amb motius daurats i es van incorporar els emblemes dels monarques.

Els súbdits que aconseguien audiència esperaven davant de la façana, separats del sultà per la guàrdia reial, a l'estada avui coneguda com el Quart Daurat.

Al centre del pati hi ha una font baixa de marbre amb gallons, rèplica de la font de Lindaraja conservada al Museu de l'Alhambra. A un costat de la pila, una reixa dóna pas a un fosc corredor subterrani que feia servir la guàrdia.

Más adelante encontramos la Fachada del Palacio de Comares. Esta impresionante fachada, muy restaurada entre los siglos XIX y XX, fue construida por Muhammad V con el fin de conmemorar la toma de Algeciras en 1369, que otorgaba dominio sobre el Estrecho de Gibraltar.

En aquest pati, el sultà rebia els súbdits que aconseguien una audiència especial. Es col·locava a la part central de la façana, assegut sobre una branqueta entre les dues portes i sota el gran ràfec, obra cimera de la fusteria nassarita que el coronava.

La façana té una gran càrrega al·legòrica. En ella els súbdits podien llegir:

“La meva posició és una corona i la meva porta una bifurcació: l'Occident creu que en mi hi ha l'Orient
Al-Gani bi-llah m'ha encomanat franquejar l'entrada a la victòria que s'anuncia.
Doncs esperant que ell aparegui com l'horitzó al dia revela.
Feu Déu tan bella la seva obra com bells són el seu caràcter i la seva figura!”

La porta de la dreta servia d'accés a les dependències privades i zona de servei, mentre que la porta de l'esquerra, a través d'un passadís en racó amb bancs per a la guàrdia, dóna accés al Palau de Comares, concretament al Pati dels Arrayanes.

Una de les característiques de la casa hispanomusulmana és accedir a l'habitatge a través d'un passadís en racó que condueix a un pati a cel obert, eix de vida i organització de la llar, dotat d'algun punt d'aigua i vegetació. Aquest mateix concepte es troba al Pati dels Arrayanes, però a una escala més gran, amb 36 metres de llarg i 23 d'amplada.

El Pati dels Arrayanes és el centre del Palau de Comares, on es desenvolupava l'activitat política i diplomàtica del Regne Nazarí. Es tracta d'un pati rectangular d'imponents dimensions l'eix central de les quals és un gran safareig. L'aigua quieta hi actua com un mirall que concedeix profunditat i verticalitat a l'espai, creant així un palau sobre l'aigua.

Als dos extrems del safareig, els sortidors introdueixen l'aigua amb suavitat per no trencar l'efecte mirall ni la quietud del lloc.

Flanquejant el safareig es troben dos massissos vegetals d'arrayans, que donen nom al lloc actual: Pati dels Arrayanes. En el passat també se'l coneixia com a Pati de l'Alberca.

La presència de l'aigua i la vegetació no respon únicament a criteris ornamentals o estètics, sinó també a la intenció de crear espais agradables, especialment a l'estiu.

Als costats majors del pati s'ubiquen quatre habitatges independents. Al costat nord s'alça la Torre de Comares, que alberga al seu interior el Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Al costat sud, la façana actua com un trampantojo, ja que l'edificació que existia darrere va ser enderrocada per connectar el Palau de Carles V amb l'Antiga Casa Reial.

Abans d'accedir als palaus nassarís, si mirem cap a l'esquerra, trobem dos patis.

El primer és el Pati de la Mesquita, anomenat així per la petita mesquita que es troba en un dels angles. No obstant això, des del segle XX també ha estat conegut com la Madraza dels Prínceps, ja que la seva estructura guarda similituds amb la Madraza de Granada.

Més endavant es troba el Pati de Machuca, que rep el seu nom de l'arquitecte Pedro Machuca, encarregat de dirigir les obres del Palau de Carles V al segle XVI, i qui hi residia.

Aquest pati és fàcilment recognoscible per la safareig de vores lobulades situada al centre, així com pels xiprers retallats en forma d'arc, que recuperen la sensació arquitectònica de l'espai d'una manera no invasiva.

La Sala de la Barca és l'avantsala al Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Als brancals de l'arc que dóna accés a aquesta sala hi trobem uns nínxols enfrontats, llaurats en marbre i decorats amb rajoles de colors. Es tracta d'un dels elements ornamentals i funcionals més característics dels palaus nassarís: les taqas.

Les *taqas* són nínxols petits excavats als murs, sempre disposats en parella i enfrontats. S'utilitzaven per col·locar al seu interior gerres amb aigua fresca per beure o amb aigua perfumada per rentar-se les mans.

El sostre actual de la sala és una reproducció de l'original, perdut en un incendi el 1890.

El nom d'aquesta sala prové d'una alteració fonètica de la paraula àrab baraka, que significa “benedicció”, i que es repeteix en multitud d'ocasions als murs d'aquesta sala. No és procedent, com es creu popularment, de la forma de sostre de barca invertida.

Era en este lugar donde los nuevos sultanes solicitaban la bendición de su Dios antes de ser coronados como tal en el Salón del Trono.

Abans d'accedir al Saló del Tron, trobem dues entrades laterals: a la dreta, un petit oratori amb el mihrab; ia l'esquerra, la porta d'accés a l'interior de la torre de Comares.

El Saló dels Ambaixadors, també anomenat del Tron o de Comares, és el lloc on es trobava el tron del sultà i, per tant, el centre de poder de la dinastia nassarita. Potser per aquesta raó s'ubica dins de la Torre de Comares, la torre més gran del conjunt monumental, amb 45 metres d'alçada. La seva etimologia prové de l'àrab arsh, que significa botiga, pavelló o tron.

La sala té forma de cub perfecte, i les seves parets estan revestides amb una rica decoració fins al sostre. Als laterals hi ha nou alcoves iguals agrupades de tres en tres amb finestres.

En el passat, les finestres estaven tancades per vidrieres de colors amb formes geomètriques anomenades *cumarías*. Aquestes es van perdre a causa de l'ona expansiva d'un polvorí que va explotar el 1590 a la Cursa del Darro.

La riquesa decorativa del saló és extrema. Comença a la part inferior amb rajoles de formes geomètriques, que generen un efecte visual similar al d'un calidoscopi. Continua a les parets amb estucs que semblen tapissos penjats, decorats amb motius vegetals, flors, petxines, estrelles i abundant epigrafia.

L'escriptura present és de dos tipus: cursiva, la més comuna i fàcilment reconeixible; i cúfica, una escriptura culta de formes rectilínies i anguloses.

Entre todas las inscripciones, la más destacada es la que aparece debajo del techo, en la franja superior de la pared: la sura 67 del Corán, llamada “El Reino” o “del Señorío”, que recorre las cuatro paredes. Esta sura era recitada por los nuevos sultanes para proclamar que su poder provenía directamente de Dios.

La imatge del poder diví també es representa a la sostrada, composta per 8.017 peces diferents que, mitjançant rodes d'estrelles, il·lustren l'escatologia islàmica: els set cels i un vuitè, el paradís, el Tron d'Allah, representat per la cupuleta central de mocàrabs.

Per accedir a la Casa Reial Cristiana cal utilitzar una de les portes obertes a l'alcova esquerra de la Sala de les Dues Germanes.

Carles V, nét dels Reis Catòlics, va visitar l'Alhambra el juny de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla.

Aquests espais trenquen completament amb l'arquitectura i l'estètica nassarita. Tot i això, en haver-se construït sobre zones enjardinades entre el Palau de Comares i el Palau dels Lleons, és possible veure a través d'unes petites finestres situades a l'esquerra del passadís la part superior de l'Hammam Reial o Hammam de Comares. Uns metres més endavant, altres obertures permeten veure la Sala dels Llits i la Galeria dels Músics.

El Bany Reial no només era un espai d'higiene, sinó també un lloc idoni per cultivar de manera distesa i amistosa les relacions polítiques i diplomàtiques, acompanyat de música per amenitzar el moment. Aquest espai només s'obre al públic de vegades especials.

A través d'aquest passadís s'accedeix al Despatx de l'Emperador, que destaca per una xemeneia renaixentista amb l'escut imperial i un enteixinat de fusta dissenyat per Pedro Machuca, arquitecte del Palau de Carles V. A l'enteixinat es pot llegir la inscripció “PLUS ULTRA”, lema adoptat per l'Emperador, juntament amb les inicials K de Carlos.

Sortint de la sala, a la dreta hi ha les habitacions imperials, actualment tancades al públic i només accessibles en ocasions especials. Aquestes estades també són conegudes com les Habitacions de Washington Irving, ja que va ser allà on es va allotjar l'escriptor romàntic nord-americà durant la seva estada a Granada. Possiblement, va ser en aquest lloc on va escriure el seu famós llibre Contes de l'Alhambra. Sobre la porta es pot veure una placa commemorativa.

Contigu al Pati de la Reixa es troba el Pati de Lindaraja, adornat amb tanques tallades de boix, xiprers i tarongers amargs. Aquest pati deu el seu nom al mirador nassarita ubicat al costat meridional, que porta la mateixa denominació.

A l'etapa nassarita, el jardí tenia un aspecte completament diferent de l'actual, ja que era un espai obert al paisatge.

Amb l'arribada de Carles V, el jardí va ser tancat i va adoptar una disposició semblant a la d'un claustre gràcies a una galeria porxada. Per construir-lo es van utilitzar columnes procedents d'altres parts de l'Alhambra.

Al centre del pati destaca una font barroca, sobre la qual se superposà a principis del segle XVII una tassa de marbre nassarita. La font que veiem avui és una rèplica; l'original es conserva al Museu de l'Alhambra.

El Pati dels Lleons és el nucli d'aquest palau. Es tracta d'un pati de planta rectangular envoltat per una galeria porxada amb cent vint-i-quatre columnes, totes diferents entre si, que comuniquen les estades del palau. Guarda certa similitud amb un claustre cristià.

Aquest espai és considerat una de les joies de l'art islàmic, tot i trencar amb els esquemes habituals de l'arquitectura hispanomusulmana.

La simbologia del palau gira al voltant del concepte de jardí-paradís. Els quatre canalets d'aigua que parteixen del centre del pati podrien representar els quatre rius del paradís islàmic i atorgaren al pati una disposició en creu. Les columnes evoquen un bosc de palmeres, com els oasis del paradís.

Al centre se situa la cèlebre Font dels Lleons. Els dotze lleons, encara que en posició similar —alerta i d'esquena a la font—, presenten trets diferents. Estan tallats en marbre blanc de Macael, acuradament seleccionat per aprofitar les vetes naturals de la pedra i accentuar-ne els trets distintius.

Hi ha diverses teories sobre el seu simbolisme. Alguns creuen que representen la força de la dinastia nassarita o del sultà Muhammad V, els dotze signes del zodíac, les dotze hores del dia o fins i tot un rellotge hidràulic. Altres sostenen que és una reinterpretació del Mar de Bronze de Judea, sostingut per dotze bous, aquí reemplaçats per dotze lleons.

La taza central probablemente fue tallada in situ y contiene inscripciones poéticas que elogian a Muhammad V y alaban el sistema hidráulico que alimenta la fuente y regula el flujo del agua para evitar desbordamientos. Este es un fragmento del poema:

“Plata fundida corre entre las perlas,
a las que semeja belleza alba y pura.
En apariencia, agua y mármol parecen confundirse,
sin que sepamos cuál de ambos se desliza.
¿No ves cómo el agua se derrama en la taza,
pero sus caños la esconden enseguida?

És un amant les parpelles del qual desborden de llàgrimes,
llàgrimes que amaga per por un delator.

¿No es, en realidad, cual blanca nube
que vierte en los leones sus acequias
y parece la mano del califa que, de mañana,
prodiga a los leones de la guerra sus favores?”

La font va patir diverses transformacions al llarg del temps. Al segle XVII se li va afegir una segona tassa, que va ser retirada al segle XX i reubicada al Jardí dels Adarves de l'Alcassaba.

L'adaptació cristiana del palau va comportar la creació d'un accés directe a la Torre de Comares mitjançant una galeria oberta de dos pisos. Aquesta galeria ofereix unes magnífiques vistes cap a dos dels barris més emblemàtics de Granada: l'Albaicín i el Sacromonte.

Des de la galeria, mirant cap a la dreta, també s'albira el Pentinador de la Reina, que igual que altres zones esmentades només es pot visitar en ocasions especials o com a espai del mes.

El Pentinador de la Reina se situa a la Torre de Iussuf I, una torre avançada respecte a la muralla. El seu nom cristià prové de l'ús que li va donar Isabel de Portugal, esposa de Carles V, durant la seva estada a l'Alhambra.

A l'interior, l'espai va ser adaptat a l'estètica cristiana i alberga valuoses pintures renaixentistes realitzades per Julio de Aquiles i Alexander Mayner, deixebles de Rafael Sanzio, també conegut com a Rafael d'Urbino.

En baixar des de la galeria, ens trobem amb el Pati de la Reixa. El seu nom prové del balcó corregut amb reixes de ferro forjat, instal·lades a mitjans del segle XVII. Aquestes reixes servien com a corredor obert per connectar i protegir les estades adjacents.

La Sala de les Dues Germanes rep el seu nom actual per la presència de dues lloses bessones de marbre de Macael emplaçades al centre de la sala.

Aquesta sala té certa semblança amb la Sala dels Abencerratges: es troba a una alçada superior respecte al pati i, després de l'entrada, presenta dues portes. La de l'esquerra donava accés al vàter i la de la dreta comunicava amb les estances superiors de la vivenda.

A diferència de la seva sala bessona, aquesta s'obre al nord cap a la Sala dels Ajimeces i cap a un petit mirador: el Mirador de Lindaraja.

Durante la dinastía nazarí, en tiempos de Muhammad V, esta sala era conocida como “qubba al-kubra”, es decir, “la qubba mayor”, la más importante del Palacio de los Leones. El término “qubba” hace referencia a una planta cuadrada cubierta con una cúpula.

La cúpula parteix d'una estrella de vuit puntes, desplegant-se en un traçat tridimensional compost per 5.416 mocàrabs, alguns dels quals encara conserven restes de policromia. Aquests mocàrabs es distribueixen en setze cupulins situats sobre setze finestres amb gelosies que aporten llum canviant a l'estada.

Abans d'accedir a la sala occidental, també coneguda com la Sala dels Abencerrajes, ens trobem amb unes portes de fusta amb un llaurat remarcable que es conserven des de l'època medieval.

El nombre de esta sala está ligado a una famosa leyenda de la Alhambra. Según la tradición, un rumor sobre un supuesto romance entre un caballero abencerraje y la favorita del sultán (o quizá sospechas de conspiración contra el monarca) provocó la ira del soberano.

El sultán mandó llamar a varios caballeros de la familia Abencerraje. Según cuenta la leyenda, decenas de ellos fueron ejecutados aquí mismo.

La historia se difundió en la literatura del siglo XVI, especialmente en la novela “Guerras civiles de Granada” de Ginés Pérez de Hita, que narra los conflictos entre los linajes nobles del reino nazarí.

Con el paso del tiempo, la tradición situó la tragedia en esta sala. Por eso, algunos visitantes han querido ver en las manchas rojizas de la fuente central un vestigio simbólico de la sangre de aquellos caballeros.

La leyenda fue tan popular que inspiró también al pintor español Mariano Fortuny, quien la representó en su cuadro “La matanza de los Abencerrajes.”

En traspassar la porta trobem dos accessos: el de la dreta conduïa al vàter i el de l'esquerra a unes escales que portaven a les dependències superiors.

La Sala de los Abencerrajes es una vivienda privada e independiente en planta baja, estructurada en torno a una gran “qubba”, “cúpula” en árabe.

La cúpula de guix està ricament decorada amb mocàrabs que parteixen d'una estrella de vuit puntes en una complexa composició tridimensional. Els mocàrabs són elements arquitectònics a base de prismes penjants de formes còncaves i convexes, que recorden estalactites.

En endinsar-se a la sala, es percep un descens de temperatura. Això és degut a que les úniques finestres estan situades a la part superior, permetent que l'aire calent escapi. Mentrestant, l'aigua de la font central refresca l'ambient, fent que, amb les portes tancades, la sala funcioni com una mena de cova amb temperatura ideal per als dies més calorosos de l'estiu.

Després de la Sala de les Dues Germanes, trobem al nord una nau transversal coberta per una volta de mocàrabs.

Es creu que les parets blanques d'aquesta sala estaven originalment entapissades amb teles de seda.

El llamado Mirador de Lindaraja debe su nombre a la derivación del término árabe “Ayn Dar Aisa”, que significa “los ojos de la Casa de Aisa”.

Tot i les seves reduïdes dimensions, l'interior del mirador té una decoració destacable. D'una banda, presenta un enrajolat amb successions d'estrelles enllaçades de mida petita, la qual cosa va exigir un treball minuciós per part dels artesans. D'altra banda, si un s'acosta i aixeca la vista, pot observar un sostre amb vidres de colors encaixats en una estructura de fusta, com una llanterna zenital.

Aquesta llanterna és una mostra representativa de com degueren ser molts dels tancaments o coixinets de l'Alhambra palatina. Quan la llum del sol incideix sobre els vidres, projecta reflexos de colors que il·luminen la decoració, atorgant a lespai una atmosfera única i canviant al llarg del dia.

Durant l'època nassarita, quan el pati encara no estava tancat, una persona podia seure a terra del mirador, recolzar el braç a l'ampit de la finestra i gaudir d'unes vistes espectaculars cap al barri de l'Albayzín. Aquestes vistes es van perdre al començament del segle XVI, quan es van construir les dependències destinades a ser residència de l'emperador Carles V.

La Sala dels Reis ocupa tot el costat est del Pati dels Lleons i, encara que apareix integrada al palau, es pensa que va tenir una funció pròpia, probablement de caràcter lúdic o àulic.

Aquest espai destaca per conservar un dels pocs exemples de pintura figurativa nassarita.

A les tres alcoves d'aproximadament quinze metres quadrats cadascuna, hi ha tres falses voltes decorades amb pintures realitzades sobre cuir de xai. Aquestes pells es van fixar al suport de fusta mitjançant petits claus de bambú, tècnica que evitava l'oxidació del material.

El nom de la sala probablement prové de la interpretació de la pintura de l'alcova central, en què es representen deu figures que podrien correspondre als primers deu sultans de l'Alhambra.

A les alcoves laterals es poden observar escenes cavalleresques de lluita, caça, jocs i amor. S'hi distingeix clarament, per la vestimenta, la presència de personatges cristians i musulmans compartint el mateix espai.

S'ha debatut àmpliament sobre l'origen d'aquestes pintures. A causa del seu estil gòtic lineal, es pensa que probablement van ser realitzades per artistes cristians coneixedors del món musulmà. Aquestes obres poden ser fruit de la bona relació entre Muhammad V, fundador d'aquest palau, i el rei cristià Pere I de Castella.

La Sala dels Secrets és una estança de planta quadrada, coberta amb una volta esfèrica.

En aquesta sala passa una cosa molt particular i curiosa que la converteix en una de les atraccions favorites per als visitants de l'Alhambra, especialment per als més petits.

El fenomen consisteix que, si una persona es col·loca en un dels vèrtexs de la sala i una altra al vèrtex oposat —totes dues de cara a la paret i el més a prop possible—, una pot parlar en veu molt baixa i l'altra escoltarà perfectament el missatge, com si estigués just al seu costat.

Es gracias a este “juego” acústico que la sala recibe su nombre: “Sala de los Secretos”.

El conegut com a Palau dels Lleons va ser manat construir durant el segon regnat del sultà Muhammad V, que va començar el 1362 i es va prolongar fins al 1391. En aquesta etapa s'inicia la construcció del Palau dels Lleons, confrontant amb el Palau de Comares, que havia estat edificat pel seu pare, el sultà Iussuf I.

Este nuevo palacio también fue denominado “Palacio del Riyad”, ya que se cree que fue levantado sobre los antiguos Jardines de Comares. El término “Riyad” significa “jardín”.

Es pensa que l'accés original al palau es feia per l'angle sud-est, des del Carrer Reial ia través d'un accés al racó. Actualment, a causa de les modificacions cristianes després de la conquesta, s'accedeix directament des del Palau de Comares a la Sala dels Mocàrabs.

La Sala dels Mocàrabs rep el seu nom per la impressionant volta de mocàrabs que la cobria originalment, i que es va desplomar gairebé del tot com a conseqüència de les vibracions provocades per l'explosió d'un polvorí a la Cursa del Darro el 1590.

Encara es poden observar restes d'aquesta volta en un dels costats. Al costat oposat, queden restes d'una volta cristiana posterior, en què apareixen les lletres “FY”, tradicionalment associades a Ferran i Isabel, encara que en realitat corresponen a Felip V i Isabel de Farnesio, que van visitar l'Alhambra el 1729.

Es creu que la sala podria haver funcionat com a vestíbul o sala d'espera per als convidats a les celebracions, festes i recepcions del sultà.

L'ampli espai conegut avui com a Jardins del Partal deu el seu nom al Palau del Pòrtic, anomenat així per la galeria porxada que presenta.

Es tracta del palau més antic conservat del conjunt monumental, la construcció del qual s'atribueix al sultà Muhammad III a principis del segle XIV.

Aquest palau guarda certa similitud amb el Palau de Comares, encara que sigui anterior: un pati rectangular, un safareig central i el reflex del pòrtic sobre l'aigua com a mirall. El seu element diferenciador principal és la presència d'una torre lateral, coneguda des del segle XVI com a Torre de les Dames, tot i que també ha rebut el nom d'Observatori, ja que Muhammad III era un gran aficionat a l'astronomia. La torre compta amb finestres orientades cap als quatre punts cardinals, cosa que permet gaudir de vistes espectaculars.

Una curiositat notable és que aquest palau va ser de titularitat privada fins al 12 de març del 1891, quan el seu propietari, Arthur Von Gwinner, banquer i cònsol alemany, va cedir l'edifici i el terreny immediat a l'Estat espanyol.

Lamentablement, Von Gwinner va desmuntar el sostre de fusta del mirador i el va traslladar a Berlín, on actualment s'exposa al Museu de Pèrgam com una de les peces més destacades de la seva col·lecció d'art islàmic.

Confrontant amb el Palau del Partal, a l'esquerra de la Torre de les Dames, hi ha unes cases nassarines. Una d'elles va ser anomenada Casa de les Pintures a causa de la troballa, a principis del segle XX, de pintures realitzades al tremp sobre estuc del segle XIV. Aquestes pintures, de gran valor, constitueixen un rar exemple de pintura mural figurativa nassarita, amb escenes cortesanes, de caça i celebracions.

A causa de la seva importància i per raons de conservació, aquests habitatges no estan oberts al públic.

A la dreta del Palau del Partal, sobre l'adarve de la muralla, hi ha l'Oratori del Partal, la construcció del qual s'atribueix al sultà Iussuf I. L'accés es realitza mitjançant unes petites escales, ja que es troba elevat respecte al nivell del sòl.

Un dels pilars de l'Islam és pregar cinc cops al dia en direcció a la Meca. L'oratori funcionava com una capella palatina que permetia als habitants del palau proper complir aquesta obligació religiosa.

Tot i les seves reduïdes dimensions (uns dotze metres quadrats), l'oratori compta amb un petit vestíbul i una sala de pregària. El seu interior presenta una rica decoració en guixeria amb motius vegetals i geomètrics, així com inscripcions alcoràniques.

En pujar les escales, just davant de la porta d'entrada, es troba al mur sud-oest el mihrab, orientat cap a la Meca. Té planta poligonal, un arc de ferradura adovellat i està cobert per una cúpula de mocàrabs.

Destaca especialment la inscripció epigràfica ubicada a les impostes de l'arc del mihrab, que convida a l'oració: “Vine a pregar i no siguis dels negligents.”

Adossada a l'oratori es troba la Casa d'Atasi de Bracamonte, que va ser cedida el 1550 a qui va ser escuder de l'alcaide de l'Alhambra, el Comte de Tendilla.

A la parada més elevada de la zona del Partal es troben les restes arqueològiques del Palau de Yusuf III. Aquest palau va ser cedit al juny de 1492 pels Reis Catòlics al primer governador de l'Alhambra, Don Íñigo López de Mendoza, segon Comte de Tendilla. Per això, també se'l coneix com el Palau de Tendilla.

La raó per la qual aquest palau es troba en ruïnes té el seu origen en les desavinences sorgides al segle XVIII entre els descendents del Comte de Tendilla i Felipe V de Borbó. es van prendre represàlies: el 1718 se'ls va retirar l'alcaïdia de l'Alhambra i més tard el palau, que va ser desmantellat i els seus materials venuts.

Alguns d'aquests materials van reaparèixer al segle XX en col·leccions privades. Es creu que el conegut com a Rajola Fortuny, conservat a l'Institut València de Joan de Madrid, podria procedir d'aquest palau.

Des de 1740, el solar del palau es va convertir en una zona d'hortes arrendades.

Va ser el 1929 quan aquesta àrea va ser recuperada per l'Estat espanyol i reintegrada a la propietat de l'Alhambra. Gràcies al treball de Leopoldo Torres Balbás, arquitecte i restaurador de l'Alhambra, aquest espai va ser valorat mitjançant la creació d'un jardí arqueològic.

La muralla de la ciutat palatina comptava a l'origen amb més de trenta torres, de les quals avui només se'n conserven una vintena. Inicialment aquestes torres tenien una funció estrictament defensiva, encara que amb el temps algunes van adoptar també un ús residencial.

A la sortida dels Palaus Nazaríes, des de la zona del Partal Alt, surt un camí empedrat que condueix al Generalife. Aquest recorregut segueix el llenç de muralla on hi ha algunes de les torres més emblemàtiques del conjunt, emmarcat per una zona enjardinada amb belles vistes a l'Albaicín ia les hortes del Generalife.

Una de les torres més destacades és la Torre dels Pics, construïda per Muhammad II i reformada posteriorment per altres sultans. És fàcilment reconeixible pels seus merlets en forma de piràmides de maó, d'on podria derivar-ne el nom. Tot i això, altres autors creuen que el nom procedeix de les mènsules que sobresurten als seus cantons superiors i que sostenien els matacans, elements defensius que permetien contrarestar atacs des de dalt.

La principal funció de la torre era protegir la Porta del Raval situada a la base, que comunicava amb la Costa del Rei Chico, facilitant l'accés al barri de l'Albaicín ia l'antic camí medieval que connectava l'Alhambra amb el Generalife.

En època cristiana es va construir un baluard exterior amb cavallerisses per reforçar-ne la protecció, que es tanca amb una nova entrada coneguda com la Porta del Ferro.

Encara que comunament s'associa a les torres una funció militar exclusiva, se sap que la Torre dels Pics també va tenir un ús residencial, com ho demostra l'ornamentació present a l'interior.

La Torre de la Captiva ha rebut diversos noms al llarg del temps, com Torre de la Lladre o Torre de la Sultana, encara que finalment ha prevalgut el més popular: Torre de la Captiva.

Aquesta denominació no es basa en fets històrics comprovats, sinó que és fruit d'una llegenda romàntica segons la qual en aquesta torre va estar presonera Isabel de Solís, que més tard es va convertir a l'islam sota el nom de Zoraida i va arribar a ser la sultana preferida de Muley Hacén. Aquesta situació va provocar tensions amb Aixa, l'anterior sultana i mare de Boabdil, atès que Zoraida —el nom de la qual significa “lluer de l'alba”— va desplaçar la seva posició a la cort.

La construcció d'aquesta torre s'atribueix al sultà Iussuf I, també responsable del Palau de Comares. Aquesta atribució està recolzada per les inscripcions a la sala principal, obra del visir Ibn al-Yayyab, que elogien aquest sultà.

Als poemes inscrits a les parets, el visir utilitza repetidament el terme qal'ahurra, que ha estat emprat des de llavors per referir-se a palaus fortificats, com és el cas d'aquesta torre. A més de complir funcions defensives, la torre acull al seu interior un autèntic palau amb una rica decoració.

Pel que fa a la seva ornamentació, destaca a la sala principal el sòcol d'enrajolat ceràmic amb formes geomètriques de diversos colors. Entre ells sobresurt el color porpra, l'obtenció de la qual a l'època era especialment difícil i costosa, per la qual cosa es reservava exclusivament per a espais de gran rellevància.

La Torre de les Infants, igual que la Torre de la Captiva, deu el seu nom a una llegenda.

Es tracta de la llegenda de les tres princeses Zaida, Zoraida i Zorahaida, que van habitar aquesta torre, història que va ser recollida per Washington Irving als seus cèlebres Contes de l'Alhambra.

La construcció d'aquesta torre-palau, o *qalahurra*, s'atribueix al sultà Muhammad VII, que va regnar entre 1392 i 1408. Per tant, es tracta d'una de les darreres torres construïdes per la dinastia nassarita.

Aquesta circumstància es reflecteix en la decoració de l'interior, que presenta signes de certa decadència en comparació dels períodes anteriors de més esplendor artística.

Al final del Passeig de les Torres, a la part més oriental de la muralla nord, hi ha les restes d'una torre de forma cilíndrica: la Torre del Cap de Carrera.

Aquesta torre va ser pràcticament destruïda com a conseqüència de les voladures perpetrades el 1812 per les tropes napoleòniques durant la seva retirada de l'Alhambra.

Es creu que fou construïda o reedificada per ordre dels Reis Catòlics l'any 1502, com ho confirmava una inscripció avui desapareguda.

El seu nom prové de la seva ubicació a l'extrem del Carrer Major de l'Alhambra, marcant el límit o cap de carrera d'aquesta via.

El Palau de Carles V, amb seixanta-tres metres d'amplada i disset metres d'alçada, segueix les proporcions de l'arquitectura clàssica, motiu pel qual es divideix horitzontalment en dos nivells amb arquitectura i decoració clarament diferenciades.

Per a la decoració de les seves façanes es van utilitzar tres tipus de pedra: calcària grisa i compacta de Sierra Elvira, marbre blanc de Macael i serpentineta verda del Barranc de Sant Joan.

La decoració exterior exalta la imatge de l'emperador Carles V, ressaltant-ne les virtuts mitjançant referències mitològiques i històriques.

Les façanes més destacades són les del costat sud i oest, ambdues dissenyades com a arcs de triomf. La portada principal es troba al costat oest, on la porta principal està coronada per victòries alades. A banda i banda hi ha dues petites portes sobre les quals es troben medallons amb figures de soldats a cavall en actitud de combat.

Als pedestals de les columnes es presenten relleus duplicats simètricament. Els relleus centrals simbolitzen la Pau: mostren dues dones assegudes sobre un monticle d'armes, portant branques d'olivera i sostenint les Columnes d'Hèrcules, l'esfera del món amb la corona imperial i el lema PLUS ULTRA, mentre uns angelots cremen l'artilleria de guerra.

Els relleus laterals representen escenes bèl·liques, com la Batalla de Pavia, on Carles V va vèncer Francisco I de França.

A la part superior hi ha balcons flanquejats per medallons que representen dos dels dotze treballs d'Hèrcules: un matant el Lleó de Nemea i un altre enfrontant-se al Toro de Creta. Al medalló central apareix l'Escut d'Espanya.

A la part inferior del palau destaquen els carreus encoixinats rústics, dissenyats per transmetre una sensació de solidesa. Sobre ells hi ha anelles de bronze sostingudes per figures d'animals com a lleons —símbols de poder i protecció—, ia les cantonades, àguiles dobles, en al·lusió al poder imperial ia l'emblema heràldic de l'emperador: l'àliga bicèfala de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya.

L'emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic, nét dels Reis Catòlics i fill de Joana I de Castella i Felip el Bell, va visitar Granada l'estiu de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla, per passar la lluna de mel.

En arribar, l'emperador va quedar captivat per l'encant de la ciutat i de l'Alhambra, i va decidir construir un nou palau a la ciutat palatina. Aquest palau seria conegut com la Casa Reial Nova, en contraposició als Palaus Nazaríes, denominats des de llavors com a Casa Real Vella.

Les obres van ser encarregades a l'arquitecte i pintor toledà Pedro Machuca, de qui es diu que va ser deixeble de Miquel Àngel, cosa que explicaria el seu profund coneixement del Renaixement clàssic.

Machuca va projectar un palau monumental d'estil renaixentista, amb planta quadrada i un cercle integrat al seu interior, inspirat en els monuments de l'antiguitat clàssica.

La construcció va començar el 1527 i va ser finançada en gran part amb els tributs que els moriscs havien de pagar per continuar vivint a Granada i conservar els seus costums i ritus.

El 1550, Pedro Machuca va morir sense haver conclòs el palau. Va ser el seu fill Luis qui va continuar el projecte, però després de la seva mort, les obres es van aturar durant un temps. Es van reprendre el 1572 sota el regnat de Felip II, encomanant-se a Joan d'Orea per recomanació de Joan d'Herrera, arquitecte del Monestir de l'Escorial. No obstant això, a causa de la manca de recursos provocada per la Guerra de les Alpujarres, no es van realitzar avenços significatius.

No va ser fins al segle XX quan es va culminar l'edificació del palau.

El Palau de Carles V va ser concebut com a símbol de pau universal, reflectint les aspiracions polítiques de l'emperador. Tot i això, Carlos V mai va arribar a conèixer personalment el palau que va fer construir.

El Museu de l'Alhambra es troba a la planta baixa del Palau de Carles V i està distribuït en set sales dedicades a la cultura ia l'art hispanomusulmà.

Alberga la millor col·lecció existent d'art nassarita, composta per peces trobades en excavacions i restauracions dutes a terme a la mateixa Alhambra al llarg del temps.

Entre les obres exposades destaquen elements de guixeria, columnes, fusteria, ceràmica de diversos estils —com el cèlebre Gerro de les Gacelas—, una còpia del llum de la mesquita major de l'Alhambra, així com làpides, monedes i altres objectes de gran valor històric.

Aquesta col·lecció constitueix el complement ideal per visitar el complex monumental, ja que permet comprendre millor la vida quotidiana i la cultura durant l'etapa nassarita.

L'entrada al museu és gratuïta, encara que és important tenir en compte que roman tancat els dilluns.

Quan Pedro Machuca va projectar el Palau de Carles V, ho va fer utilitzant formes geomètriques amb fort simbolisme renaixentista: el quadrat per representar el món terrenal, el cercle interior com a símbol del diví i de la creació, i l'octògon —reservat per a la capella— com a unió entre tots dos mons.

En accedir al palau, ens trobem amb un imponent pati circular porticat, elevat respecte de l'exterior. Aquest pati està envoltat per dues galeries superposades, totes dues amb trenta-dues columnes. A la planta baixa les columnes són d'ordre dòric-toscà, ia la planta superior d'ordre jònic.

Les columnes van ser realitzades en pedra pudinga o d'ametlla, procedent del poble granadí del Turro. Aquest material va ser elegit per ser més econòmic que el marbre originalment previst en el disseny.

La galeria inferior compta amb una volta anular que possiblement estava destinada a ser decorada amb pintures a la fresca. Per la seva banda, la galeria superior disposa d'un sostre de cassetons de fusta.

Al fris que recorre el pati destaquen els *burocrànis*, representacions de cranis de bou, un motiu decoratiu amb arrels a l'antiga Grècia i Roma, on s'usaven en frisos i sepulcres vinculats a sacrificis rituals.

Les dues plantes del pati estan comunicades per dues escales: una al costat nord, construïda al segle XVII, i una altra també al nord, dissenyada ja al segle XX per l'arquitecte conservador de l'Alhambra, Francisco Prieto Moreno.

Encara que mai no va ser utilitzat com a residència reial, el palau acull actualment dos importants museus: el Museu de Belles Arts a la planta superior, amb una destacada col·lecció de pintura i escultura granadina dels segles XV al XX, i el Museu de l'Alhambra a la planta baixa, al qual s'accedeix pel zaguà occidental.

A més de la seva funció museística, el pati central compta amb una acústica excepcional, fet que el converteix en un escenari privilegiat per a concerts i representacions teatrals, especialment durant el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Al Carrer Reial, al solar contigu a l'actual Església de Santa Maria de l'Alhambra, hi ha el Bany de la Mesquita.

Aquest bany va ser construït durant el regnat del sultà Muhammad III i finançat mitjançant la yizya, un impost que es cobrava als cristians per sembrar terres a la frontera.

L'ús del hammam o bany era essencial a la vida quotidiana d'una ciutat islàmica, i l'Alhambra no n'era una excepció. Per la proximitat a la mesquita, aquest bany complia una funció religiosa clau: permetre les ablucions o rituals de purificació abans de l'oració.

Tot i això, la seva funció no era exclusivament religiosa. El hammam també servia per a la higiene personal i era un punt de trobada social important.

El seu ús estava regulat per horaris, sent al matí per als homes ia la tarda per a les dones.

Inspirats en les termes romanes, els banys musulmans compartien amb elles la distribució en sales, encara que eren més petites i el seu funcionament es basava en el vapor, a diferència de les termes romanes que eren d'immersió.

El bany constava de quatre espais principals: una sala de repòs o vestuari, una sala freda o temperada, una sala calenta i una zona de calderes adossada a aquesta última.

El sistema de calefacció utilitzat era el hipocaust, un sistema de calefacció subterrani que escalfava el terra mitjançant aire calent generat per un forn i distribuït a través d'una cambra sota el paviment.

L'actual Parador de Turisme va ser originalment el Convent de Sant Francesc, edificat el 1494 sobre un antic palau nassarita que, segons la tradició, hauria pertangut a un infant musulmà.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics van cedir aquest espai per fundar el primer convent franciscà de la ciutat, complint així una promesa realitzada al patriarca d'Assís anys abans de la conquesta.

Amb el temps, aquest lloc esdevingué el primer lloc d'enterrament dels Reis Catòlics. Un mes i mig abans de la seva mort a Medina del Camp el 1504, la reina Isabel va deixar especificat al seu testament el seu desig de ser enterrada en aquest convent, vestida amb hàbit franciscà. En 1516, va ser enterrat amb ella el rei Ferran.

Tots dos van romandre-hi sepultats fins a 1521, quan el seu nét, l'emperador Carles V, va ordenar traslladar les seves restes a la Capella Reial de Granada, on avui reposen al costat de Joana I de Castella, Felip el Bell i l'infant Miguel de Paz.

Actualment és possible visitar aquest primer lloc d'enterrament accedint al pati del Parador. Sota una cúpula de mocàrabs es conserven les làpides originals dels dos monarques.

Des de juny de 1945, aquest edifici acull el Parador de San Francisco, un allotjament turístic d'alta categoria la propietat i gestió del qual corresponen a l'Estat espanyol.

La paraula “medina”, que en àrab significa “ciutat”, feia referència a la zona més elevada del turó de la Sabika, a l'Alhambra.

Aquesta medina albergava una intensa activitat quotidiana, ja que era l'àrea on es concentraven els oficis i la població que feia possible la vida de la cort nassarita dins la ciutat palatina.

S'hi produïen teixits, ceràmica, pa, vidre i fins i tot monedes. A més dels habitatges dels treballadors, també hi havia edificis públics essencials com banys, mesquites, socs, aljubs, forns, sitges i tallers.

Per al funcionament correcte d'aquesta ciutat en miniatura, l'Alhambra tenia el seu propi sistema de legislació, administració i recaptació d'impostos.

Avui només es conserven alguns vestigis d'aquella medina nassarita original. La transformació de la zona per part dels pobladors cristians després de la conquesta i, posteriorment, les explosions de pólvora provocades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada, van contribuir al deteriorament.

A mitjan segle XX es va emprendre un programa arqueològic de rehabilitació i adaptació daquesta àrea. Fruit d'això, es va traçar també un passeig enjardinat sobre un antic carrer medieval, que avui connecta amb el Generalife.

A la medina reial, adossat a la muralla meridional, hi ha les restes de l'anomenat Palau dels Abencerrajes, nom castellanitzat de la família Banu Sarray, una noble nissaga d'origen nord-africà pertanyent a la cort nassarita.

Els vestigis que avui es poden contemplar són el resultat d'excavacions iniciades a la dècada de 1930, ja que anteriorment l'espai estava molt deteriorat, en gran part per les explosions causades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada.

Gràcies a aquestes intervencions arqueològiques, s'ha pogut constatar la importància que va tenir aquesta família a la cort nassarita, no només per l'extensió del palau sinó també per la seva ubicació privilegiada: a la zona alta de la medina, just a l'eix urbà principal de l'Alhambra.

La Porta de la Justícia, coneguda en àrab com Bab al-Sharía, és una de les quatre portes exteriors de la ciutat palatina de l'Alhambra. Com que es tracta d'una entrada exterior, complia una funció defensiva important, com s'aprecia en la seva estructura de doble recolze i en el pronunciat desnivell del terreny.

La seva construcció, integrada en una torre adossada a la muralla sud, s'atribueix al sultà Iúsuf I l'any 1348.

La porta presenta dos arcs de ferradura apuntada. Entre ells s'obre una zona a cel obert, coneguda com a buhedera, des de la qual era possible defensar l'entrada llançant materials des de la terrassa en cas d'atac.

Més enllà del seu valor estratègic, aquesta porta té una forta càrrega simbòlica en el context islàmic. Destaquen especialment dos elements decoratius: la mà i la clau.

La mà representa els cinc pilars de l'Islam i simbolitza protecció i hospitalitat. La clau, per la seva banda, és un emblema de la fe. La seva presència conjunta es podria interpretar com una al·legoria del poder espiritual i terrenal.

La llegenda popular diu que, si algun dia la mà i la clau arriben a tocar-se, significarà la caiguda de l'Alhambra… i amb això, la fi del món, ja que implicaria la pèrdua de la seva esplendor.

Aquests símbols islàmics contrasten amb un altre afegit cristià: una escultura gòtica de la Verge amb el Nen, obra de Ruberto Alemany, col·locada en una fornícula sobre l'arc interior per ordre dels Reis Catòlics després de la presa de Granada.

La Porta dels Carros no correspon a una obertura original de la muralla nassarita. Fou oberta entre els anys 1526 i 1536 amb un propòsit funcional molt concret: permetre l'accés dels carros que transportaven materials i columnes per a la construcció del Palau de Carles V.

Actualment, aquesta porta segueix complint una funció pràctica. És l'accés de vianants al recinte sense necessitat de tiquet, cosa que permet visitar lliurement el Palau de Carles V i els museus que hi ha al seu interior.

A més, és l'única porta habilitada per a l'accés de vehicles autoritzats, incloent-hi hostes dels hotels ubicats dins del recinte de l'Alhambra, taxis, serveis especials, sanitaris i vehicles de manteniment.

La ciutat palatina de l'Alhambra estava envoltada per una muralla extensa que comptava amb quatre portes principals d'accés des de l'exterior. Per garantir-ne la defensa, aquestes portes presentaven una característica distribució en racó, dificultant l'avenç dels possibles atacants i facilitant emboscades des de l'interior.

La Porta dels Set Sòls, situada a la muralla sud, és una d'aquestes entrades. En època nassarita, era coneguda com Bib al-Gudur o “Porta dels pous”, a causa de l'existència propera de sitges o masmorres, possiblement utilitzats com a presons.

El seu nom actual prové de la creença popular que hi ha set nivells o pisos sota ella. Encara que només se n'han documentat dos, aquesta creença ha alimentat múltiples llegendes i contes, com el relat de Washington Irving “La llegenda del llegat del moro”, en què s'esmenta un tresor amagat als soterranis secrets de la torre.

La tradició sosté que aquesta va ser la darrera porta utilitzada per Boabdil i el seu seguici en dirigir-se a la Vega de Granada el 2 de gener de 1492 per lliurar les claus del Regne als Reis Catòlics. Igualment, va ser per aquesta porta per on van accedir les primeres tropes cristianes sense resistència.

La porta que contemplem avui és una reconstrucció, ja que l'original va ser destruïda en gran part per l'explosió de les tropes napoleòniques el 1812 durant la seva retirada.

La Porta del Vi va ser la porta principal d'accés a la Medina de l'Alhambra. La seva construcció s'atribueix al sultà Muhammad III al començament del segle XIV, encara que les seves portades van ser remodelades posteriorment per Muhammad V.

El nom de “Porta del Vi” no prové del període nassarita, sinó de l'etapa cristiana, a partir del 1556, quan es permetia als veïns de l'Alhambra comprar vi lliure d'impostos en aquest indret.

Com que es tracta d'una porta interior, el seu traçat és recte i directe, a diferència de les portes exteriors com la de la Justícia o la de les Armes, que es dissenyaven en racó per millorar la defensa.

Tot i que no complia funcions defensives primàries, comptava amb bancs a l'interior per als soldats encarregats del control de l'accés, així com una estada a la part superior destinada a la residència i al descans del cos de guàrdia.

La façana occidental, orientada cap a l'Alcassaba, era la d'ingrés. Sobre la llinda de l'arc de ferradura hi ha el símbol de la clau, emblema solemne de benvinguda i de la dinastia nassarita.

A la façana oriental, que dóna cap al Palau de Carles V, destaquen especialment les paletes de l'arc decorades amb rajoles elaborades mitjançant la tècnica de corda seca, oferint un bell exemple de l'art decoratiu hispanomusulmà.

En temps de la dinastia nassarita, el solar que avui ocupa l'Església de Santa Maria de l'Alhambra albergava la Mesquita Aljama o Mesquita Major de l'Alhambra, construïda a principis del segle XIV pel sultà Muhammad III.

Després de la presa de Granada el 2 de gener de 1492, la mesquita va ser beneïda per al culte cristià i s'hi va celebrar la primera missa. Per decisió dels Reis Catòlics, es va consagrar sota l'advocació de Santa Maria i s'hi va establir la primera seu arquebisbal.

A finals del segle XVI, l'antiga mesquita es trobava en estat ruïnós, fet que en va motivar la demolició i la construcció d'un nou temple cristià, la finalització del qual va tenir lloc el 1618.

De l'edifici islàmic amb prou feines en queden vestigis. L'element més significatiu conservat és un llum de bronze amb inscripció epigràfica datada el 1305, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Una rèplica d'aquest llum es pot veure al Museu de l'Alhambra, al Palau de Carles V.

L'Església de Santa Maria de l'Alhambra presenta una planta senzilla amb una sola nau i tres capelles laterals a cada costat.

Aquesta imatge, també coneguda com la Mare de Déu de la Pietat, és l'única que processiona a Granada cada Dissabte Sant, si el temps ho permet. Ho fa sobre un tron de gran bellesa que imita de plata repussada les arqueries de l'emblemàtic Pati dels Lleons.

Com a curiositat, el poeta granadí Federico García Lorca va ser membre d'aquesta confraria.

Abans de l'actual Parador de Turisme i cap a la zona est, es troben les restes de la tindria o adoberia medieval, una instal·lació dedicada al tractament de pells: la neteja, adob i tenyit. Aquesta era una activitat comuna a tot al-Àndalus.

La tindria de l'Alhambra és de dimensions reduïdes si es compara amb altres de similars al nord d'Àfrica. Cal tenir en compte, però, que la seva funció estava destinada exclusivament a cobrir les necessitats de la cort nassarita.

Comptava amb vuit petits safareigs de diferents mides, tant rectangulars com circulars, on s'emmagatzemaven la calç i els tints emprats en el procés d'adob de les pells.

Aquesta activitat requeria abundant aigua, motiu pel qual la tindria es va ubicar al costat de la Sèquia Reial, aprofitant així el seu cabal constant. La seva existència també és un indici de la gran quantitat d'aigua disponible en aquesta zona de l'Alhambra.

La Torre de l'Aigua és una construcció imponent situada a l'angle sud-oest de la muralla de l'Alhambra, a prop de l'accés principal des de les taquilles. Encara que complia funcions defensives, la seva missió més rellevant era protegir l'entrada de la Sèquia Reial, per això el seu nom.

La sèquia arribava a la ciutat palatina després de creuar un aqüeducte i vorejava la cara nord de la torre per proveir d'aigua tota l'Alhambra.

La torre que avui contemplem és fruit d'una reconstrucció profunda. Durant la retirada de les tropes napoleòniques el 1812, va patir greus danys per explosions de pólvora, quedant a mitjans del segle XX reduïda pràcticament a la seva base massissa.

Aquesta torre era essencial perquè permetia l'entrada de l'aigua —i per tant de la vida— a la ciutat palatina. A l'origen, el turó de la Sabika mancava de fonts naturals d'aigua, la qual cosa va suposar un desafiament important per als natzarís.

Per això, el sultà Muhammad I va ordenar una gran obra d'enginyeria hidràulica: la construcció de l'anomenada Sèquia del Sultà. Aquesta sèquia capta l'aigua del riu Darro a uns sis quilòmetres de distància, en una zona de més altitud, aprofitant el pendent per conduir l'aigua per gravetat.

La infraestructura va incloure una presa d'emmagatzematge, una sínia moguda per animals, i un canal revestit de maó –la sèquia– que travessa muntanyes de forma subterrània, ingressant per la part alta del Generalife.

Per salvar el profund desnivell entre el Turó del Sol (Generalife) i el turó de la Sabika (Alhambra), els enginyers van construir un aqüeducte, una obra clau per garantir l'abastament d'aigua a tot el conjunt monumental.

L'Alcassaba és la part més primitiva del complex monumental, va ser construïda sobre les restes d'una antiga fortalesa Zirí.

Els orígens de l'Alcassaba Natzarí es remunten a mil dos-cents trenta-vuit, quan el primer sultà i fundador de la dinastia nassarita Muhammad Ibn al-Alhmar decideix traslladar la seu del sultanat de l'Albaicín al turó del davant, la Sabika.

El lloc escollit per Al-Ahmar era idoni ja que l'Alcassaba situada a l'extrem occidental del turó i amb una planta triangular, molt similar a la proa d'un vaixell, garantia la defensa òptima del que seria la ciutat palatina de l'Alhambra construïda sota la seva protecció.

L'Alcassaba dotada de diverses muralles i torres sorgeix amb una clara intenció defensiva. Va ser de fet, centre de vigilància per la seva ubicació a dos-cents metres d'alçada sobre la ciutat de Granada, garantint així un domini visual de tot el territori circumdant i representant alhora un símbol de poder.

Al seu interior, se situa el barri castrense i és que amb el temps l'Alcassaba es va constituir com una petita micro ciutat independent destinada als soldats d'alt rang, encarregats de la defensa i la protecció de l'Alhambra i els seus sultans.

En accedir a l'alcassaba ens trobem amb allò que aparenta ser un laberint, encara que en realitat es tracta d'un procés de recuperació arquitectònica mitjançant anastilosi, que ha permès rehabilitar l'antic barri castrense que havia estat sepultat fins a principis del segle vint.

En aquest barri hi residia la guàrdia d'elit del sultà i la resta del contingent militar encarregats de la defensa i la seguretat de l'Alhambra. Es tractava, doncs, d'una petita ciutat dins de la pròpia ciutat palatina de l'Alhambra amb tot allò necessari per a la vida quotidiana com habitatges, tallers, tahona amb forn, magatzems, aljub, hammam, etcètera. D'aquesta manera, es podia mantenir separades la població militar i la civil.

En aquest barri gràcies a aquesta recuperació ens permet contemplar l'esquema típic de la casa musulmana: entrada amb accés al racó, petit pati com a eix central de l'habitatge, habitacions al voltant del pati i latrina.

A més, a principis del segle vint es va descobrir al subsòl una masmorra. Fàcil de reconèixer des de l'exterior per l'escala moderna en cargol que hi condueix.

Aquesta presó subterrània té una forma d'embut invertit i una planta circular. Això feia impossible que aquests captius poguessin escapar. De fet, els presoners eren introduïts al seu interior mitjançant un sistema de corrioles o cordes.

La Torre de la Pólvora servia de reforç defensiu pel costat meridional a la Torre de la Vela i des d'ella partia el camí militar que arribava fins a les Torres Bermejas.

Des de mil nou-cents cinquanta-set, és en aquesta torre on podem trobar uns versos gravats sobre pedra, l'autoria dels quals correspon al mexicà Francisco de Icaza:

“Dóna almoina dona, que no hi ha a la vida res,
com la pena de ser cec a Granada”.

L'espai ocupat pel Jardí dels Adarves pren els seus orígens al segle setze, quan s'edifica una plataforma artillera en el procés d'adaptació de l'Alcassaba per a l'artilleria.

Va ser ja al segle disset quan l'ús militar va perdre la seva importància i el cinquè Marquès de Mondéjar, després de ser nomenat alcaide de l'Alhambra en mil sis-cents vint-i-quatre, va decidir transformar aquest espai en un jardí emplenant amb terra l'espai entre la muralla exterior i la interior.

Hi ha una llegenda, segons la qual va ser en aquest lloc on es van trobar amagats uns gerros de porcellana farcits d'or, probablement amagats pels últims musulmans que van habitar el lloc, i que part d'aquest or trobat, va ser emprat pel marquès per finançar la creació d'aquest bell jardí. Es pensa que potser algun d'aquests gerros sigui algun dels vint grans gots de pisa daurada nassarita que es conserven al món. Podem contemplar dos d'aquests gots al Museu Nacional d'Art Hispanomusulmà ubicat a la planta baixa del Palau de Carlos Quinto.

Un dels elements destacables daquest jardí és la presència a la part central duna font amb forma de timbal. Aquesta font ha tingut diferents emplaçaments, el més cridaner i ressenyable va ser al Pati dels Lleons, on va ser col·locada en mil sis-cents vint-i-quatre sobre la font dels lleons amb el consegüent dany. La tassa va estar en aquest lloc fins a mil nou-cents cinquanta-quatre quan es va retirar i es va col·locar aquí.

Sota la dinastia nassarita, aquesta torre era coneguda sota el nom de la torre Major ia partir del segle setze se la va anomenar també torre del Sol, perquè el sol es reflectia a la torre al mig dia actuant llavors com un rellotge de sol.

L'aparença de la Torre ha canviat al llarg del temps en els seus orígens comptava amb merlets a la terrassa, que es van anar perdent a causa de diversos terratrèmols. La campana va ser incorporada després de la presa de Granada pels cristians.

Ésta se utilizaba para dar aviso a la población ante cualquier posible peligro, terremoto o incendio. También se empleaba el sonido de esta campana para regular los turnos de riego en la Vega de Granada.

Actualmente y según la tradición, se hace sonar la campana cada dos de enero para conmemorar la toma de Granada el dos de enero de 1492.

Situada a la muralla nord de l'Alcassaba, la porta de les Armes va ser un dels accessos principals per accedir a l'Alhambra.

En temps de la dinastia Nazarí, els ciutadans travessaven el Riu Darro pel pont del Cadí, i pujaven el turó per un camí avui dia ocult pel Bosc de Sant Pere, fins a arribar a la porta. A l'interior de la porta, havien de dipositar les armes abans d'accedir al recinte, per això el nom porta de les armes.

Des de la terrassa d´aquesta torre, podem obtenir avui dia una de les millors panoràmiques de la ciutat de Granada.

Justo enfrente nos encontramos con el barrio del Albaicín, reconocible por sus viviendas blancas y su entramado de calles laberínticas. Este barrio fue declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 1994.

És en aquest barri on hi ha un dels miradors més famosos de Granada: el Mirador de Sant Nicolau.

A la dreta de l'Albaicín, hi ha el barri del Sacromonte.

El Sacromonte és l'antic barri gitano per excel·lència de Granada i el bressol del flamenc. Aquest barri es caracteritza a més per la presència de vivendes troglodites: les coves.

Als peus de l'Albaicín i de l'Alhambra hi ha la Cursa del Darro, al costat de la ribera del riu amb el mateix nom.

La Torre de l'Homenatge és una de les torres més antigues de l'Alcassaba, té una alçada de vint-i-sis metres. Compte amb sis plantes, una terrassa i una masmorra subterrània.

A causa de l'alçada amb què compta la torre, des de la terrassa s'establia comunicació amb les torres talaies del regne. Aquesta comunicació s'establia mitjançant un sistema de miralls de dia o de fum amb fogueres a la nit.

Es pensa que, per la posició sortint de la torre al turó, va ser probablement el lloc escollit per a la ubicació dels estendards i les banderes vermelles de la dinastia nassarita.

La base d'aquesta torre va ser reforçada pels cristians amb l'anomenada Torre del Cubo.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics projecten una sèrie de reformes per adequar l'Alcassaba a l'artilleria. D'aquesta manera, sorgeix sobre la torre de la Tahona, la Torre del Cub la qual gràcies a la seva forma cilíndrica atorga més protecció davant de possibles impactes, en comparació a les torres nassarís amb planta quadrada.

El Generalife situat al Turó del Sol era l'almunia del sultà o dit altrament, una masia palatina amb hortes, on a més de dur a terme tasques agrícoles, es criaven animals per a la cort nassarita i es practicava la caça. S'estima que els inicis de la seva construcció es remunten a finals del segle tretze pel sultà Muhammad segon, fill del fundador de la dinastia nassarita.

El nom Generalife procedeix de l'àrab “yannat-al-arif” que significa jardí o hort de l'arquitecte.

Aquesta masia, que el visir Ibn al-Yayyab va anomenar la Casa Reial de la Felicitat, era un palau: el palau d'estiu del sultà. Tot i la proximitat amb l'Alhambra, tenia prou intimitat per poder allunyar-se i relaxar-se de les tensions de la cort i de la vida de govern, així com per gaudir d'unes temperatures més agradables. A causa del seu emplaçament a una altitud més gran que la ciutat palatina de l'Alhambra, la temperatura baixava al seu interior.

Quan es produeix la presa de Granada, el Generalife passa a ésser propietat dels Reis Catòlics, que el posen sota la protecció d'un alcaide o comanador. Felipe segon va acabar cedint l'alcaïdia perpètua i tinença del lloc a la família Granada Venegas (una família de moriscs conversos). L'Estat només va recuperar aquest lloc després d'un plet que va durar gairebé 100 anys i que va finalitzar amb un acord extrajudicial el 1921.

Acord mitjançant el qual el Generalife passaria a ser patrimoni nacional i es gestionaria al costat de l'Alhambra a través de la figura del Patronat, conformant-se així el Patronat de l'Alhambra i del Generalife.

L'amfiteatre a l'aire lliure que trobem al nostre camí cap al palau del Generalife va ser construït el 1952 amb la intenció d'acollir, com ho fa cada estiu, el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Desde el año 2002 también se celebra un Festival de Flamenco ligado a la figura del poeta granadino más emblemático: Federico García Lorca.

Sota la dinastia nassarita, el camí que atorgava la connexió entre la ciutat palatina i el Generalife partia de la Porta de l'Arabal, emmarcada a l'anomenada Torre dels Pics, anomenada així perquè els seus merlets finalitzen en piràmides de maó.

Es tractava d'un camí serpentejant i en pendent, protegit a banda i banda per altes muralles per dotar-lo de més seguretat, i desembocava a l'entrada del Pati del Descavalcament.

Aquestes ruïnes o fundacions són les restes arqueològiques del que era l'anomenada Casa dels Amics. El vostre nom i utilitat han arribat fins a nosaltres gràcies al “Tractat d'agricultura” d'Ibn Luyún al segle XIV.

Es tractava doncs d'un habitatge destinat a persones, amics o afins que el sultà tenia en estima i considerava important tenir a prop seu, però sense arribar a envair la seva privadesa, per la qual cosa es tractava d'un habitatge aïllat.

Aquest Passeig dels Baladres va ser realitzat a mitjans del segle XIX amb motiu de la visita de la Reina Isabel Segona i per crear un accés més monumental a la zona alta del palau.

El baladre és un altre nom que se li atorga al llorer rosa, que apareix en forma de volta ornamental en aquest passeig. A l'inici del passeig, després dels Jardins Alts, es conserva un dels exemplars més antics d'Arrayán Morisco, que va estar a punt de perdre's i la petjada genètica del qual se segueix investigant actualment.

Es tracta d'una de les plantes més característiques de l'Alhambra, que es distingeix per les seves fulles abarquillades i més grans que l'arrayan comú.

El Passeig dels Baladres enllaça amb el Passeig dels Xiprers, que serveix d'unió per conduir el visitant cap a l'Alhambra.

Un dels elements més ben conservats i singulars del Generalife és l'Escala de l'Aigua. Es creu que, sota la dinastia nassarita, aquesta escala —distribuïda en quatre trams amb tres altiplans intermedis— comptava amb canals d'aigua que fluïen pels dos passamans de ceràmica vidriada, alimentats per la Sèquia Reial.

Aquesta conducció d'aigua arribava fins a un petit oratori, del qual no se'n conserva informació arqueològica. Al seu lloc, des del 1836, hi ha un mirador romàntic erigit per l'administrador de la finca en aquella època.

Probablement, a la pujada d'aquesta escala, emmarcada per una volta de llorers i l'arrulla de l'aigua, es creava un entorn ideal per estimular els sentits, entrar al clima propici per a la meditació i fer les ablucions prèvies al prec.

Als terrenys circumdants al palau s'estima que hi devia haver almenys quatre grans hortes organitzades en diferents nivells o parates, contingudes per murs de tàpia. Els noms d'aquestes hortes que han transcendit fins a nosaltres són: Gran, Colorada, Merceria i Fuente Peña.

Aquestes hortes han continuat, en major o menor mesura, des del segle XIV llaurant-se amb les mateixes tècniques medievals tradicionals.

S'hi cultivava no només l'horta, sinó també arbres fruiters i pastura per als animals. Per exemple, avui dia es conreen carxofes, albergínies, fesols, figues, magraners i ametllers.

Actualment, a les hortes conservades se segueix utilitzant la mateixa tècnica de producció agrícola emprada a l'època medieval, cosa que fa que aquest espai tanqui en si un gran valor antropològic.

S'accedeix a aquests jardins des del Pati de la Sultana mitjançant una empinada escala del segle XIX, anomenada dels Lleons, a causa de les dues figures de pisa vidrada que es troben sobre la porta.

Aquests jardins es poden considerar un exemple del jardí romàntic. Estan situats sobre parates i conformen la part més elevada del Generalife, amb unes vistes espectaculars cap a tot el complexe monumental.

Destaca la presència de bellíssims magnolis.

Los Jardines de la Rosaleda tienen su origen entre los años treinta y cincuenta del siglo XX, después de que el Estado adquiriese el Generalife en 1921.

Sorgeix aleshores la necessitat de posar en valor una àrea abandonada i connectar estratègicament el lloc amb l'Alhambra mitjançant una transició gradual i suau.

El Pati de la Sèquia, també anomenat de la Ria al segle XIX, presenta avui una estructura de planta rectangular amb dos pavellons enfrontats i una crugia.

El nom del pati procedeix justament de la Sèquia Reial que travessa aquest palau, entorn de la qual es disposen quatre jardins a parterres ortogonals a nivell inferior. A banda i banda de la sèquia es predisposen uns sortidors que conformen una de les imatges més populars del palau. No obstant això, aquests sortidors no són originals, ja que trenquen la tranquil·litat i la calma que el sultà venia buscant en els seus moments de descans i meditació.

Aquest palau ha patit quantioses transformacions, ja que a l'origen aquest pati estava tancat a les vistes que avui trobem a través de la galeria de 18 arcs a l'estil belvedere. L´única part que permetria contemplar el paisatge seria el mirador central. Des d'aquest mirador original, era el lloc on asseguts a terra i recolzats a l'ampit es podia contemplar les vistes panoràmiques a la ciutat palatina de l'Alhambra.

Atestigant el seu passat trobarem al mirador decoració nassarita, on destaca la superposició de guixeries del sultà Ismail I sobre les de Muhammad III. Això deixa palès que cada sultà tenia gustos i necessitats diferents i adaptaven els palaus d'acord amb aquests, deixant la seva pròpia empremta o empremta.

En passar el mirador, i si ens fixem a l'intradós dels arcs, també trobarem emblemes dels Reis Catòlics com el Yugo i les Fletxes, així com el lema “Tant Monta”.

El costat est del pati és recent a causa d'un incendi produït el 1958.

Abans d'accedir al Pati de la Sèquia, ens trobem amb el Pati de la Guàrdia. Un pati senzill amb galeries porxades, una font al centre, que està a més ornamentat amb tarongers amargs. Aquest pati devia servir com a zona de control i avantsala abans d'accedir a les dependències d'estiu del sultà.

Destaca d'aquest lloc que, després de pujar unes escales empinades, ens trobem una portada emmarcada per una llinda decorada amb enrajolat en tons blaus, verds i negres sobre un fons blanc.

En pujar les escalinates i traspassar aquesta portada, ens trobem amb un racó, els bancs de la guàrdia i una empinada i estreta escala que ens porta al palau.

El Pati de la Sultana és un dels espais més transformats. Es pensa que el lloc que avui ocupa aquest pati —també anomenat Pati del Xiprer— era la zona destinada a l'antic hammam, el bany del Generalife.

Al segle XVI perd aquesta funció i apareix convertit en un jardí. Amb el temps, es va disposar una galeria septentrional, un safareig en forma d'U, una font al seu centre i trenta-vuit sorollosos sortidors.

Els únics elements que es conserven de l'època nassarita són el salt d'aigua de la Sèquia Reial, protegit després de la reixa, i un petit tram de canalització que dirigeix l'aigua cap al Pati de la Sèquia.

El nom “Pati del Xiprer” el devem al xiprer centenari mort, del qual avui només se'n conserva el tronc. Al costat d'aquest hi ha una placa en ceràmica granadina que ens parla de la llegenda del segle XVI de Ginés Pérez de Hita, segons la qual aquest xiprer va ser testimoni de les trobades amoroses de la favorita de l'últim sultà, Boabdil, amb un noble cavaller Abencerraje.

El Pati del Descavalcament, també conegut com a Patio Polo, és el primer pati que trobem en entrar al palau del Generalife.

El mitjà de locomoció emprat pel sultà per accedir al Generalife era el cavall i, com a tal, requeria un lloc on baixar de la seva muntura i allotjar aquests animals. Aquest pati es pensa que estava destinat amb aquesta finalitat, ja que era el lloc per a les cavallerisses.

Disposava de bancs de suport per baixar i pujar de l'equí, i de dos estables a les crugies laterals, que funcionaven com estables a la part inferior i pallers a la part superior. Tampoc no podia faltar l'abeurador amb aigua fresca per als cavalls.

A ressaltar en aquest lloc: sobre la llinda de la porta que dóna pas al següent pati, trobem la clau de la fam, símbol de la dinastia nassarita, representant salutació i propietat.

El pòrtic nord és el més ben conservat i estava destinat a acollir les dependències del sultà.

Trobem un pòrtic amb cinc arcs sostinguts sobre columnes i als seus extrems alhamís. Després d'aquest pòrtic, i per accedir al Saló Regi, es passa per un triple arc on hi ha poemes que parlen de la batalla de la Vega o de Serra Elvira el 1319, cosa que ens brinda informació sobre la datació del lloc.

Als costats d'aquest triple arc també hi ha taqas, uns nínxols de mida petita excavats al mur on es col·locava aigua.

El Saló Regi, ubicat en una torre quadrada decorada amb guixeries, era el lloc on el sultà —malgrat ser aquest un palau de descans— rebia alguna audiència de caràcter urgent. Aquestes audiències, segons uns versos gravats allà, havien de ser breus i directes per no molestar massa el repòs de l'emir.

Els Palaus Nazaríes constitueixen la zona més emblemàtica i cridanera del conjunt monumental. Van ser construïts al segle XIV, un moment que es pot considerar de gran esplendor per a la dinastia nassarita.

Aquests palaus eren la zona reservada al sultà i als seus familiars propers, on es desenvolupava la vida familiar, però també la vida oficial i administrativa del regne.

Els Palaus són: el Mexuar, el Palau de Comares i el Palau dels Lleons.

Cadascun d'aquests palaus va ser construït de manera independent, en moments diferents i amb funcions pròpies i diferenciades. Va ser després de la Presa de Granada quan els palaus van ser unificats i, a partir d'aquell moment, van passar a ser anomenats com la Casa Reial, i més endavant com la Casa Reial Vella, quan Carles V va decidir construir el seu propi palau.

El Mexuar és la part més antiga dels Palaus Nazaríes, però també és l'espai que ha hagut de fer front a més transformacions al llarg del temps. El seu nom prové de l'àrab Maswar, que fa referència al lloc on es reunia la Sura o Consell de Ministres del sultà, desvetllant així una de les seves funcions. També era l'avantsala on el sultà impartia justícia.

La construcción del Mexuar se atribuye al sultán Ismaíl I, que reinó entre 1314 y 1325, y fue modificado por su nieto Muhammad V. Sin embargo, fueron los cristianos quienes más transformaron este espacio al convertirlo en una capilla.

En època nassarita, aquest espai era molt més reduït i s'organitzava al voltant de les quatre columnes centrals, on encara es pot apreciar el característic capitell cúbic nassarita, pintat amb blau cobalt. Sobre aquestes columnes es recolzava una llanterna que aportava llum zenital, eliminada al segle XVI per crear habitacions altes i finestres laterals.

Per convertir el lloc en capella es va rebaixar el terra i es va afegir un petit espai rectangular al fons, avui separat per una balustrada de fusta que indica on es trobava el cor alt.

El sòcol d'enrajolat ceràmic amb decoració d'estrelles va ser portat d'un altre lloc. Entre les seves estrelles es poden veure alternadament: el blasó del Regne Natzarí, el del Cardenal Mendoza, l'Àliga Bicèfala dels Àustria, el lema “No hi ha vencedor sinó Déu” i les Columnes d'Hèrcules de l'escut imperial.

Sobre el sòcol, un fris epigràfic en guix repeteix: "El Regne és de Déu. La Força és de Déu. La Glòria és de Déu." Aquestes inscripcions substitueixen les jaculatòries cristianes: "Christus regnat. Christus vincit. Christus imperat."

L'entrada actual al Mexuar va ser oberta en època moderna, alterant l'emplaçament d'una de les Columnes d'Hèrcules amb el lema Plus Ultra, que va ser traslladada al mur est. La corona de guix sobre la porta manté la ubicació original.

Al fons de la sala, una porta dóna pas a l'Oratori, on s'accedia originalment per la galeria de Machuca.

Aquest espai és un dels més danyats de l'Alhambra a causa de l'explosió d'un polvorí el 1590. Va ser restaurat el 1917.

Durant la restauració es va rebaixar el nivell del terra per evitar accidents i facilitar la visita. Com a testimoni del nivell original roman un poet corregut sota les finestres.

El nom Quart Daurat prové de l'etapa dels Reis Catòlics, quan l'enteixinat nassarita va ser repintat amb motius daurats i es van incorporar els emblemes dels monarques.

Els súbdits que aconseguien audiència esperaven davant de la façana, separats del sultà per la guàrdia reial, a l'estada avui coneguda com el Quart Daurat.

Al centre del pati hi ha una font baixa de marbre amb gallons, rèplica de la font de Lindaraja conservada al Museu de l'Alhambra. A un costat de la pila, una reixa dóna pas a un fosc corredor subterrani que feia servir la guàrdia.

Más adelante encontramos la Fachada del Palacio de Comares. Esta impresionante fachada, muy restaurada entre los siglos XIX y XX, fue construida por Muhammad V con el fin de conmemorar la toma de Algeciras en 1369, que otorgaba dominio sobre el Estrecho de Gibraltar.

En aquest pati, el sultà rebia els súbdits que aconseguien una audiència especial. Es col·locava a la part central de la façana, assegut sobre una branqueta entre les dues portes i sota el gran ràfec, obra cimera de la fusteria nassarita que el coronava.

La façana té una gran càrrega al·legòrica. En ella els súbdits podien llegir:

“La meva posició és una corona i la meva porta una bifurcació: l'Occident creu que en mi hi ha l'Orient
Al-Gani bi-llah m'ha encomanat franquejar l'entrada a la victòria que s'anuncia.
Doncs esperant que ell aparegui com l'horitzó al dia revela.
Feu Déu tan bella la seva obra com bells són el seu caràcter i la seva figura!”

La porta de la dreta servia d'accés a les dependències privades i zona de servei, mentre que la porta de l'esquerra, a través d'un passadís en racó amb bancs per a la guàrdia, dóna accés al Palau de Comares, concretament al Pati dels Arrayanes.

Una de les característiques de la casa hispanomusulmana és accedir a l'habitatge a través d'un passadís en racó que condueix a un pati a cel obert, eix de vida i organització de la llar, dotat d'algun punt d'aigua i vegetació. Aquest mateix concepte es troba al Pati dels Arrayanes, però a una escala més gran, amb 36 metres de llarg i 23 d'amplada.

El Pati dels Arrayanes és el centre del Palau de Comares, on es desenvolupava l'activitat política i diplomàtica del Regne Nazarí. Es tracta d'un pati rectangular d'imponents dimensions l'eix central de les quals és un gran safareig. L'aigua quieta hi actua com un mirall que concedeix profunditat i verticalitat a l'espai, creant així un palau sobre l'aigua.

Als dos extrems del safareig, els sortidors introdueixen l'aigua amb suavitat per no trencar l'efecte mirall ni la quietud del lloc.

Flanquejant el safareig es troben dos massissos vegetals d'arrayans, que donen nom al lloc actual: Pati dels Arrayanes. En el passat també se'l coneixia com a Pati de l'Alberca.

La presència de l'aigua i la vegetació no respon únicament a criteris ornamentals o estètics, sinó també a la intenció de crear espais agradables, especialment a l'estiu.

Als costats majors del pati s'ubiquen quatre habitatges independents. Al costat nord s'alça la Torre de Comares, que alberga al seu interior el Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Al costat sud, la façana actua com un trampantojo, ja que l'edificació que existia darrere va ser enderrocada per connectar el Palau de Carles V amb l'Antiga Casa Reial.

Abans d'accedir als palaus nassarís, si mirem cap a l'esquerra, trobem dos patis.

El primer és el Pati de la Mesquita, anomenat així per la petita mesquita que es troba en un dels angles. No obstant això, des del segle XX també ha estat conegut com la Madraza dels Prínceps, ja que la seva estructura guarda similituds amb la Madraza de Granada.

Més endavant es troba el Pati de Machuca, que rep el seu nom de l'arquitecte Pedro Machuca, encarregat de dirigir les obres del Palau de Carles V al segle XVI, i qui hi residia.

Aquest pati és fàcilment recognoscible per la safareig de vores lobulades situada al centre, així com pels xiprers retallats en forma d'arc, que recuperen la sensació arquitectònica de l'espai d'una manera no invasiva.

La Sala de la Barca és l'avantsala al Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Als brancals de l'arc que dóna accés a aquesta sala hi trobem uns nínxols enfrontats, llaurats en marbre i decorats amb rajoles de colors. Es tracta d'un dels elements ornamentals i funcionals més característics dels palaus nassarís: les taqas.

Les *taqas* són nínxols petits excavats als murs, sempre disposats en parella i enfrontats. S'utilitzaven per col·locar al seu interior gerres amb aigua fresca per beure o amb aigua perfumada per rentar-se les mans.

El sostre actual de la sala és una reproducció de l'original, perdut en un incendi el 1890.

El nom d'aquesta sala prové d'una alteració fonètica de la paraula àrab baraka, que significa “benedicció”, i que es repeteix en multitud d'ocasions als murs d'aquesta sala. No és procedent, com es creu popularment, de la forma de sostre de barca invertida.

Era en este lugar donde los nuevos sultanes solicitaban la bendición de su Dios antes de ser coronados como tal en el Salón del Trono.

Abans d'accedir al Saló del Tron, trobem dues entrades laterals: a la dreta, un petit oratori amb el mihrab; ia l'esquerra, la porta d'accés a l'interior de la torre de Comares.

El Saló dels Ambaixadors, també anomenat del Tron o de Comares, és el lloc on es trobava el tron del sultà i, per tant, el centre de poder de la dinastia nassarita. Potser per aquesta raó s'ubica dins de la Torre de Comares, la torre més gran del conjunt monumental, amb 45 metres d'alçada. La seva etimologia prové de l'àrab arsh, que significa botiga, pavelló o tron.

La sala té forma de cub perfecte, i les seves parets estan revestides amb una rica decoració fins al sostre. Als laterals hi ha nou alcoves iguals agrupades de tres en tres amb finestres.

En el passat, les finestres estaven tancades per vidrieres de colors amb formes geomètriques anomenades *cumarías*. Aquestes es van perdre a causa de l'ona expansiva d'un polvorí que va explotar el 1590 a la Cursa del Darro.

La riquesa decorativa del saló és extrema. Comença a la part inferior amb rajoles de formes geomètriques, que generen un efecte visual similar al d'un calidoscopi. Continua a les parets amb estucs que semblen tapissos penjats, decorats amb motius vegetals, flors, petxines, estrelles i abundant epigrafia.

L'escriptura present és de dos tipus: cursiva, la més comuna i fàcilment reconeixible; i cúfica, una escriptura culta de formes rectilínies i anguloses.

Entre todas las inscripciones, la más destacada es la que aparece debajo del techo, en la franja superior de la pared: la sura 67 del Corán, llamada “El Reino” o “del Señorío”, que recorre las cuatro paredes. Esta sura era recitada por los nuevos sultanes para proclamar que su poder provenía directamente de Dios.

La imatge del poder diví també es representa a la sostrada, composta per 8.017 peces diferents que, mitjançant rodes d'estrelles, il·lustren l'escatologia islàmica: els set cels i un vuitè, el paradís, el Tron d'Allah, representat per la cupuleta central de mocàrabs.

Per accedir a la Casa Reial Cristiana cal utilitzar una de les portes obertes a l'alcova esquerra de la Sala de les Dues Germanes.

Carles V, nét dels Reis Catòlics, va visitar l'Alhambra el juny de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla.

Aquests espais trenquen completament amb l'arquitectura i l'estètica nassarita. Tot i això, en haver-se construït sobre zones enjardinades entre el Palau de Comares i el Palau dels Lleons, és possible veure a través d'unes petites finestres situades a l'esquerra del passadís la part superior de l'Hammam Reial o Hammam de Comares. Uns metres més endavant, altres obertures permeten veure la Sala dels Llits i la Galeria dels Músics.

El Bany Reial no només era un espai d'higiene, sinó també un lloc idoni per cultivar de manera distesa i amistosa les relacions polítiques i diplomàtiques, acompanyat de música per amenitzar el moment. Aquest espai només s'obre al públic de vegades especials.

A través d'aquest passadís s'accedeix al Despatx de l'Emperador, que destaca per una xemeneia renaixentista amb l'escut imperial i un enteixinat de fusta dissenyat per Pedro Machuca, arquitecte del Palau de Carles V. A l'enteixinat es pot llegir la inscripció “PLUS ULTRA”, lema adoptat per l'Emperador, juntament amb les inicials K de Carlos.

Sortint de la sala, a la dreta hi ha les habitacions imperials, actualment tancades al públic i només accessibles en ocasions especials. Aquestes estades també són conegudes com les Habitacions de Washington Irving, ja que va ser allà on es va allotjar l'escriptor romàntic nord-americà durant la seva estada a Granada. Possiblement, va ser en aquest lloc on va escriure el seu famós llibre Contes de l'Alhambra. Sobre la porta es pot veure una placa commemorativa.

Contigu al Pati de la Reixa es troba el Pati de Lindaraja, adornat amb tanques tallades de boix, xiprers i tarongers amargs. Aquest pati deu el seu nom al mirador nassarita ubicat al costat meridional, que porta la mateixa denominació.

A l'etapa nassarita, el jardí tenia un aspecte completament diferent de l'actual, ja que era un espai obert al paisatge.

Amb l'arribada de Carles V, el jardí va ser tancat i va adoptar una disposició semblant a la d'un claustre gràcies a una galeria porxada. Per construir-lo es van utilitzar columnes procedents d'altres parts de l'Alhambra.

Al centre del pati destaca una font barroca, sobre la qual se superposà a principis del segle XVII una tassa de marbre nassarita. La font que veiem avui és una rèplica; l'original es conserva al Museu de l'Alhambra.

El Pati dels Lleons és el nucli d'aquest palau. Es tracta d'un pati de planta rectangular envoltat per una galeria porxada amb cent vint-i-quatre columnes, totes diferents entre si, que comuniquen les estades del palau. Guarda certa similitud amb un claustre cristià.

Aquest espai és considerat una de les joies de l'art islàmic, tot i trencar amb els esquemes habituals de l'arquitectura hispanomusulmana.

La simbologia del palau gira al voltant del concepte de jardí-paradís. Els quatre canalets d'aigua que parteixen del centre del pati podrien representar els quatre rius del paradís islàmic i atorgaren al pati una disposició en creu. Les columnes evoquen un bosc de palmeres, com els oasis del paradís.

Al centre se situa la cèlebre Font dels Lleons. Els dotze lleons, encara que en posició similar —alerta i d'esquena a la font—, presenten trets diferents. Estan tallats en marbre blanc de Macael, acuradament seleccionat per aprofitar les vetes naturals de la pedra i accentuar-ne els trets distintius.

Hi ha diverses teories sobre el seu simbolisme. Alguns creuen que representen la força de la dinastia nassarita o del sultà Muhammad V, els dotze signes del zodíac, les dotze hores del dia o fins i tot un rellotge hidràulic. Altres sostenen que és una reinterpretació del Mar de Bronze de Judea, sostingut per dotze bous, aquí reemplaçats per dotze lleons.

La taza central probablemente fue tallada in situ y contiene inscripciones poéticas que elogian a Muhammad V y alaban el sistema hidráulico que alimenta la fuente y regula el flujo del agua para evitar desbordamientos. Este es un fragmento del poema:

“Plata fundida corre entre las perlas,
a las que semeja belleza alba y pura.
En apariencia, agua y mármol parecen confundirse,
sin que sepamos cuál de ambos se desliza.
¿No ves cómo el agua se derrama en la taza,
pero sus caños la esconden enseguida?

És un amant les parpelles del qual desborden de llàgrimes,
llàgrimes que amaga per por un delator.

¿No es, en realidad, cual blanca nube
que vierte en los leones sus acequias
y parece la mano del califa que, de mañana,
prodiga a los leones de la guerra sus favores?”

La font va patir diverses transformacions al llarg del temps. Al segle XVII se li va afegir una segona tassa, que va ser retirada al segle XX i reubicada al Jardí dels Adarves de l'Alcassaba.

L'adaptació cristiana del palau va comportar la creació d'un accés directe a la Torre de Comares mitjançant una galeria oberta de dos pisos. Aquesta galeria ofereix unes magnífiques vistes cap a dos dels barris més emblemàtics de Granada: l'Albaicín i el Sacromonte.

Des de la galeria, mirant cap a la dreta, també s'albira el Pentinador de la Reina, que igual que altres zones esmentades només es pot visitar en ocasions especials o com a espai del mes.

El Pentinador de la Reina se situa a la Torre de Iussuf I, una torre avançada respecte a la muralla. El seu nom cristià prové de l'ús que li va donar Isabel de Portugal, esposa de Carles V, durant la seva estada a l'Alhambra.

A l'interior, l'espai va ser adaptat a l'estètica cristiana i alberga valuoses pintures renaixentistes realitzades per Julio de Aquiles i Alexander Mayner, deixebles de Rafael Sanzio, també conegut com a Rafael d'Urbino.

En baixar des de la galeria, ens trobem amb el Pati de la Reixa. El seu nom prové del balcó corregut amb reixes de ferro forjat, instal·lades a mitjans del segle XVII. Aquestes reixes servien com a corredor obert per connectar i protegir les estades adjacents.

La Sala de les Dues Germanes rep el seu nom actual per la presència de dues lloses bessones de marbre de Macael emplaçades al centre de la sala.

Aquesta sala té certa semblança amb la Sala dels Abencerratges: es troba a una alçada superior respecte al pati i, després de l'entrada, presenta dues portes. La de l'esquerra donava accés al vàter i la de la dreta comunicava amb les estances superiors de la vivenda.

A diferència de la seva sala bessona, aquesta s'obre al nord cap a la Sala dels Ajimeces i cap a un petit mirador: el Mirador de Lindaraja.

Durante la dinastía nazarí, en tiempos de Muhammad V, esta sala era conocida como “qubba al-kubra”, es decir, “la qubba mayor”, la más importante del Palacio de los Leones. El término “qubba” hace referencia a una planta cuadrada cubierta con una cúpula.

La cúpula parteix d'una estrella de vuit puntes, desplegant-se en un traçat tridimensional compost per 5.416 mocàrabs, alguns dels quals encara conserven restes de policromia. Aquests mocàrabs es distribueixen en setze cupulins situats sobre setze finestres amb gelosies que aporten llum canviant a l'estada.

Abans d'accedir a la sala occidental, també coneguda com la Sala dels Abencerrajes, ens trobem amb unes portes de fusta amb un llaurat remarcable que es conserven des de l'època medieval.

El nombre de esta sala está ligado a una famosa leyenda de la Alhambra. Según la tradición, un rumor sobre un supuesto romance entre un caballero abencerraje y la favorita del sultán (o quizá sospechas de conspiración contra el monarca) provocó la ira del soberano.

El sultán mandó llamar a varios caballeros de la familia Abencerraje. Según cuenta la leyenda, decenas de ellos fueron ejecutados aquí mismo.

La historia se difundió en la literatura del siglo XVI, especialmente en la novela “Guerras civiles de Granada” de Ginés Pérez de Hita, que narra los conflictos entre los linajes nobles del reino nazarí.

Con el paso del tiempo, la tradición situó la tragedia en esta sala. Por eso, algunos visitantes han querido ver en las manchas rojizas de la fuente central un vestigio simbólico de la sangre de aquellos caballeros.

La leyenda fue tan popular que inspiró también al pintor español Mariano Fortuny, quien la representó en su cuadro “La matanza de los Abencerrajes.”

En traspassar la porta trobem dos accessos: el de la dreta conduïa al vàter i el de l'esquerra a unes escales que portaven a les dependències superiors.

La Sala de los Abencerrajes es una vivienda privada e independiente en planta baja, estructurada en torno a una gran “qubba”, “cúpula” en árabe.

La cúpula de guix està ricament decorada amb mocàrabs que parteixen d'una estrella de vuit puntes en una complexa composició tridimensional. Els mocàrabs són elements arquitectònics a base de prismes penjants de formes còncaves i convexes, que recorden estalactites.

En endinsar-se a la sala, es percep un descens de temperatura. Això és degut a que les úniques finestres estan situades a la part superior, permetent que l'aire calent escapi. Mentrestant, l'aigua de la font central refresca l'ambient, fent que, amb les portes tancades, la sala funcioni com una mena de cova amb temperatura ideal per als dies més calorosos de l'estiu.

Després de la Sala de les Dues Germanes, trobem al nord una nau transversal coberta per una volta de mocàrabs.

Es creu que les parets blanques d'aquesta sala estaven originalment entapissades amb teles de seda.

El llamado Mirador de Lindaraja debe su nombre a la derivación del término árabe “Ayn Dar Aisa”, que significa “los ojos de la Casa de Aisa”.

Tot i les seves reduïdes dimensions, l'interior del mirador té una decoració destacable. D'una banda, presenta un enrajolat amb successions d'estrelles enllaçades de mida petita, la qual cosa va exigir un treball minuciós per part dels artesans. D'altra banda, si un s'acosta i aixeca la vista, pot observar un sostre amb vidres de colors encaixats en una estructura de fusta, com una llanterna zenital.

Aquesta llanterna és una mostra representativa de com degueren ser molts dels tancaments o coixinets de l'Alhambra palatina. Quan la llum del sol incideix sobre els vidres, projecta reflexos de colors que il·luminen la decoració, atorgant a lespai una atmosfera única i canviant al llarg del dia.

Durant l'època nassarita, quan el pati encara no estava tancat, una persona podia seure a terra del mirador, recolzar el braç a l'ampit de la finestra i gaudir d'unes vistes espectaculars cap al barri de l'Albayzín. Aquestes vistes es van perdre al començament del segle XVI, quan es van construir les dependències destinades a ser residència de l'emperador Carles V.

La Sala dels Reis ocupa tot el costat est del Pati dels Lleons i, encara que apareix integrada al palau, es pensa que va tenir una funció pròpia, probablement de caràcter lúdic o àulic.

Aquest espai destaca per conservar un dels pocs exemples de pintura figurativa nassarita.

A les tres alcoves d'aproximadament quinze metres quadrats cadascuna, hi ha tres falses voltes decorades amb pintures realitzades sobre cuir de xai. Aquestes pells es van fixar al suport de fusta mitjançant petits claus de bambú, tècnica que evitava l'oxidació del material.

El nom de la sala probablement prové de la interpretació de la pintura de l'alcova central, en què es representen deu figures que podrien correspondre als primers deu sultans de l'Alhambra.

A les alcoves laterals es poden observar escenes cavalleresques de lluita, caça, jocs i amor. S'hi distingeix clarament, per la vestimenta, la presència de personatges cristians i musulmans compartint el mateix espai.

S'ha debatut àmpliament sobre l'origen d'aquestes pintures. A causa del seu estil gòtic lineal, es pensa que probablement van ser realitzades per artistes cristians coneixedors del món musulmà. Aquestes obres poden ser fruit de la bona relació entre Muhammad V, fundador d'aquest palau, i el rei cristià Pere I de Castella.

La Sala dels Secrets és una estança de planta quadrada, coberta amb una volta esfèrica.

En aquesta sala passa una cosa molt particular i curiosa que la converteix en una de les atraccions favorites per als visitants de l'Alhambra, especialment per als més petits.

El fenomen consisteix que, si una persona es col·loca en un dels vèrtexs de la sala i una altra al vèrtex oposat —totes dues de cara a la paret i el més a prop possible—, una pot parlar en veu molt baixa i l'altra escoltarà perfectament el missatge, com si estigués just al seu costat.

Es gracias a este “juego” acústico que la sala recibe su nombre: “Sala de los Secretos”.

El conegut com a Palau dels Lleons va ser manat construir durant el segon regnat del sultà Muhammad V, que va començar el 1362 i es va prolongar fins al 1391. En aquesta etapa s'inicia la construcció del Palau dels Lleons, confrontant amb el Palau de Comares, que havia estat edificat pel seu pare, el sultà Iussuf I.

Este nuevo palacio también fue denominado “Palacio del Riyad”, ya que se cree que fue levantado sobre los antiguos Jardines de Comares. El término “Riyad” significa “jardín”.

Es pensa que l'accés original al palau es feia per l'angle sud-est, des del Carrer Reial ia través d'un accés al racó. Actualment, a causa de les modificacions cristianes després de la conquesta, s'accedeix directament des del Palau de Comares a la Sala dels Mocàrabs.

La Sala dels Mocàrabs rep el seu nom per la impressionant volta de mocàrabs que la cobria originalment, i que es va desplomar gairebé del tot com a conseqüència de les vibracions provocades per l'explosió d'un polvorí a la Cursa del Darro el 1590.

Encara es poden observar restes d'aquesta volta en un dels costats. Al costat oposat, queden restes d'una volta cristiana posterior, en què apareixen les lletres “FY”, tradicionalment associades a Ferran i Isabel, encara que en realitat corresponen a Felip V i Isabel de Farnesio, que van visitar l'Alhambra el 1729.

Es creu que la sala podria haver funcionat com a vestíbul o sala d'espera per als convidats a les celebracions, festes i recepcions del sultà.

L'ampli espai conegut avui com a Jardins del Partal deu el seu nom al Palau del Pòrtic, anomenat així per la galeria porxada que presenta.

Es tracta del palau més antic conservat del conjunt monumental, la construcció del qual s'atribueix al sultà Muhammad III a principis del segle XIV.

Aquest palau guarda certa similitud amb el Palau de Comares, encara que sigui anterior: un pati rectangular, un safareig central i el reflex del pòrtic sobre l'aigua com a mirall. El seu element diferenciador principal és la presència d'una torre lateral, coneguda des del segle XVI com a Torre de les Dames, tot i que també ha rebut el nom d'Observatori, ja que Muhammad III era un gran aficionat a l'astronomia. La torre compta amb finestres orientades cap als quatre punts cardinals, cosa que permet gaudir de vistes espectaculars.

Una curiositat notable és que aquest palau va ser de titularitat privada fins al 12 de març del 1891, quan el seu propietari, Arthur Von Gwinner, banquer i cònsol alemany, va cedir l'edifici i el terreny immediat a l'Estat espanyol.

Lamentablement, Von Gwinner va desmuntar el sostre de fusta del mirador i el va traslladar a Berlín, on actualment s'exposa al Museu de Pèrgam com una de les peces més destacades de la seva col·lecció d'art islàmic.

Confrontant amb el Palau del Partal, a l'esquerra de la Torre de les Dames, hi ha unes cases nassarines. Una d'elles va ser anomenada Casa de les Pintures a causa de la troballa, a principis del segle XX, de pintures realitzades al tremp sobre estuc del segle XIV. Aquestes pintures, de gran valor, constitueixen un rar exemple de pintura mural figurativa nassarita, amb escenes cortesanes, de caça i celebracions.

A causa de la seva importància i per raons de conservació, aquests habitatges no estan oberts al públic.

A la dreta del Palau del Partal, sobre l'adarve de la muralla, hi ha l'Oratori del Partal, la construcció del qual s'atribueix al sultà Iussuf I. L'accés es realitza mitjançant unes petites escales, ja que es troba elevat respecte al nivell del sòl.

Un dels pilars de l'Islam és pregar cinc cops al dia en direcció a la Meca. L'oratori funcionava com una capella palatina que permetia als habitants del palau proper complir aquesta obligació religiosa.

Tot i les seves reduïdes dimensions (uns dotze metres quadrats), l'oratori compta amb un petit vestíbul i una sala de pregària. El seu interior presenta una rica decoració en guixeria amb motius vegetals i geomètrics, així com inscripcions alcoràniques.

En pujar les escales, just davant de la porta d'entrada, es troba al mur sud-oest el mihrab, orientat cap a la Meca. Té planta poligonal, un arc de ferradura adovellat i està cobert per una cúpula de mocàrabs.

Destaca especialment la inscripció epigràfica ubicada a les impostes de l'arc del mihrab, que convida a l'oració: “Vine a pregar i no siguis dels negligents.”

Adossada a l'oratori es troba la Casa d'Atasi de Bracamonte, que va ser cedida el 1550 a qui va ser escuder de l'alcaide de l'Alhambra, el Comte de Tendilla.

A la parada més elevada de la zona del Partal es troben les restes arqueològiques del Palau de Yusuf III. Aquest palau va ser cedit al juny de 1492 pels Reis Catòlics al primer governador de l'Alhambra, Don Íñigo López de Mendoza, segon Comte de Tendilla. Per això, també se'l coneix com el Palau de Tendilla.

La raó per la qual aquest palau es troba en ruïnes té el seu origen en les desavinences sorgides al segle XVIII entre els descendents del Comte de Tendilla i Felipe V de Borbó. es van prendre represàlies: el 1718 se'ls va retirar l'alcaïdia de l'Alhambra i més tard el palau, que va ser desmantellat i els seus materials venuts.

Alguns d'aquests materials van reaparèixer al segle XX en col·leccions privades. Es creu que el conegut com a Rajola Fortuny, conservat a l'Institut València de Joan de Madrid, podria procedir d'aquest palau.

Des de 1740, el solar del palau es va convertir en una zona d'hortes arrendades.

Va ser el 1929 quan aquesta àrea va ser recuperada per l'Estat espanyol i reintegrada a la propietat de l'Alhambra. Gràcies al treball de Leopoldo Torres Balbás, arquitecte i restaurador de l'Alhambra, aquest espai va ser valorat mitjançant la creació d'un jardí arqueològic.

La muralla de la ciutat palatina comptava a l'origen amb més de trenta torres, de les quals avui només se'n conserven una vintena. Inicialment aquestes torres tenien una funció estrictament defensiva, encara que amb el temps algunes van adoptar també un ús residencial.

A la sortida dels Palaus Nazaríes, des de la zona del Partal Alt, surt un camí empedrat que condueix al Generalife. Aquest recorregut segueix el llenç de muralla on hi ha algunes de les torres més emblemàtiques del conjunt, emmarcat per una zona enjardinada amb belles vistes a l'Albaicín ia les hortes del Generalife.

Una de les torres més destacades és la Torre dels Pics, construïda per Muhammad II i reformada posteriorment per altres sultans. És fàcilment reconeixible pels seus merlets en forma de piràmides de maó, d'on podria derivar-ne el nom. Tot i això, altres autors creuen que el nom procedeix de les mènsules que sobresurten als seus cantons superiors i que sostenien els matacans, elements defensius que permetien contrarestar atacs des de dalt.

La principal funció de la torre era protegir la Porta del Raval situada a la base, que comunicava amb la Costa del Rei Chico, facilitant l'accés al barri de l'Albaicín ia l'antic camí medieval que connectava l'Alhambra amb el Generalife.

En època cristiana es va construir un baluard exterior amb cavallerisses per reforçar-ne la protecció, que es tanca amb una nova entrada coneguda com la Porta del Ferro.

Encara que comunament s'associa a les torres una funció militar exclusiva, se sap que la Torre dels Pics també va tenir un ús residencial, com ho demostra l'ornamentació present a l'interior.

La Torre de la Captiva ha rebut diversos noms al llarg del temps, com Torre de la Lladre o Torre de la Sultana, encara que finalment ha prevalgut el més popular: Torre de la Captiva.

Aquesta denominació no es basa en fets històrics comprovats, sinó que és fruit d'una llegenda romàntica segons la qual en aquesta torre va estar presonera Isabel de Solís, que més tard es va convertir a l'islam sota el nom de Zoraida i va arribar a ser la sultana preferida de Muley Hacén. Aquesta situació va provocar tensions amb Aixa, l'anterior sultana i mare de Boabdil, atès que Zoraida —el nom de la qual significa “lluer de l'alba”— va desplaçar la seva posició a la cort.

La construcció d'aquesta torre s'atribueix al sultà Iussuf I, també responsable del Palau de Comares. Aquesta atribució està recolzada per les inscripcions a la sala principal, obra del visir Ibn al-Yayyab, que elogien aquest sultà.

Als poemes inscrits a les parets, el visir utilitza repetidament el terme qal'ahurra, que ha estat emprat des de llavors per referir-se a palaus fortificats, com és el cas d'aquesta torre. A més de complir funcions defensives, la torre acull al seu interior un autèntic palau amb una rica decoració.

Pel que fa a la seva ornamentació, destaca a la sala principal el sòcol d'enrajolat ceràmic amb formes geomètriques de diversos colors. Entre ells sobresurt el color porpra, l'obtenció de la qual a l'època era especialment difícil i costosa, per la qual cosa es reservava exclusivament per a espais de gran rellevància.

La Torre de les Infants, igual que la Torre de la Captiva, deu el seu nom a una llegenda.

Es tracta de la llegenda de les tres princeses Zaida, Zoraida i Zorahaida, que van habitar aquesta torre, història que va ser recollida per Washington Irving als seus cèlebres Contes de l'Alhambra.

La construcció d'aquesta torre-palau, o *qalahurra*, s'atribueix al sultà Muhammad VII, que va regnar entre 1392 i 1408. Per tant, es tracta d'una de les darreres torres construïdes per la dinastia nassarita.

Aquesta circumstància es reflecteix en la decoració de l'interior, que presenta signes de certa decadència en comparació dels períodes anteriors de més esplendor artística.

Al final del Passeig de les Torres, a la part més oriental de la muralla nord, hi ha les restes d'una torre de forma cilíndrica: la Torre del Cap de Carrera.

Aquesta torre va ser pràcticament destruïda com a conseqüència de les voladures perpetrades el 1812 per les tropes napoleòniques durant la seva retirada de l'Alhambra.

Es creu que fou construïda o reedificada per ordre dels Reis Catòlics l'any 1502, com ho confirmava una inscripció avui desapareguda.

El seu nom prové de la seva ubicació a l'extrem del Carrer Major de l'Alhambra, marcant el límit o cap de carrera d'aquesta via.

El Palau de Carles V, amb seixanta-tres metres d'amplada i disset metres d'alçada, segueix les proporcions de l'arquitectura clàssica, motiu pel qual es divideix horitzontalment en dos nivells amb arquitectura i decoració clarament diferenciades.

Per a la decoració de les seves façanes es van utilitzar tres tipus de pedra: calcària grisa i compacta de Sierra Elvira, marbre blanc de Macael i serpentineta verda del Barranc de Sant Joan.

La decoració exterior exalta la imatge de l'emperador Carles V, ressaltant-ne les virtuts mitjançant referències mitològiques i històriques.

Les façanes més destacades són les del costat sud i oest, ambdues dissenyades com a arcs de triomf. La portada principal es troba al costat oest, on la porta principal està coronada per victòries alades. A banda i banda hi ha dues petites portes sobre les quals es troben medallons amb figures de soldats a cavall en actitud de combat.

Als pedestals de les columnes es presenten relleus duplicats simètricament. Els relleus centrals simbolitzen la Pau: mostren dues dones assegudes sobre un monticle d'armes, portant branques d'olivera i sostenint les Columnes d'Hèrcules, l'esfera del món amb la corona imperial i el lema PLUS ULTRA, mentre uns angelots cremen l'artilleria de guerra.

Els relleus laterals representen escenes bèl·liques, com la Batalla de Pavia, on Carles V va vèncer Francisco I de França.

A la part superior hi ha balcons flanquejats per medallons que representen dos dels dotze treballs d'Hèrcules: un matant el Lleó de Nemea i un altre enfrontant-se al Toro de Creta. Al medalló central apareix l'Escut d'Espanya.

A la part inferior del palau destaquen els carreus encoixinats rústics, dissenyats per transmetre una sensació de solidesa. Sobre ells hi ha anelles de bronze sostingudes per figures d'animals com a lleons —símbols de poder i protecció—, ia les cantonades, àguiles dobles, en al·lusió al poder imperial ia l'emblema heràldic de l'emperador: l'àliga bicèfala de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya.

L'emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic, nét dels Reis Catòlics i fill de Joana I de Castella i Felip el Bell, va visitar Granada l'estiu de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla, per passar la lluna de mel.

En arribar, l'emperador va quedar captivat per l'encant de la ciutat i de l'Alhambra, i va decidir construir un nou palau a la ciutat palatina. Aquest palau seria conegut com la Casa Reial Nova, en contraposició als Palaus Nazaríes, denominats des de llavors com a Casa Real Vella.

Les obres van ser encarregades a l'arquitecte i pintor toledà Pedro Machuca, de qui es diu que va ser deixeble de Miquel Àngel, cosa que explicaria el seu profund coneixement del Renaixement clàssic.

Machuca va projectar un palau monumental d'estil renaixentista, amb planta quadrada i un cercle integrat al seu interior, inspirat en els monuments de l'antiguitat clàssica.

La construcció va començar el 1527 i va ser finançada en gran part amb els tributs que els moriscs havien de pagar per continuar vivint a Granada i conservar els seus costums i ritus.

El 1550, Pedro Machuca va morir sense haver conclòs el palau. Va ser el seu fill Luis qui va continuar el projecte, però després de la seva mort, les obres es van aturar durant un temps. Es van reprendre el 1572 sota el regnat de Felip II, encomanant-se a Joan d'Orea per recomanació de Joan d'Herrera, arquitecte del Monestir de l'Escorial. No obstant això, a causa de la manca de recursos provocada per la Guerra de les Alpujarres, no es van realitzar avenços significatius.

No va ser fins al segle XX quan es va culminar l'edificació del palau.

El Palau de Carles V va ser concebut com a símbol de pau universal, reflectint les aspiracions polítiques de l'emperador. Tot i això, Carlos V mai va arribar a conèixer personalment el palau que va fer construir.

El Museu de l'Alhambra es troba a la planta baixa del Palau de Carles V i està distribuït en set sales dedicades a la cultura ia l'art hispanomusulmà.

Alberga la millor col·lecció existent d'art nassarita, composta per peces trobades en excavacions i restauracions dutes a terme a la mateixa Alhambra al llarg del temps.

Entre les obres exposades destaquen elements de guixeria, columnes, fusteria, ceràmica de diversos estils —com el cèlebre Gerro de les Gacelas—, una còpia del llum de la mesquita major de l'Alhambra, així com làpides, monedes i altres objectes de gran valor històric.

Aquesta col·lecció constitueix el complement ideal per visitar el complex monumental, ja que permet comprendre millor la vida quotidiana i la cultura durant l'etapa nassarita.

L'entrada al museu és gratuïta, encara que és important tenir en compte que roman tancat els dilluns.

Quan Pedro Machuca va projectar el Palau de Carles V, ho va fer utilitzant formes geomètriques amb fort simbolisme renaixentista: el quadrat per representar el món terrenal, el cercle interior com a símbol del diví i de la creació, i l'octògon —reservat per a la capella— com a unió entre tots dos mons.

En accedir al palau, ens trobem amb un imponent pati circular porticat, elevat respecte de l'exterior. Aquest pati està envoltat per dues galeries superposades, totes dues amb trenta-dues columnes. A la planta baixa les columnes són d'ordre dòric-toscà, ia la planta superior d'ordre jònic.

Les columnes van ser realitzades en pedra pudinga o d'ametlla, procedent del poble granadí del Turro. Aquest material va ser elegit per ser més econòmic que el marbre originalment previst en el disseny.

La galeria inferior compta amb una volta anular que possiblement estava destinada a ser decorada amb pintures a la fresca. Per la seva banda, la galeria superior disposa d'un sostre de cassetons de fusta.

Al fris que recorre el pati destaquen els *burocrànis*, representacions de cranis de bou, un motiu decoratiu amb arrels a l'antiga Grècia i Roma, on s'usaven en frisos i sepulcres vinculats a sacrificis rituals.

Les dues plantes del pati estan comunicades per dues escales: una al costat nord, construïda al segle XVII, i una altra també al nord, dissenyada ja al segle XX per l'arquitecte conservador de l'Alhambra, Francisco Prieto Moreno.

Encara que mai no va ser utilitzat com a residència reial, el palau acull actualment dos importants museus: el Museu de Belles Arts a la planta superior, amb una destacada col·lecció de pintura i escultura granadina dels segles XV al XX, i el Museu de l'Alhambra a la planta baixa, al qual s'accedeix pel zaguà occidental.

A més de la seva funció museística, el pati central compta amb una acústica excepcional, fet que el converteix en un escenari privilegiat per a concerts i representacions teatrals, especialment durant el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Al Carrer Reial, al solar contigu a l'actual Església de Santa Maria de l'Alhambra, hi ha el Bany de la Mesquita.

Aquest bany va ser construït durant el regnat del sultà Muhammad III i finançat mitjançant la yizya, un impost que es cobrava als cristians per sembrar terres a la frontera.

L'ús del hammam o bany era essencial a la vida quotidiana d'una ciutat islàmica, i l'Alhambra no n'era una excepció. Per la proximitat a la mesquita, aquest bany complia una funció religiosa clau: permetre les ablucions o rituals de purificació abans de l'oració.

Tot i això, la seva funció no era exclusivament religiosa. El hammam també servia per a la higiene personal i era un punt de trobada social important.

El seu ús estava regulat per horaris, sent al matí per als homes ia la tarda per a les dones.

Inspirats en les termes romanes, els banys musulmans compartien amb elles la distribució en sales, encara que eren més petites i el seu funcionament es basava en el vapor, a diferència de les termes romanes que eren d'immersió.

El bany constava de quatre espais principals: una sala de repòs o vestuari, una sala freda o temperada, una sala calenta i una zona de calderes adossada a aquesta última.

El sistema de calefacció utilitzat era el hipocaust, un sistema de calefacció subterrani que escalfava el terra mitjançant aire calent generat per un forn i distribuït a través d'una cambra sota el paviment.

L'actual Parador de Turisme va ser originalment el Convent de Sant Francesc, edificat el 1494 sobre un antic palau nassarita que, segons la tradició, hauria pertangut a un infant musulmà.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics van cedir aquest espai per fundar el primer convent franciscà de la ciutat, complint així una promesa realitzada al patriarca d'Assís anys abans de la conquesta.

Amb el temps, aquest lloc esdevingué el primer lloc d'enterrament dels Reis Catòlics. Un mes i mig abans de la seva mort a Medina del Camp el 1504, la reina Isabel va deixar especificat al seu testament el seu desig de ser enterrada en aquest convent, vestida amb hàbit franciscà. En 1516, va ser enterrat amb ella el rei Ferran.

Tots dos van romandre-hi sepultats fins a 1521, quan el seu nét, l'emperador Carles V, va ordenar traslladar les seves restes a la Capella Reial de Granada, on avui reposen al costat de Joana I de Castella, Felip el Bell i l'infant Miguel de Paz.

Actualment és possible visitar aquest primer lloc d'enterrament accedint al pati del Parador. Sota una cúpula de mocàrabs es conserven les làpides originals dels dos monarques.

Des de juny de 1945, aquest edifici acull el Parador de San Francisco, un allotjament turístic d'alta categoria la propietat i gestió del qual corresponen a l'Estat espanyol.

La paraula “medina”, que en àrab significa “ciutat”, feia referència a la zona més elevada del turó de la Sabika, a l'Alhambra.

Aquesta medina albergava una intensa activitat quotidiana, ja que era l'àrea on es concentraven els oficis i la població que feia possible la vida de la cort nassarita dins la ciutat palatina.

S'hi produïen teixits, ceràmica, pa, vidre i fins i tot monedes. A més dels habitatges dels treballadors, també hi havia edificis públics essencials com banys, mesquites, socs, aljubs, forns, sitges i tallers.

Per al funcionament correcte d'aquesta ciutat en miniatura, l'Alhambra tenia el seu propi sistema de legislació, administració i recaptació d'impostos.

Avui només es conserven alguns vestigis d'aquella medina nassarita original. La transformació de la zona per part dels pobladors cristians després de la conquesta i, posteriorment, les explosions de pólvora provocades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada, van contribuir al deteriorament.

A mitjan segle XX es va emprendre un programa arqueològic de rehabilitació i adaptació daquesta àrea. Fruit d'això, es va traçar també un passeig enjardinat sobre un antic carrer medieval, que avui connecta amb el Generalife.

A la medina reial, adossat a la muralla meridional, hi ha les restes de l'anomenat Palau dels Abencerrajes, nom castellanitzat de la família Banu Sarray, una noble nissaga d'origen nord-africà pertanyent a la cort nassarita.

Els vestigis que avui es poden contemplar són el resultat d'excavacions iniciades a la dècada de 1930, ja que anteriorment l'espai estava molt deteriorat, en gran part per les explosions causades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada.

Gràcies a aquestes intervencions arqueològiques, s'ha pogut constatar la importància que va tenir aquesta família a la cort nassarita, no només per l'extensió del palau sinó també per la seva ubicació privilegiada: a la zona alta de la medina, just a l'eix urbà principal de l'Alhambra.

La Porta de la Justícia, coneguda en àrab com Bab al-Sharía, és una de les quatre portes exteriors de la ciutat palatina de l'Alhambra. Com que es tracta d'una entrada exterior, complia una funció defensiva important, com s'aprecia en la seva estructura de doble recolze i en el pronunciat desnivell del terreny.

La seva construcció, integrada en una torre adossada a la muralla sud, s'atribueix al sultà Iúsuf I l'any 1348.

La porta presenta dos arcs de ferradura apuntada. Entre ells s'obre una zona a cel obert, coneguda com a buhedera, des de la qual era possible defensar l'entrada llançant materials des de la terrassa en cas d'atac.

Més enllà del seu valor estratègic, aquesta porta té una forta càrrega simbòlica en el context islàmic. Destaquen especialment dos elements decoratius: la mà i la clau.

La mà representa els cinc pilars de l'Islam i simbolitza protecció i hospitalitat. La clau, per la seva banda, és un emblema de la fe. La seva presència conjunta es podria interpretar com una al·legoria del poder espiritual i terrenal.

La llegenda popular diu que, si algun dia la mà i la clau arriben a tocar-se, significarà la caiguda de l'Alhambra… i amb això, la fi del món, ja que implicaria la pèrdua de la seva esplendor.

Aquests símbols islàmics contrasten amb un altre afegit cristià: una escultura gòtica de la Verge amb el Nen, obra de Ruberto Alemany, col·locada en una fornícula sobre l'arc interior per ordre dels Reis Catòlics després de la presa de Granada.

La Porta dels Carros no correspon a una obertura original de la muralla nassarita. Fou oberta entre els anys 1526 i 1536 amb un propòsit funcional molt concret: permetre l'accés dels carros que transportaven materials i columnes per a la construcció del Palau de Carles V.

Actualment, aquesta porta segueix complint una funció pràctica. És l'accés de vianants al recinte sense necessitat de tiquet, cosa que permet visitar lliurement el Palau de Carles V i els museus que hi ha al seu interior.

A més, és l'única porta habilitada per a l'accés de vehicles autoritzats, incloent-hi hostes dels hotels ubicats dins del recinte de l'Alhambra, taxis, serveis especials, sanitaris i vehicles de manteniment.

La ciutat palatina de l'Alhambra estava envoltada per una muralla extensa que comptava amb quatre portes principals d'accés des de l'exterior. Per garantir-ne la defensa, aquestes portes presentaven una característica distribució en racó, dificultant l'avenç dels possibles atacants i facilitant emboscades des de l'interior.

La Porta dels Set Sòls, situada a la muralla sud, és una d'aquestes entrades. En època nassarita, era coneguda com Bib al-Gudur o “Porta dels pous”, a causa de l'existència propera de sitges o masmorres, possiblement utilitzats com a presons.

El seu nom actual prové de la creença popular que hi ha set nivells o pisos sota ella. Encara que només se n'han documentat dos, aquesta creença ha alimentat múltiples llegendes i contes, com el relat de Washington Irving “La llegenda del llegat del moro”, en què s'esmenta un tresor amagat als soterranis secrets de la torre.

La tradició sosté que aquesta va ser la darrera porta utilitzada per Boabdil i el seu seguici en dirigir-se a la Vega de Granada el 2 de gener de 1492 per lliurar les claus del Regne als Reis Catòlics. Igualment, va ser per aquesta porta per on van accedir les primeres tropes cristianes sense resistència.

La porta que contemplem avui és una reconstrucció, ja que l'original va ser destruïda en gran part per l'explosió de les tropes napoleòniques el 1812 durant la seva retirada.

La Porta del Vi va ser la porta principal d'accés a la Medina de l'Alhambra. La seva construcció s'atribueix al sultà Muhammad III al començament del segle XIV, encara que les seves portades van ser remodelades posteriorment per Muhammad V.

El nom de “Porta del Vi” no prové del període nassarita, sinó de l'etapa cristiana, a partir del 1556, quan es permetia als veïns de l'Alhambra comprar vi lliure d'impostos en aquest indret.

Com que es tracta d'una porta interior, el seu traçat és recte i directe, a diferència de les portes exteriors com la de la Justícia o la de les Armes, que es dissenyaven en racó per millorar la defensa.

Tot i que no complia funcions defensives primàries, comptava amb bancs a l'interior per als soldats encarregats del control de l'accés, així com una estada a la part superior destinada a la residència i al descans del cos de guàrdia.

La façana occidental, orientada cap a l'Alcassaba, era la d'ingrés. Sobre la llinda de l'arc de ferradura hi ha el símbol de la clau, emblema solemne de benvinguda i de la dinastia nassarita.

A la façana oriental, que dóna cap al Palau de Carles V, destaquen especialment les paletes de l'arc decorades amb rajoles elaborades mitjançant la tècnica de corda seca, oferint un bell exemple de l'art decoratiu hispanomusulmà.

En temps de la dinastia nassarita, el solar que avui ocupa l'Església de Santa Maria de l'Alhambra albergava la Mesquita Aljama o Mesquita Major de l'Alhambra, construïda a principis del segle XIV pel sultà Muhammad III.

Després de la presa de Granada el 2 de gener de 1492, la mesquita va ser beneïda per al culte cristià i s'hi va celebrar la primera missa. Per decisió dels Reis Catòlics, es va consagrar sota l'advocació de Santa Maria i s'hi va establir la primera seu arquebisbal.

A finals del segle XVI, l'antiga mesquita es trobava en estat ruïnós, fet que en va motivar la demolició i la construcció d'un nou temple cristià, la finalització del qual va tenir lloc el 1618.

De l'edifici islàmic amb prou feines en queden vestigis. L'element més significatiu conservat és un llum de bronze amb inscripció epigràfica datada el 1305, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Una rèplica d'aquest llum es pot veure al Museu de l'Alhambra, al Palau de Carles V.

L'Església de Santa Maria de l'Alhambra presenta una planta senzilla amb una sola nau i tres capelles laterals a cada costat.

Aquesta imatge, també coneguda com la Mare de Déu de la Pietat, és l'única que processiona a Granada cada Dissabte Sant, si el temps ho permet. Ho fa sobre un tron de gran bellesa que imita de plata repussada les arqueries de l'emblemàtic Pati dels Lleons.

Com a curiositat, el poeta granadí Federico García Lorca va ser membre d'aquesta confraria.

Abans de l'actual Parador de Turisme i cap a la zona est, es troben les restes de la tindria o adoberia medieval, una instal·lació dedicada al tractament de pells: la neteja, adob i tenyit. Aquesta era una activitat comuna a tot al-Àndalus.

La tindria de l'Alhambra és de dimensions reduïdes si es compara amb altres de similars al nord d'Àfrica. Cal tenir en compte, però, que la seva funció estava destinada exclusivament a cobrir les necessitats de la cort nassarita.

Comptava amb vuit petits safareigs de diferents mides, tant rectangulars com circulars, on s'emmagatzemaven la calç i els tints emprats en el procés d'adob de les pells.

Aquesta activitat requeria abundant aigua, motiu pel qual la tindria es va ubicar al costat de la Sèquia Reial, aprofitant així el seu cabal constant. La seva existència també és un indici de la gran quantitat d'aigua disponible en aquesta zona de l'Alhambra.

La Torre de l'Aigua és una construcció imponent situada a l'angle sud-oest de la muralla de l'Alhambra, a prop de l'accés principal des de les taquilles. Encara que complia funcions defensives, la seva missió més rellevant era protegir l'entrada de la Sèquia Reial, per això el seu nom.

La sèquia arribava a la ciutat palatina després de creuar un aqüeducte i vorejava la cara nord de la torre per proveir d'aigua tota l'Alhambra.

La torre que avui contemplem és fruit d'una reconstrucció profunda. Durant la retirada de les tropes napoleòniques el 1812, va patir greus danys per explosions de pólvora, quedant a mitjans del segle XX reduïda pràcticament a la seva base massissa.

Aquesta torre era essencial perquè permetia l'entrada de l'aigua —i per tant de la vida— a la ciutat palatina. A l'origen, el turó de la Sabika mancava de fonts naturals d'aigua, la qual cosa va suposar un desafiament important per als natzarís.

Per això, el sultà Muhammad I va ordenar una gran obra d'enginyeria hidràulica: la construcció de l'anomenada Sèquia del Sultà. Aquesta sèquia capta l'aigua del riu Darro a uns sis quilòmetres de distància, en una zona de més altitud, aprofitant el pendent per conduir l'aigua per gravetat.

La infraestructura va incloure una presa d'emmagatzematge, una sínia moguda per animals, i un canal revestit de maó –la sèquia– que travessa muntanyes de forma subterrània, ingressant per la part alta del Generalife.

Per salvar el profund desnivell entre el Turó del Sol (Generalife) i el turó de la Sabika (Alhambra), els enginyers van construir un aqüeducte, una obra clau per garantir l'abastament d'aigua a tot el conjunt monumental.

L'Alcassaba és la part més primitiva del complex monumental, va ser construïda sobre les restes d'una antiga fortalesa Zirí.

Els orígens de l'Alcassaba Natzarí es remunten a mil dos-cents trenta-vuit, quan el primer sultà i fundador de la dinastia nassarita Muhammad Ibn al-Alhmar decideix traslladar la seu del sultanat de l'Albaicín al turó del davant, la Sabika.

El lloc escollit per Al-Ahmar era idoni ja que l'Alcassaba situada a l'extrem occidental del turó i amb una planta triangular, molt similar a la proa d'un vaixell, garantia la defensa òptima del que seria la ciutat palatina de l'Alhambra construïda sota la seva protecció.

L'Alcassaba dotada de diverses muralles i torres sorgeix amb una clara intenció defensiva. Va ser de fet, centre de vigilància per la seva ubicació a dos-cents metres d'alçada sobre la ciutat de Granada, garantint així un domini visual de tot el territori circumdant i representant alhora un símbol de poder.

Al seu interior, se situa el barri castrense i és que amb el temps l'Alcassaba es va constituir com una petita micro ciutat independent destinada als soldats d'alt rang, encarregats de la defensa i la protecció de l'Alhambra i els seus sultans.

En accedir a l'alcassaba ens trobem amb allò que aparenta ser un laberint, encara que en realitat es tracta d'un procés de recuperació arquitectònica mitjançant anastilosi, que ha permès rehabilitar l'antic barri castrense que havia estat sepultat fins a principis del segle vint.

En aquest barri hi residia la guàrdia d'elit del sultà i la resta del contingent militar encarregats de la defensa i la seguretat de l'Alhambra. Es tractava, doncs, d'una petita ciutat dins de la pròpia ciutat palatina de l'Alhambra amb tot allò necessari per a la vida quotidiana com habitatges, tallers, tahona amb forn, magatzems, aljub, hammam, etcètera. D'aquesta manera, es podia mantenir separades la població militar i la civil.

En aquest barri gràcies a aquesta recuperació ens permet contemplar l'esquema típic de la casa musulmana: entrada amb accés al racó, petit pati com a eix central de l'habitatge, habitacions al voltant del pati i latrina.

A més, a principis del segle vint es va descobrir al subsòl una masmorra. Fàcil de reconèixer des de l'exterior per l'escala moderna en cargol que hi condueix.

Aquesta presó subterrània té una forma d'embut invertit i una planta circular. Això feia impossible que aquests captius poguessin escapar. De fet, els presoners eren introduïts al seu interior mitjançant un sistema de corrioles o cordes.

La Torre de la Pólvora servia de reforç defensiu pel costat meridional a la Torre de la Vela i des d'ella partia el camí militar que arribava fins a les Torres Bermejas.

Des de mil nou-cents cinquanta-set, és en aquesta torre on podem trobar uns versos gravats sobre pedra, l'autoria dels quals correspon al mexicà Francisco de Icaza:

“Dóna almoina dona, que no hi ha a la vida res,
com la pena de ser cec a Granada”.

L'espai ocupat pel Jardí dels Adarves pren els seus orígens al segle setze, quan s'edifica una plataforma artillera en el procés d'adaptació de l'Alcassaba per a l'artilleria.

Va ser ja al segle disset quan l'ús militar va perdre la seva importància i el cinquè Marquès de Mondéjar, després de ser nomenat alcaide de l'Alhambra en mil sis-cents vint-i-quatre, va decidir transformar aquest espai en un jardí emplenant amb terra l'espai entre la muralla exterior i la interior.

Hi ha una llegenda, segons la qual va ser en aquest lloc on es van trobar amagats uns gerros de porcellana farcits d'or, probablement amagats pels últims musulmans que van habitar el lloc, i que part d'aquest or trobat, va ser emprat pel marquès per finançar la creació d'aquest bell jardí. Es pensa que potser algun d'aquests gerros sigui algun dels vint grans gots de pisa daurada nassarita que es conserven al món. Podem contemplar dos d'aquests gots al Museu Nacional d'Art Hispanomusulmà ubicat a la planta baixa del Palau de Carlos Quinto.

Un dels elements destacables daquest jardí és la presència a la part central duna font amb forma de timbal. Aquesta font ha tingut diferents emplaçaments, el més cridaner i ressenyable va ser al Pati dels Lleons, on va ser col·locada en mil sis-cents vint-i-quatre sobre la font dels lleons amb el consegüent dany. La tassa va estar en aquest lloc fins a mil nou-cents cinquanta-quatre quan es va retirar i es va col·locar aquí.

Sota la dinastia nassarita, aquesta torre era coneguda sota el nom de la torre Major ia partir del segle setze se la va anomenar també torre del Sol, perquè el sol es reflectia a la torre al mig dia actuant llavors com un rellotge de sol.

L'aparença de la Torre ha canviat al llarg del temps en els seus orígens comptava amb merlets a la terrassa, que es van anar perdent a causa de diversos terratrèmols. La campana va ser incorporada després de la presa de Granada pels cristians.

Ésta se utilizaba para dar aviso a la población ante cualquier posible peligro, terremoto o incendio. También se empleaba el sonido de esta campana para regular los turnos de riego en la Vega de Granada.

Actualmente y según la tradición, se hace sonar la campana cada dos de enero para conmemorar la toma de Granada el dos de enero de 1492.

Situada a la muralla nord de l'Alcassaba, la porta de les Armes va ser un dels accessos principals per accedir a l'Alhambra.

En temps de la dinastia Nazarí, els ciutadans travessaven el Riu Darro pel pont del Cadí, i pujaven el turó per un camí avui dia ocult pel Bosc de Sant Pere, fins a arribar a la porta. A l'interior de la porta, havien de dipositar les armes abans d'accedir al recinte, per això el nom porta de les armes.

Des de la terrassa d´aquesta torre, podem obtenir avui dia una de les millors panoràmiques de la ciutat de Granada.

Justo enfrente nos encontramos con el barrio del Albaicín, reconocible por sus viviendas blancas y su entramado de calles laberínticas. Este barrio fue declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 1994.

És en aquest barri on hi ha un dels miradors més famosos de Granada: el Mirador de Sant Nicolau.

A la dreta de l'Albaicín, hi ha el barri del Sacromonte.

El Sacromonte és l'antic barri gitano per excel·lència de Granada i el bressol del flamenc. Aquest barri es caracteritza a més per la presència de vivendes troglodites: les coves.

Als peus de l'Albaicín i de l'Alhambra hi ha la Cursa del Darro, al costat de la ribera del riu amb el mateix nom.

La Torre de l'Homenatge és una de les torres més antigues de l'Alcassaba, té una alçada de vint-i-sis metres. Compte amb sis plantes, una terrassa i una masmorra subterrània.

A causa de l'alçada amb què compta la torre, des de la terrassa s'establia comunicació amb les torres talaies del regne. Aquesta comunicació s'establia mitjançant un sistema de miralls de dia o de fum amb fogueres a la nit.

Es pensa que, per la posició sortint de la torre al turó, va ser probablement el lloc escollit per a la ubicació dels estendards i les banderes vermelles de la dinastia nassarita.

La base d'aquesta torre va ser reforçada pels cristians amb l'anomenada Torre del Cubo.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics projecten una sèrie de reformes per adequar l'Alcassaba a l'artilleria. D'aquesta manera, sorgeix sobre la torre de la Tahona, la Torre del Cub la qual gràcies a la seva forma cilíndrica atorga més protecció davant de possibles impactes, en comparació a les torres nassarís amb planta quadrada.

El Generalife situat al Turó del Sol era l'almunia del sultà o dit altrament, una masia palatina amb hortes, on a més de dur a terme tasques agrícoles, es criaven animals per a la cort nassarita i es practicava la caça. S'estima que els inicis de la seva construcció es remunten a finals del segle tretze pel sultà Muhammad segon, fill del fundador de la dinastia nassarita.

El nom Generalife procedeix de l'àrab “yannat-al-arif” que significa jardí o hort de l'arquitecte.

Aquesta masia, que el visir Ibn al-Yayyab va anomenar la Casa Reial de la Felicitat, era un palau: el palau d'estiu del sultà. Tot i la proximitat amb l'Alhambra, tenia prou intimitat per poder allunyar-se i relaxar-se de les tensions de la cort i de la vida de govern, així com per gaudir d'unes temperatures més agradables. A causa del seu emplaçament a una altitud més gran que la ciutat palatina de l'Alhambra, la temperatura baixava al seu interior.

Quan es produeix la presa de Granada, el Generalife passa a ésser propietat dels Reis Catòlics, que el posen sota la protecció d'un alcaide o comanador. Felipe segon va acabar cedint l'alcaïdia perpètua i tinença del lloc a la família Granada Venegas (una família de moriscs conversos). L'Estat només va recuperar aquest lloc després d'un plet que va durar gairebé 100 anys i que va finalitzar amb un acord extrajudicial el 1921.

Acord mitjançant el qual el Generalife passaria a ser patrimoni nacional i es gestionaria al costat de l'Alhambra a través de la figura del Patronat, conformant-se així el Patronat de l'Alhambra i del Generalife.

L'amfiteatre a l'aire lliure que trobem al nostre camí cap al palau del Generalife va ser construït el 1952 amb la intenció d'acollir, com ho fa cada estiu, el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Desde el año 2002 también se celebra un Festival de Flamenco ligado a la figura del poeta granadino más emblemático: Federico García Lorca.

Sota la dinastia nassarita, el camí que atorgava la connexió entre la ciutat palatina i el Generalife partia de la Porta de l'Arabal, emmarcada a l'anomenada Torre dels Pics, anomenada així perquè els seus merlets finalitzen en piràmides de maó.

Es tractava d'un camí serpentejant i en pendent, protegit a banda i banda per altes muralles per dotar-lo de més seguretat, i desembocava a l'entrada del Pati del Descavalcament.

Aquestes ruïnes o fundacions són les restes arqueològiques del que era l'anomenada Casa dels Amics. El vostre nom i utilitat han arribat fins a nosaltres gràcies al “Tractat d'agricultura” d'Ibn Luyún al segle XIV.

Es tractava doncs d'un habitatge destinat a persones, amics o afins que el sultà tenia en estima i considerava important tenir a prop seu, però sense arribar a envair la seva privadesa, per la qual cosa es tractava d'un habitatge aïllat.

Aquest Passeig dels Baladres va ser realitzat a mitjans del segle XIX amb motiu de la visita de la Reina Isabel Segona i per crear un accés més monumental a la zona alta del palau.

El baladre és un altre nom que se li atorga al llorer rosa, que apareix en forma de volta ornamental en aquest passeig. A l'inici del passeig, després dels Jardins Alts, es conserva un dels exemplars més antics d'Arrayán Morisco, que va estar a punt de perdre's i la petjada genètica del qual se segueix investigant actualment.

Es tracta d'una de les plantes més característiques de l'Alhambra, que es distingeix per les seves fulles abarquillades i més grans que l'arrayan comú.

El Passeig dels Baladres enllaça amb el Passeig dels Xiprers, que serveix d'unió per conduir el visitant cap a l'Alhambra.

Un dels elements més ben conservats i singulars del Generalife és l'Escala de l'Aigua. Es creu que, sota la dinastia nassarita, aquesta escala —distribuïda en quatre trams amb tres altiplans intermedis— comptava amb canals d'aigua que fluïen pels dos passamans de ceràmica vidriada, alimentats per la Sèquia Reial.

Aquesta conducció d'aigua arribava fins a un petit oratori, del qual no se'n conserva informació arqueològica. Al seu lloc, des del 1836, hi ha un mirador romàntic erigit per l'administrador de la finca en aquella època.

Probablement, a la pujada d'aquesta escala, emmarcada per una volta de llorers i l'arrulla de l'aigua, es creava un entorn ideal per estimular els sentits, entrar al clima propici per a la meditació i fer les ablucions prèvies al prec.

Als terrenys circumdants al palau s'estima que hi devia haver almenys quatre grans hortes organitzades en diferents nivells o parates, contingudes per murs de tàpia. Els noms d'aquestes hortes que han transcendit fins a nosaltres són: Gran, Colorada, Merceria i Fuente Peña.

Aquestes hortes han continuat, en major o menor mesura, des del segle XIV llaurant-se amb les mateixes tècniques medievals tradicionals.

S'hi cultivava no només l'horta, sinó també arbres fruiters i pastura per als animals. Per exemple, avui dia es conreen carxofes, albergínies, fesols, figues, magraners i ametllers.

Actualment, a les hortes conservades se segueix utilitzant la mateixa tècnica de producció agrícola emprada a l'època medieval, cosa que fa que aquest espai tanqui en si un gran valor antropològic.

S'accedeix a aquests jardins des del Pati de la Sultana mitjançant una empinada escala del segle XIX, anomenada dels Lleons, a causa de les dues figures de pisa vidrada que es troben sobre la porta.

Aquests jardins es poden considerar un exemple del jardí romàntic. Estan situats sobre parates i conformen la part més elevada del Generalife, amb unes vistes espectaculars cap a tot el complexe monumental.

Destaca la presència de bellíssims magnolis.

Los Jardines de la Rosaleda tienen su origen entre los años treinta y cincuenta del siglo XX, después de que el Estado adquiriese el Generalife en 1921.

Sorgeix aleshores la necessitat de posar en valor una àrea abandonada i connectar estratègicament el lloc amb l'Alhambra mitjançant una transició gradual i suau.

El Pati de la Sèquia, també anomenat de la Ria al segle XIX, presenta avui una estructura de planta rectangular amb dos pavellons enfrontats i una crugia.

El nom del pati procedeix justament de la Sèquia Reial que travessa aquest palau, entorn de la qual es disposen quatre jardins a parterres ortogonals a nivell inferior. A banda i banda de la sèquia es predisposen uns sortidors que conformen una de les imatges més populars del palau. No obstant això, aquests sortidors no són originals, ja que trenquen la tranquil·litat i la calma que el sultà venia buscant en els seus moments de descans i meditació.

Aquest palau ha patit quantioses transformacions, ja que a l'origen aquest pati estava tancat a les vistes que avui trobem a través de la galeria de 18 arcs a l'estil belvedere. L´única part que permetria contemplar el paisatge seria el mirador central. Des d'aquest mirador original, era el lloc on asseguts a terra i recolzats a l'ampit es podia contemplar les vistes panoràmiques a la ciutat palatina de l'Alhambra.

Atestigant el seu passat trobarem al mirador decoració nassarita, on destaca la superposició de guixeries del sultà Ismail I sobre les de Muhammad III. Això deixa palès que cada sultà tenia gustos i necessitats diferents i adaptaven els palaus d'acord amb aquests, deixant la seva pròpia empremta o empremta.

En passar el mirador, i si ens fixem a l'intradós dels arcs, també trobarem emblemes dels Reis Catòlics com el Yugo i les Fletxes, així com el lema “Tant Monta”.

El costat est del pati és recent a causa d'un incendi produït el 1958.

Abans d'accedir al Pati de la Sèquia, ens trobem amb el Pati de la Guàrdia. Un pati senzill amb galeries porxades, una font al centre, que està a més ornamentat amb tarongers amargs. Aquest pati devia servir com a zona de control i avantsala abans d'accedir a les dependències d'estiu del sultà.

Destaca d'aquest lloc que, després de pujar unes escales empinades, ens trobem una portada emmarcada per una llinda decorada amb enrajolat en tons blaus, verds i negres sobre un fons blanc.

En pujar les escalinates i traspassar aquesta portada, ens trobem amb un racó, els bancs de la guàrdia i una empinada i estreta escala que ens porta al palau.

El Pati de la Sultana és un dels espais més transformats. Es pensa que el lloc que avui ocupa aquest pati —també anomenat Pati del Xiprer— era la zona destinada a l'antic hammam, el bany del Generalife.

Al segle XVI perd aquesta funció i apareix convertit en un jardí. Amb el temps, es va disposar una galeria septentrional, un safareig en forma d'U, una font al seu centre i trenta-vuit sorollosos sortidors.

Els únics elements que es conserven de l'època nassarita són el salt d'aigua de la Sèquia Reial, protegit després de la reixa, i un petit tram de canalització que dirigeix l'aigua cap al Pati de la Sèquia.

El nom “Pati del Xiprer” el devem al xiprer centenari mort, del qual avui només se'n conserva el tronc. Al costat d'aquest hi ha una placa en ceràmica granadina que ens parla de la llegenda del segle XVI de Ginés Pérez de Hita, segons la qual aquest xiprer va ser testimoni de les trobades amoroses de la favorita de l'últim sultà, Boabdil, amb un noble cavaller Abencerraje.

El Pati del Descavalcament, també conegut com a Patio Polo, és el primer pati que trobem en entrar al palau del Generalife.

El mitjà de locomoció emprat pel sultà per accedir al Generalife era el cavall i, com a tal, requeria un lloc on baixar de la seva muntura i allotjar aquests animals. Aquest pati es pensa que estava destinat amb aquesta finalitat, ja que era el lloc per a les cavallerisses.

Disposava de bancs de suport per baixar i pujar de l'equí, i de dos estables a les crugies laterals, que funcionaven com estables a la part inferior i pallers a la part superior. Tampoc no podia faltar l'abeurador amb aigua fresca per als cavalls.

A ressaltar en aquest lloc: sobre la llinda de la porta que dóna pas al següent pati, trobem la clau de la fam, símbol de la dinastia nassarita, representant salutació i propietat.

El pòrtic nord és el més ben conservat i estava destinat a acollir les dependències del sultà.

Trobem un pòrtic amb cinc arcs sostinguts sobre columnes i als seus extrems alhamís. Després d'aquest pòrtic, i per accedir al Saló Regi, es passa per un triple arc on hi ha poemes que parlen de la batalla de la Vega o de Serra Elvira el 1319, cosa que ens brinda informació sobre la datació del lloc.

Als costats d'aquest triple arc també hi ha taqas, uns nínxols de mida petita excavats al mur on es col·locava aigua.

El Saló Regi, ubicat en una torre quadrada decorada amb guixeries, era el lloc on el sultà —malgrat ser aquest un palau de descans— rebia alguna audiència de caràcter urgent. Aquestes audiències, segons uns versos gravats allà, havien de ser breus i directes per no molestar massa el repòs de l'emir.

Els Palaus Nazaríes constitueixen la zona més emblemàtica i cridanera del conjunt monumental. Van ser construïts al segle XIV, un moment que es pot considerar de gran esplendor per a la dinastia nassarita.

Aquests palaus eren la zona reservada al sultà i als seus familiars propers, on es desenvolupava la vida familiar, però també la vida oficial i administrativa del regne.

Els Palaus són: el Mexuar, el Palau de Comares i el Palau dels Lleons.

Cadascun d'aquests palaus va ser construït de manera independent, en moments diferents i amb funcions pròpies i diferenciades. Va ser després de la Presa de Granada quan els palaus van ser unificats i, a partir d'aquell moment, van passar a ser anomenats com la Casa Reial, i més endavant com la Casa Reial Vella, quan Carles V va decidir construir el seu propi palau.

El Mexuar és la part més antiga dels Palaus Nazaríes, però també és l'espai que ha hagut de fer front a més transformacions al llarg del temps. El seu nom prové de l'àrab Maswar, que fa referència al lloc on es reunia la Sura o Consell de Ministres del sultà, desvetllant així una de les seves funcions. També era l'avantsala on el sultà impartia justícia.

La construcción del Mexuar se atribuye al sultán Ismaíl I, que reinó entre 1314 y 1325, y fue modificado por su nieto Muhammad V. Sin embargo, fueron los cristianos quienes más transformaron este espacio al convertirlo en una capilla.

En època nassarita, aquest espai era molt més reduït i s'organitzava al voltant de les quatre columnes centrals, on encara es pot apreciar el característic capitell cúbic nassarita, pintat amb blau cobalt. Sobre aquestes columnes es recolzava una llanterna que aportava llum zenital, eliminada al segle XVI per crear habitacions altes i finestres laterals.

Per convertir el lloc en capella es va rebaixar el terra i es va afegir un petit espai rectangular al fons, avui separat per una balustrada de fusta que indica on es trobava el cor alt.

El sòcol d'enrajolat ceràmic amb decoració d'estrelles va ser portat d'un altre lloc. Entre les seves estrelles es poden veure alternadament: el blasó del Regne Natzarí, el del Cardenal Mendoza, l'Àliga Bicèfala dels Àustria, el lema “No hi ha vencedor sinó Déu” i les Columnes d'Hèrcules de l'escut imperial.

Sobre el sòcol, un fris epigràfic en guix repeteix: "El Regne és de Déu. La Força és de Déu. La Glòria és de Déu." Aquestes inscripcions substitueixen les jaculatòries cristianes: "Christus regnat. Christus vincit. Christus imperat."

L'entrada actual al Mexuar va ser oberta en època moderna, alterant l'emplaçament d'una de les Columnes d'Hèrcules amb el lema Plus Ultra, que va ser traslladada al mur est. La corona de guix sobre la porta manté la ubicació original.

Al fons de la sala, una porta dóna pas a l'Oratori, on s'accedia originalment per la galeria de Machuca.

Aquest espai és un dels més danyats de l'Alhambra a causa de l'explosió d'un polvorí el 1590. Va ser restaurat el 1917.

Durant la restauració es va rebaixar el nivell del terra per evitar accidents i facilitar la visita. Com a testimoni del nivell original roman un poet corregut sota les finestres.

El nom Quart Daurat prové de l'etapa dels Reis Catòlics, quan l'enteixinat nassarita va ser repintat amb motius daurats i es van incorporar els emblemes dels monarques.

Els súbdits que aconseguien audiència esperaven davant de la façana, separats del sultà per la guàrdia reial, a l'estada avui coneguda com el Quart Daurat.

Al centre del pati hi ha una font baixa de marbre amb gallons, rèplica de la font de Lindaraja conservada al Museu de l'Alhambra. A un costat de la pila, una reixa dóna pas a un fosc corredor subterrani que feia servir la guàrdia.

Más adelante encontramos la Fachada del Palacio de Comares. Esta impresionante fachada, muy restaurada entre los siglos XIX y XX, fue construida por Muhammad V con el fin de conmemorar la toma de Algeciras en 1369, que otorgaba dominio sobre el Estrecho de Gibraltar.

En aquest pati, el sultà rebia els súbdits que aconseguien una audiència especial. Es col·locava a la part central de la façana, assegut sobre una branqueta entre les dues portes i sota el gran ràfec, obra cimera de la fusteria nassarita que el coronava.

La façana té una gran càrrega al·legòrica. En ella els súbdits podien llegir:

“La meva posició és una corona i la meva porta una bifurcació: l'Occident creu que en mi hi ha l'Orient
Al-Gani bi-llah m'ha encomanat franquejar l'entrada a la victòria que s'anuncia.
Doncs esperant que ell aparegui com l'horitzó al dia revela.
Feu Déu tan bella la seva obra com bells són el seu caràcter i la seva figura!”

La porta de la dreta servia d'accés a les dependències privades i zona de servei, mentre que la porta de l'esquerra, a través d'un passadís en racó amb bancs per a la guàrdia, dóna accés al Palau de Comares, concretament al Pati dels Arrayanes.

Una de les característiques de la casa hispanomusulmana és accedir a l'habitatge a través d'un passadís en racó que condueix a un pati a cel obert, eix de vida i organització de la llar, dotat d'algun punt d'aigua i vegetació. Aquest mateix concepte es troba al Pati dels Arrayanes, però a una escala més gran, amb 36 metres de llarg i 23 d'amplada.

El Pati dels Arrayanes és el centre del Palau de Comares, on es desenvolupava l'activitat política i diplomàtica del Regne Nazarí. Es tracta d'un pati rectangular d'imponents dimensions l'eix central de les quals és un gran safareig. L'aigua quieta hi actua com un mirall que concedeix profunditat i verticalitat a l'espai, creant així un palau sobre l'aigua.

Als dos extrems del safareig, els sortidors introdueixen l'aigua amb suavitat per no trencar l'efecte mirall ni la quietud del lloc.

Flanquejant el safareig es troben dos massissos vegetals d'arrayans, que donen nom al lloc actual: Pati dels Arrayanes. En el passat també se'l coneixia com a Pati de l'Alberca.

La presència de l'aigua i la vegetació no respon únicament a criteris ornamentals o estètics, sinó també a la intenció de crear espais agradables, especialment a l'estiu.

Als costats majors del pati s'ubiquen quatre habitatges independents. Al costat nord s'alça la Torre de Comares, que alberga al seu interior el Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Al costat sud, la façana actua com un trampantojo, ja que l'edificació que existia darrere va ser enderrocada per connectar el Palau de Carles V amb l'Antiga Casa Reial.

Abans d'accedir als palaus nassarís, si mirem cap a l'esquerra, trobem dos patis.

El primer és el Pati de la Mesquita, anomenat així per la petita mesquita que es troba en un dels angles. No obstant això, des del segle XX també ha estat conegut com la Madraza dels Prínceps, ja que la seva estructura guarda similituds amb la Madraza de Granada.

Més endavant es troba el Pati de Machuca, que rep el seu nom de l'arquitecte Pedro Machuca, encarregat de dirigir les obres del Palau de Carles V al segle XVI, i qui hi residia.

Aquest pati és fàcilment recognoscible per la safareig de vores lobulades situada al centre, així com pels xiprers retallats en forma d'arc, que recuperen la sensació arquitectònica de l'espai d'una manera no invasiva.

La Sala de la Barca és l'avantsala al Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Als brancals de l'arc que dóna accés a aquesta sala hi trobem uns nínxols enfrontats, llaurats en marbre i decorats amb rajoles de colors. Es tracta d'un dels elements ornamentals i funcionals més característics dels palaus nassarís: les taqas.

Les *taqas* són nínxols petits excavats als murs, sempre disposats en parella i enfrontats. S'utilitzaven per col·locar al seu interior gerres amb aigua fresca per beure o amb aigua perfumada per rentar-se les mans.

El sostre actual de la sala és una reproducció de l'original, perdut en un incendi el 1890.

El nom d'aquesta sala prové d'una alteració fonètica de la paraula àrab baraka, que significa “benedicció”, i que es repeteix en multitud d'ocasions als murs d'aquesta sala. No és procedent, com es creu popularment, de la forma de sostre de barca invertida.

Era en este lugar donde los nuevos sultanes solicitaban la bendición de su Dios antes de ser coronados como tal en el Salón del Trono.

Abans d'accedir al Saló del Tron, trobem dues entrades laterals: a la dreta, un petit oratori amb el mihrab; ia l'esquerra, la porta d'accés a l'interior de la torre de Comares.

El Saló dels Ambaixadors, també anomenat del Tron o de Comares, és el lloc on es trobava el tron del sultà i, per tant, el centre de poder de la dinastia nassarita. Potser per aquesta raó s'ubica dins de la Torre de Comares, la torre més gran del conjunt monumental, amb 45 metres d'alçada. La seva etimologia prové de l'àrab arsh, que significa botiga, pavelló o tron.

La sala té forma de cub perfecte, i les seves parets estan revestides amb una rica decoració fins al sostre. Als laterals hi ha nou alcoves iguals agrupades de tres en tres amb finestres.

En el passat, les finestres estaven tancades per vidrieres de colors amb formes geomètriques anomenades *cumarías*. Aquestes es van perdre a causa de l'ona expansiva d'un polvorí que va explotar el 1590 a la Cursa del Darro.

La riquesa decorativa del saló és extrema. Comença a la part inferior amb rajoles de formes geomètriques, que generen un efecte visual similar al d'un calidoscopi. Continua a les parets amb estucs que semblen tapissos penjats, decorats amb motius vegetals, flors, petxines, estrelles i abundant epigrafia.

L'escriptura present és de dos tipus: cursiva, la més comuna i fàcilment reconeixible; i cúfica, una escriptura culta de formes rectilínies i anguloses.

Entre todas las inscripciones, la más destacada es la que aparece debajo del techo, en la franja superior de la pared: la sura 67 del Corán, llamada “El Reino” o “del Señorío”, que recorre las cuatro paredes. Esta sura era recitada por los nuevos sultanes para proclamar que su poder provenía directamente de Dios.

La imatge del poder diví també es representa a la sostrada, composta per 8.017 peces diferents que, mitjançant rodes d'estrelles, il·lustren l'escatologia islàmica: els set cels i un vuitè, el paradís, el Tron d'Allah, representat per la cupuleta central de mocàrabs.

Per accedir a la Casa Reial Cristiana cal utilitzar una de les portes obertes a l'alcova esquerra de la Sala de les Dues Germanes.

Carles V, nét dels Reis Catòlics, va visitar l'Alhambra el juny de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla.

Aquests espais trenquen completament amb l'arquitectura i l'estètica nassarita. Tot i això, en haver-se construït sobre zones enjardinades entre el Palau de Comares i el Palau dels Lleons, és possible veure a través d'unes petites finestres situades a l'esquerra del passadís la part superior de l'Hammam Reial o Hammam de Comares. Uns metres més endavant, altres obertures permeten veure la Sala dels Llits i la Galeria dels Músics.

El Bany Reial no només era un espai d'higiene, sinó també un lloc idoni per cultivar de manera distesa i amistosa les relacions polítiques i diplomàtiques, acompanyat de música per amenitzar el moment. Aquest espai només s'obre al públic de vegades especials.

A través d'aquest passadís s'accedeix al Despatx de l'Emperador, que destaca per una xemeneia renaixentista amb l'escut imperial i un enteixinat de fusta dissenyat per Pedro Machuca, arquitecte del Palau de Carles V. A l'enteixinat es pot llegir la inscripció “PLUS ULTRA”, lema adoptat per l'Emperador, juntament amb les inicials K de Carlos.

Sortint de la sala, a la dreta hi ha les habitacions imperials, actualment tancades al públic i només accessibles en ocasions especials. Aquestes estades també són conegudes com les Habitacions de Washington Irving, ja que va ser allà on es va allotjar l'escriptor romàntic nord-americà durant la seva estada a Granada. Possiblement, va ser en aquest lloc on va escriure el seu famós llibre Contes de l'Alhambra. Sobre la porta es pot veure una placa commemorativa.

Contigu al Pati de la Reixa es troba el Pati de Lindaraja, adornat amb tanques tallades de boix, xiprers i tarongers amargs. Aquest pati deu el seu nom al mirador nassarita ubicat al costat meridional, que porta la mateixa denominació.

A l'etapa nassarita, el jardí tenia un aspecte completament diferent de l'actual, ja que era un espai obert al paisatge.

Amb l'arribada de Carles V, el jardí va ser tancat i va adoptar una disposició semblant a la d'un claustre gràcies a una galeria porxada. Per construir-lo es van utilitzar columnes procedents d'altres parts de l'Alhambra.

Al centre del pati destaca una font barroca, sobre la qual se superposà a principis del segle XVII una tassa de marbre nassarita. La font que veiem avui és una rèplica; l'original es conserva al Museu de l'Alhambra.

El Pati dels Lleons és el nucli d'aquest palau. Es tracta d'un pati de planta rectangular envoltat per una galeria porxada amb cent vint-i-quatre columnes, totes diferents entre si, que comuniquen les estades del palau. Guarda certa similitud amb un claustre cristià.

Aquest espai és considerat una de les joies de l'art islàmic, tot i trencar amb els esquemes habituals de l'arquitectura hispanomusulmana.

La simbologia del palau gira al voltant del concepte de jardí-paradís. Els quatre canalets d'aigua que parteixen del centre del pati podrien representar els quatre rius del paradís islàmic i atorgaren al pati una disposició en creu. Les columnes evoquen un bosc de palmeres, com els oasis del paradís.

Al centre se situa la cèlebre Font dels Lleons. Els dotze lleons, encara que en posició similar —alerta i d'esquena a la font—, presenten trets diferents. Estan tallats en marbre blanc de Macael, acuradament seleccionat per aprofitar les vetes naturals de la pedra i accentuar-ne els trets distintius.

Hi ha diverses teories sobre el seu simbolisme. Alguns creuen que representen la força de la dinastia nassarita o del sultà Muhammad V, els dotze signes del zodíac, les dotze hores del dia o fins i tot un rellotge hidràulic. Altres sostenen que és una reinterpretació del Mar de Bronze de Judea, sostingut per dotze bous, aquí reemplaçats per dotze lleons.

La taza central probablemente fue tallada in situ y contiene inscripciones poéticas que elogian a Muhammad V y alaban el sistema hidráulico que alimenta la fuente y regula el flujo del agua para evitar desbordamientos. Este es un fragmento del poema:

“Plata fundida corre entre las perlas,
a las que semeja belleza alba y pura.
En apariencia, agua y mármol parecen confundirse,
sin que sepamos cuál de ambos se desliza.
¿No ves cómo el agua se derrama en la taza,
pero sus caños la esconden enseguida?

És un amant les parpelles del qual desborden de llàgrimes,
llàgrimes que amaga per por un delator.

¿No es, en realidad, cual blanca nube
que vierte en los leones sus acequias
y parece la mano del califa que, de mañana,
prodiga a los leones de la guerra sus favores?”

La font va patir diverses transformacions al llarg del temps. Al segle XVII se li va afegir una segona tassa, que va ser retirada al segle XX i reubicada al Jardí dels Adarves de l'Alcassaba.

L'adaptació cristiana del palau va comportar la creació d'un accés directe a la Torre de Comares mitjançant una galeria oberta de dos pisos. Aquesta galeria ofereix unes magnífiques vistes cap a dos dels barris més emblemàtics de Granada: l'Albaicín i el Sacromonte.

Des de la galeria, mirant cap a la dreta, també s'albira el Pentinador de la Reina, que igual que altres zones esmentades només es pot visitar en ocasions especials o com a espai del mes.

El Pentinador de la Reina se situa a la Torre de Iussuf I, una torre avançada respecte a la muralla. El seu nom cristià prové de l'ús que li va donar Isabel de Portugal, esposa de Carles V, durant la seva estada a l'Alhambra.

A l'interior, l'espai va ser adaptat a l'estètica cristiana i alberga valuoses pintures renaixentistes realitzades per Julio de Aquiles i Alexander Mayner, deixebles de Rafael Sanzio, també conegut com a Rafael d'Urbino.

En baixar des de la galeria, ens trobem amb el Pati de la Reixa. El seu nom prové del balcó corregut amb reixes de ferro forjat, instal·lades a mitjans del segle XVII. Aquestes reixes servien com a corredor obert per connectar i protegir les estades adjacents.

La Sala de les Dues Germanes rep el seu nom actual per la presència de dues lloses bessones de marbre de Macael emplaçades al centre de la sala.

Aquesta sala té certa semblança amb la Sala dels Abencerratges: es troba a una alçada superior respecte al pati i, després de l'entrada, presenta dues portes. La de l'esquerra donava accés al vàter i la de la dreta comunicava amb les estances superiors de la vivenda.

A diferència de la seva sala bessona, aquesta s'obre al nord cap a la Sala dels Ajimeces i cap a un petit mirador: el Mirador de Lindaraja.

Durante la dinastía nazarí, en tiempos de Muhammad V, esta sala era conocida como “qubba al-kubra”, es decir, “la qubba mayor”, la más importante del Palacio de los Leones. El término “qubba” hace referencia a una planta cuadrada cubierta con una cúpula.

La cúpula parteix d'una estrella de vuit puntes, desplegant-se en un traçat tridimensional compost per 5.416 mocàrabs, alguns dels quals encara conserven restes de policromia. Aquests mocàrabs es distribueixen en setze cupulins situats sobre setze finestres amb gelosies que aporten llum canviant a l'estada.

Abans d'accedir a la sala occidental, també coneguda com la Sala dels Abencerrajes, ens trobem amb unes portes de fusta amb un llaurat remarcable que es conserven des de l'època medieval.

El nombre de esta sala está ligado a una famosa leyenda de la Alhambra. Según la tradición, un rumor sobre un supuesto romance entre un caballero abencerraje y la favorita del sultán (o quizá sospechas de conspiración contra el monarca) provocó la ira del soberano.

El sultán mandó llamar a varios caballeros de la familia Abencerraje. Según cuenta la leyenda, decenas de ellos fueron ejecutados aquí mismo.

La historia se difundió en la literatura del siglo XVI, especialmente en la novela “Guerras civiles de Granada” de Ginés Pérez de Hita, que narra los conflictos entre los linajes nobles del reino nazarí.

Con el paso del tiempo, la tradición situó la tragedia en esta sala. Por eso, algunos visitantes han querido ver en las manchas rojizas de la fuente central un vestigio simbólico de la sangre de aquellos caballeros.

La leyenda fue tan popular que inspiró también al pintor español Mariano Fortuny, quien la representó en su cuadro “La matanza de los Abencerrajes.”

En traspassar la porta trobem dos accessos: el de la dreta conduïa al vàter i el de l'esquerra a unes escales que portaven a les dependències superiors.

La Sala de los Abencerrajes es una vivienda privada e independiente en planta baja, estructurada en torno a una gran “qubba”, “cúpula” en árabe.

La cúpula de guix està ricament decorada amb mocàrabs que parteixen d'una estrella de vuit puntes en una complexa composició tridimensional. Els mocàrabs són elements arquitectònics a base de prismes penjants de formes còncaves i convexes, que recorden estalactites.

En endinsar-se a la sala, es percep un descens de temperatura. Això és degut a que les úniques finestres estan situades a la part superior, permetent que l'aire calent escapi. Mentrestant, l'aigua de la font central refresca l'ambient, fent que, amb les portes tancades, la sala funcioni com una mena de cova amb temperatura ideal per als dies més calorosos de l'estiu.

Després de la Sala de les Dues Germanes, trobem al nord una nau transversal coberta per una volta de mocàrabs.

Es creu que les parets blanques d'aquesta sala estaven originalment entapissades amb teles de seda.

El llamado Mirador de Lindaraja debe su nombre a la derivación del término árabe “Ayn Dar Aisa”, que significa “los ojos de la Casa de Aisa”.

Tot i les seves reduïdes dimensions, l'interior del mirador té una decoració destacable. D'una banda, presenta un enrajolat amb successions d'estrelles enllaçades de mida petita, la qual cosa va exigir un treball minuciós per part dels artesans. D'altra banda, si un s'acosta i aixeca la vista, pot observar un sostre amb vidres de colors encaixats en una estructura de fusta, com una llanterna zenital.

Aquesta llanterna és una mostra representativa de com degueren ser molts dels tancaments o coixinets de l'Alhambra palatina. Quan la llum del sol incideix sobre els vidres, projecta reflexos de colors que il·luminen la decoració, atorgant a lespai una atmosfera única i canviant al llarg del dia.

Durant l'època nassarita, quan el pati encara no estava tancat, una persona podia seure a terra del mirador, recolzar el braç a l'ampit de la finestra i gaudir d'unes vistes espectaculars cap al barri de l'Albayzín. Aquestes vistes es van perdre al començament del segle XVI, quan es van construir les dependències destinades a ser residència de l'emperador Carles V.

La Sala dels Reis ocupa tot el costat est del Pati dels Lleons i, encara que apareix integrada al palau, es pensa que va tenir una funció pròpia, probablement de caràcter lúdic o àulic.

Aquest espai destaca per conservar un dels pocs exemples de pintura figurativa nassarita.

A les tres alcoves d'aproximadament quinze metres quadrats cadascuna, hi ha tres falses voltes decorades amb pintures realitzades sobre cuir de xai. Aquestes pells es van fixar al suport de fusta mitjançant petits claus de bambú, tècnica que evitava l'oxidació del material.

El nom de la sala probablement prové de la interpretació de la pintura de l'alcova central, en què es representen deu figures que podrien correspondre als primers deu sultans de l'Alhambra.

A les alcoves laterals es poden observar escenes cavalleresques de lluita, caça, jocs i amor. S'hi distingeix clarament, per la vestimenta, la presència de personatges cristians i musulmans compartint el mateix espai.

S'ha debatut àmpliament sobre l'origen d'aquestes pintures. A causa del seu estil gòtic lineal, es pensa que probablement van ser realitzades per artistes cristians coneixedors del món musulmà. Aquestes obres poden ser fruit de la bona relació entre Muhammad V, fundador d'aquest palau, i el rei cristià Pere I de Castella.

La Sala dels Secrets és una estança de planta quadrada, coberta amb una volta esfèrica.

En aquesta sala passa una cosa molt particular i curiosa que la converteix en una de les atraccions favorites per als visitants de l'Alhambra, especialment per als més petits.

El fenomen consisteix que, si una persona es col·loca en un dels vèrtexs de la sala i una altra al vèrtex oposat —totes dues de cara a la paret i el més a prop possible—, una pot parlar en veu molt baixa i l'altra escoltarà perfectament el missatge, com si estigués just al seu costat.

Es gracias a este “juego” acústico que la sala recibe su nombre: “Sala de los Secretos”.

El conegut com a Palau dels Lleons va ser manat construir durant el segon regnat del sultà Muhammad V, que va començar el 1362 i es va prolongar fins al 1391. En aquesta etapa s'inicia la construcció del Palau dels Lleons, confrontant amb el Palau de Comares, que havia estat edificat pel seu pare, el sultà Iussuf I.

Este nuevo palacio también fue denominado “Palacio del Riyad”, ya que se cree que fue levantado sobre los antiguos Jardines de Comares. El término “Riyad” significa “jardín”.

Es pensa que l'accés original al palau es feia per l'angle sud-est, des del Carrer Reial ia través d'un accés al racó. Actualment, a causa de les modificacions cristianes després de la conquesta, s'accedeix directament des del Palau de Comares a la Sala dels Mocàrabs.

La Sala dels Mocàrabs rep el seu nom per la impressionant volta de mocàrabs que la cobria originalment, i que es va desplomar gairebé del tot com a conseqüència de les vibracions provocades per l'explosió d'un polvorí a la Cursa del Darro el 1590.

Encara es poden observar restes d'aquesta volta en un dels costats. Al costat oposat, queden restes d'una volta cristiana posterior, en què apareixen les lletres “FY”, tradicionalment associades a Ferran i Isabel, encara que en realitat corresponen a Felip V i Isabel de Farnesio, que van visitar l'Alhambra el 1729.

Es creu que la sala podria haver funcionat com a vestíbul o sala d'espera per als convidats a les celebracions, festes i recepcions del sultà.

L'ampli espai conegut avui com a Jardins del Partal deu el seu nom al Palau del Pòrtic, anomenat així per la galeria porxada que presenta.

Es tracta del palau més antic conservat del conjunt monumental, la construcció del qual s'atribueix al sultà Muhammad III a principis del segle XIV.

Aquest palau guarda certa similitud amb el Palau de Comares, encara que sigui anterior: un pati rectangular, un safareig central i el reflex del pòrtic sobre l'aigua com a mirall. El seu element diferenciador principal és la presència d'una torre lateral, coneguda des del segle XVI com a Torre de les Dames, tot i que també ha rebut el nom d'Observatori, ja que Muhammad III era un gran aficionat a l'astronomia. La torre compta amb finestres orientades cap als quatre punts cardinals, cosa que permet gaudir de vistes espectaculars.

Una curiositat notable és que aquest palau va ser de titularitat privada fins al 12 de març del 1891, quan el seu propietari, Arthur Von Gwinner, banquer i cònsol alemany, va cedir l'edifici i el terreny immediat a l'Estat espanyol.

Lamentablement, Von Gwinner va desmuntar el sostre de fusta del mirador i el va traslladar a Berlín, on actualment s'exposa al Museu de Pèrgam com una de les peces més destacades de la seva col·lecció d'art islàmic.

Confrontant amb el Palau del Partal, a l'esquerra de la Torre de les Dames, hi ha unes cases nassarines. Una d'elles va ser anomenada Casa de les Pintures a causa de la troballa, a principis del segle XX, de pintures realitzades al tremp sobre estuc del segle XIV. Aquestes pintures, de gran valor, constitueixen un rar exemple de pintura mural figurativa nassarita, amb escenes cortesanes, de caça i celebracions.

A causa de la seva importància i per raons de conservació, aquests habitatges no estan oberts al públic.

A la dreta del Palau del Partal, sobre l'adarve de la muralla, hi ha l'Oratori del Partal, la construcció del qual s'atribueix al sultà Iussuf I. L'accés es realitza mitjançant unes petites escales, ja que es troba elevat respecte al nivell del sòl.

Un dels pilars de l'Islam és pregar cinc cops al dia en direcció a la Meca. L'oratori funcionava com una capella palatina que permetia als habitants del palau proper complir aquesta obligació religiosa.

Tot i les seves reduïdes dimensions (uns dotze metres quadrats), l'oratori compta amb un petit vestíbul i una sala de pregària. El seu interior presenta una rica decoració en guixeria amb motius vegetals i geomètrics, així com inscripcions alcoràniques.

En pujar les escales, just davant de la porta d'entrada, es troba al mur sud-oest el mihrab, orientat cap a la Meca. Té planta poligonal, un arc de ferradura adovellat i està cobert per una cúpula de mocàrabs.

Destaca especialment la inscripció epigràfica ubicada a les impostes de l'arc del mihrab, que convida a l'oració: “Vine a pregar i no siguis dels negligents.”

Adossada a l'oratori es troba la Casa d'Atasi de Bracamonte, que va ser cedida el 1550 a qui va ser escuder de l'alcaide de l'Alhambra, el Comte de Tendilla.

A la parada més elevada de la zona del Partal es troben les restes arqueològiques del Palau de Yusuf III. Aquest palau va ser cedit al juny de 1492 pels Reis Catòlics al primer governador de l'Alhambra, Don Íñigo López de Mendoza, segon Comte de Tendilla. Per això, també se'l coneix com el Palau de Tendilla.

La raó per la qual aquest palau es troba en ruïnes té el seu origen en les desavinences sorgides al segle XVIII entre els descendents del Comte de Tendilla i Felipe V de Borbó. es van prendre represàlies: el 1718 se'ls va retirar l'alcaïdia de l'Alhambra i més tard el palau, que va ser desmantellat i els seus materials venuts.

Alguns d'aquests materials van reaparèixer al segle XX en col·leccions privades. Es creu que el conegut com a Rajola Fortuny, conservat a l'Institut València de Joan de Madrid, podria procedir d'aquest palau.

Des de 1740, el solar del palau es va convertir en una zona d'hortes arrendades.

Va ser el 1929 quan aquesta àrea va ser recuperada per l'Estat espanyol i reintegrada a la propietat de l'Alhambra. Gràcies al treball de Leopoldo Torres Balbás, arquitecte i restaurador de l'Alhambra, aquest espai va ser valorat mitjançant la creació d'un jardí arqueològic.

La muralla de la ciutat palatina comptava a l'origen amb més de trenta torres, de les quals avui només se'n conserven una vintena. Inicialment aquestes torres tenien una funció estrictament defensiva, encara que amb el temps algunes van adoptar també un ús residencial.

A la sortida dels Palaus Nazaríes, des de la zona del Partal Alt, surt un camí empedrat que condueix al Generalife. Aquest recorregut segueix el llenç de muralla on hi ha algunes de les torres més emblemàtiques del conjunt, emmarcat per una zona enjardinada amb belles vistes a l'Albaicín ia les hortes del Generalife.

Una de les torres més destacades és la Torre dels Pics, construïda per Muhammad II i reformada posteriorment per altres sultans. És fàcilment reconeixible pels seus merlets en forma de piràmides de maó, d'on podria derivar-ne el nom. Tot i això, altres autors creuen que el nom procedeix de les mènsules que sobresurten als seus cantons superiors i que sostenien els matacans, elements defensius que permetien contrarestar atacs des de dalt.

La principal funció de la torre era protegir la Porta del Raval situada a la base, que comunicava amb la Costa del Rei Chico, facilitant l'accés al barri de l'Albaicín ia l'antic camí medieval que connectava l'Alhambra amb el Generalife.

En època cristiana es va construir un baluard exterior amb cavallerisses per reforçar-ne la protecció, que es tanca amb una nova entrada coneguda com la Porta del Ferro.

Encara que comunament s'associa a les torres una funció militar exclusiva, se sap que la Torre dels Pics també va tenir un ús residencial, com ho demostra l'ornamentació present a l'interior.

La Torre de la Captiva ha rebut diversos noms al llarg del temps, com Torre de la Lladre o Torre de la Sultana, encara que finalment ha prevalgut el més popular: Torre de la Captiva.

Aquesta denominació no es basa en fets històrics comprovats, sinó que és fruit d'una llegenda romàntica segons la qual en aquesta torre va estar presonera Isabel de Solís, que més tard es va convertir a l'islam sota el nom de Zoraida i va arribar a ser la sultana preferida de Muley Hacén. Aquesta situació va provocar tensions amb Aixa, l'anterior sultana i mare de Boabdil, atès que Zoraida —el nom de la qual significa “lluer de l'alba”— va desplaçar la seva posició a la cort.

La construcció d'aquesta torre s'atribueix al sultà Iussuf I, també responsable del Palau de Comares. Aquesta atribució està recolzada per les inscripcions a la sala principal, obra del visir Ibn al-Yayyab, que elogien aquest sultà.

Als poemes inscrits a les parets, el visir utilitza repetidament el terme qal'ahurra, que ha estat emprat des de llavors per referir-se a palaus fortificats, com és el cas d'aquesta torre. A més de complir funcions defensives, la torre acull al seu interior un autèntic palau amb una rica decoració.

Pel que fa a la seva ornamentació, destaca a la sala principal el sòcol d'enrajolat ceràmic amb formes geomètriques de diversos colors. Entre ells sobresurt el color porpra, l'obtenció de la qual a l'època era especialment difícil i costosa, per la qual cosa es reservava exclusivament per a espais de gran rellevància.

La Torre de les Infants, igual que la Torre de la Captiva, deu el seu nom a una llegenda.

Es tracta de la llegenda de les tres princeses Zaida, Zoraida i Zorahaida, que van habitar aquesta torre, història que va ser recollida per Washington Irving als seus cèlebres Contes de l'Alhambra.

La construcció d'aquesta torre-palau, o *qalahurra*, s'atribueix al sultà Muhammad VII, que va regnar entre 1392 i 1408. Per tant, es tracta d'una de les darreres torres construïdes per la dinastia nassarita.

Aquesta circumstància es reflecteix en la decoració de l'interior, que presenta signes de certa decadència en comparació dels períodes anteriors de més esplendor artística.

Al final del Passeig de les Torres, a la part més oriental de la muralla nord, hi ha les restes d'una torre de forma cilíndrica: la Torre del Cap de Carrera.

Aquesta torre va ser pràcticament destruïda com a conseqüència de les voladures perpetrades el 1812 per les tropes napoleòniques durant la seva retirada de l'Alhambra.

Es creu que fou construïda o reedificada per ordre dels Reis Catòlics l'any 1502, com ho confirmava una inscripció avui desapareguda.

El seu nom prové de la seva ubicació a l'extrem del Carrer Major de l'Alhambra, marcant el límit o cap de carrera d'aquesta via.

El Palau de Carles V, amb seixanta-tres metres d'amplada i disset metres d'alçada, segueix les proporcions de l'arquitectura clàssica, motiu pel qual es divideix horitzontalment en dos nivells amb arquitectura i decoració clarament diferenciades.

Per a la decoració de les seves façanes es van utilitzar tres tipus de pedra: calcària grisa i compacta de Sierra Elvira, marbre blanc de Macael i serpentineta verda del Barranc de Sant Joan.

La decoració exterior exalta la imatge de l'emperador Carles V, ressaltant-ne les virtuts mitjançant referències mitològiques i històriques.

Les façanes més destacades són les del costat sud i oest, ambdues dissenyades com a arcs de triomf. La portada principal es troba al costat oest, on la porta principal està coronada per victòries alades. A banda i banda hi ha dues petites portes sobre les quals es troben medallons amb figures de soldats a cavall en actitud de combat.

Als pedestals de les columnes es presenten relleus duplicats simètricament. Els relleus centrals simbolitzen la Pau: mostren dues dones assegudes sobre un monticle d'armes, portant branques d'olivera i sostenint les Columnes d'Hèrcules, l'esfera del món amb la corona imperial i el lema PLUS ULTRA, mentre uns angelots cremen l'artilleria de guerra.

Els relleus laterals representen escenes bèl·liques, com la Batalla de Pavia, on Carles V va vèncer Francisco I de França.

A la part superior hi ha balcons flanquejats per medallons que representen dos dels dotze treballs d'Hèrcules: un matant el Lleó de Nemea i un altre enfrontant-se al Toro de Creta. Al medalló central apareix l'Escut d'Espanya.

A la part inferior del palau destaquen els carreus encoixinats rústics, dissenyats per transmetre una sensació de solidesa. Sobre ells hi ha anelles de bronze sostingudes per figures d'animals com a lleons —símbols de poder i protecció—, ia les cantonades, àguiles dobles, en al·lusió al poder imperial ia l'emblema heràldic de l'emperador: l'àliga bicèfala de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya.

L'emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic, nét dels Reis Catòlics i fill de Joana I de Castella i Felip el Bell, va visitar Granada l'estiu de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla, per passar la lluna de mel.

En arribar, l'emperador va quedar captivat per l'encant de la ciutat i de l'Alhambra, i va decidir construir un nou palau a la ciutat palatina. Aquest palau seria conegut com la Casa Reial Nova, en contraposició als Palaus Nazaríes, denominats des de llavors com a Casa Real Vella.

Les obres van ser encarregades a l'arquitecte i pintor toledà Pedro Machuca, de qui es diu que va ser deixeble de Miquel Àngel, cosa que explicaria el seu profund coneixement del Renaixement clàssic.

Machuca va projectar un palau monumental d'estil renaixentista, amb planta quadrada i un cercle integrat al seu interior, inspirat en els monuments de l'antiguitat clàssica.

La construcció va començar el 1527 i va ser finançada en gran part amb els tributs que els moriscs havien de pagar per continuar vivint a Granada i conservar els seus costums i ritus.

El 1550, Pedro Machuca va morir sense haver conclòs el palau. Va ser el seu fill Luis qui va continuar el projecte, però després de la seva mort, les obres es van aturar durant un temps. Es van reprendre el 1572 sota el regnat de Felip II, encomanant-se a Joan d'Orea per recomanació de Joan d'Herrera, arquitecte del Monestir de l'Escorial. No obstant això, a causa de la manca de recursos provocada per la Guerra de les Alpujarres, no es van realitzar avenços significatius.

No va ser fins al segle XX quan es va culminar l'edificació del palau.

El Palau de Carles V va ser concebut com a símbol de pau universal, reflectint les aspiracions polítiques de l'emperador. Tot i això, Carlos V mai va arribar a conèixer personalment el palau que va fer construir.

El Museu de l'Alhambra es troba a la planta baixa del Palau de Carles V i està distribuït en set sales dedicades a la cultura ia l'art hispanomusulmà.

Alberga la millor col·lecció existent d'art nassarita, composta per peces trobades en excavacions i restauracions dutes a terme a la mateixa Alhambra al llarg del temps.

Entre les obres exposades destaquen elements de guixeria, columnes, fusteria, ceràmica de diversos estils —com el cèlebre Gerro de les Gacelas—, una còpia del llum de la mesquita major de l'Alhambra, així com làpides, monedes i altres objectes de gran valor històric.

Aquesta col·lecció constitueix el complement ideal per visitar el complex monumental, ja que permet comprendre millor la vida quotidiana i la cultura durant l'etapa nassarita.

L'entrada al museu és gratuïta, encara que és important tenir en compte que roman tancat els dilluns.

Quan Pedro Machuca va projectar el Palau de Carles V, ho va fer utilitzant formes geomètriques amb fort simbolisme renaixentista: el quadrat per representar el món terrenal, el cercle interior com a símbol del diví i de la creació, i l'octògon —reservat per a la capella— com a unió entre tots dos mons.

En accedir al palau, ens trobem amb un imponent pati circular porticat, elevat respecte de l'exterior. Aquest pati està envoltat per dues galeries superposades, totes dues amb trenta-dues columnes. A la planta baixa les columnes són d'ordre dòric-toscà, ia la planta superior d'ordre jònic.

Les columnes van ser realitzades en pedra pudinga o d'ametlla, procedent del poble granadí del Turro. Aquest material va ser elegit per ser més econòmic que el marbre originalment previst en el disseny.

La galeria inferior compta amb una volta anular que possiblement estava destinada a ser decorada amb pintures a la fresca. Per la seva banda, la galeria superior disposa d'un sostre de cassetons de fusta.

Al fris que recorre el pati destaquen els *burocrànis*, representacions de cranis de bou, un motiu decoratiu amb arrels a l'antiga Grècia i Roma, on s'usaven en frisos i sepulcres vinculats a sacrificis rituals.

Les dues plantes del pati estan comunicades per dues escales: una al costat nord, construïda al segle XVII, i una altra també al nord, dissenyada ja al segle XX per l'arquitecte conservador de l'Alhambra, Francisco Prieto Moreno.

Encara que mai no va ser utilitzat com a residència reial, el palau acull actualment dos importants museus: el Museu de Belles Arts a la planta superior, amb una destacada col·lecció de pintura i escultura granadina dels segles XV al XX, i el Museu de l'Alhambra a la planta baixa, al qual s'accedeix pel zaguà occidental.

A més de la seva funció museística, el pati central compta amb una acústica excepcional, fet que el converteix en un escenari privilegiat per a concerts i representacions teatrals, especialment durant el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Al Carrer Reial, al solar contigu a l'actual Església de Santa Maria de l'Alhambra, hi ha el Bany de la Mesquita.

Aquest bany va ser construït durant el regnat del sultà Muhammad III i finançat mitjançant la yizya, un impost que es cobrava als cristians per sembrar terres a la frontera.

L'ús del hammam o bany era essencial a la vida quotidiana d'una ciutat islàmica, i l'Alhambra no n'era una excepció. Per la proximitat a la mesquita, aquest bany complia una funció religiosa clau: permetre les ablucions o rituals de purificació abans de l'oració.

Tot i això, la seva funció no era exclusivament religiosa. El hammam també servia per a la higiene personal i era un punt de trobada social important.

El seu ús estava regulat per horaris, sent al matí per als homes ia la tarda per a les dones.

Inspirats en les termes romanes, els banys musulmans compartien amb elles la distribució en sales, encara que eren més petites i el seu funcionament es basava en el vapor, a diferència de les termes romanes que eren d'immersió.

El bany constava de quatre espais principals: una sala de repòs o vestuari, una sala freda o temperada, una sala calenta i una zona de calderes adossada a aquesta última.

El sistema de calefacció utilitzat era el hipocaust, un sistema de calefacció subterrani que escalfava el terra mitjançant aire calent generat per un forn i distribuït a través d'una cambra sota el paviment.

L'actual Parador de Turisme va ser originalment el Convent de Sant Francesc, edificat el 1494 sobre un antic palau nassarita que, segons la tradició, hauria pertangut a un infant musulmà.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics van cedir aquest espai per fundar el primer convent franciscà de la ciutat, complint així una promesa realitzada al patriarca d'Assís anys abans de la conquesta.

Amb el temps, aquest lloc esdevingué el primer lloc d'enterrament dels Reis Catòlics. Un mes i mig abans de la seva mort a Medina del Camp el 1504, la reina Isabel va deixar especificat al seu testament el seu desig de ser enterrada en aquest convent, vestida amb hàbit franciscà. En 1516, va ser enterrat amb ella el rei Ferran.

Tots dos van romandre-hi sepultats fins a 1521, quan el seu nét, l'emperador Carles V, va ordenar traslladar les seves restes a la Capella Reial de Granada, on avui reposen al costat de Joana I de Castella, Felip el Bell i l'infant Miguel de Paz.

Actualment és possible visitar aquest primer lloc d'enterrament accedint al pati del Parador. Sota una cúpula de mocàrabs es conserven les làpides originals dels dos monarques.

Des de juny de 1945, aquest edifici acull el Parador de San Francisco, un allotjament turístic d'alta categoria la propietat i gestió del qual corresponen a l'Estat espanyol.

La paraula “medina”, que en àrab significa “ciutat”, feia referència a la zona més elevada del turó de la Sabika, a l'Alhambra.

Aquesta medina albergava una intensa activitat quotidiana, ja que era l'àrea on es concentraven els oficis i la població que feia possible la vida de la cort nassarita dins la ciutat palatina.

S'hi produïen teixits, ceràmica, pa, vidre i fins i tot monedes. A més dels habitatges dels treballadors, també hi havia edificis públics essencials com banys, mesquites, socs, aljubs, forns, sitges i tallers.

Per al funcionament correcte d'aquesta ciutat en miniatura, l'Alhambra tenia el seu propi sistema de legislació, administració i recaptació d'impostos.

Avui només es conserven alguns vestigis d'aquella medina nassarita original. La transformació de la zona per part dels pobladors cristians després de la conquesta i, posteriorment, les explosions de pólvora provocades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada, van contribuir al deteriorament.

A mitjan segle XX es va emprendre un programa arqueològic de rehabilitació i adaptació daquesta àrea. Fruit d'això, es va traçar també un passeig enjardinat sobre un antic carrer medieval, que avui connecta amb el Generalife.

A la medina reial, adossat a la muralla meridional, hi ha les restes de l'anomenat Palau dels Abencerrajes, nom castellanitzat de la família Banu Sarray, una noble nissaga d'origen nord-africà pertanyent a la cort nassarita.

Els vestigis que avui es poden contemplar són el resultat d'excavacions iniciades a la dècada de 1930, ja que anteriorment l'espai estava molt deteriorat, en gran part per les explosions causades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada.

Gràcies a aquestes intervencions arqueològiques, s'ha pogut constatar la importància que va tenir aquesta família a la cort nassarita, no només per l'extensió del palau sinó també per la seva ubicació privilegiada: a la zona alta de la medina, just a l'eix urbà principal de l'Alhambra.

La Porta de la Justícia, coneguda en àrab com Bab al-Sharía, és una de les quatre portes exteriors de la ciutat palatina de l'Alhambra. Com que es tracta d'una entrada exterior, complia una funció defensiva important, com s'aprecia en la seva estructura de doble recolze i en el pronunciat desnivell del terreny.

La seva construcció, integrada en una torre adossada a la muralla sud, s'atribueix al sultà Iúsuf I l'any 1348.

La porta presenta dos arcs de ferradura apuntada. Entre ells s'obre una zona a cel obert, coneguda com a buhedera, des de la qual era possible defensar l'entrada llançant materials des de la terrassa en cas d'atac.

Més enllà del seu valor estratègic, aquesta porta té una forta càrrega simbòlica en el context islàmic. Destaquen especialment dos elements decoratius: la mà i la clau.

La mà representa els cinc pilars de l'Islam i simbolitza protecció i hospitalitat. La clau, per la seva banda, és un emblema de la fe. La seva presència conjunta es podria interpretar com una al·legoria del poder espiritual i terrenal.

La llegenda popular diu que, si algun dia la mà i la clau arriben a tocar-se, significarà la caiguda de l'Alhambra… i amb això, la fi del món, ja que implicaria la pèrdua de la seva esplendor.

Aquests símbols islàmics contrasten amb un altre afegit cristià: una escultura gòtica de la Verge amb el Nen, obra de Ruberto Alemany, col·locada en una fornícula sobre l'arc interior per ordre dels Reis Catòlics després de la presa de Granada.

La Porta dels Carros no correspon a una obertura original de la muralla nassarita. Fou oberta entre els anys 1526 i 1536 amb un propòsit funcional molt concret: permetre l'accés dels carros que transportaven materials i columnes per a la construcció del Palau de Carles V.

Actualment, aquesta porta segueix complint una funció pràctica. És l'accés de vianants al recinte sense necessitat de tiquet, cosa que permet visitar lliurement el Palau de Carles V i els museus que hi ha al seu interior.

A més, és l'única porta habilitada per a l'accés de vehicles autoritzats, incloent-hi hostes dels hotels ubicats dins del recinte de l'Alhambra, taxis, serveis especials, sanitaris i vehicles de manteniment.

La ciutat palatina de l'Alhambra estava envoltada per una muralla extensa que comptava amb quatre portes principals d'accés des de l'exterior. Per garantir-ne la defensa, aquestes portes presentaven una característica distribució en racó, dificultant l'avenç dels possibles atacants i facilitant emboscades des de l'interior.

La Porta dels Set Sòls, situada a la muralla sud, és una d'aquestes entrades. En època nassarita, era coneguda com Bib al-Gudur o “Porta dels pous”, a causa de l'existència propera de sitges o masmorres, possiblement utilitzats com a presons.

El seu nom actual prové de la creença popular que hi ha set nivells o pisos sota ella. Encara que només se n'han documentat dos, aquesta creença ha alimentat múltiples llegendes i contes, com el relat de Washington Irving “La llegenda del llegat del moro”, en què s'esmenta un tresor amagat als soterranis secrets de la torre.

La tradició sosté que aquesta va ser la darrera porta utilitzada per Boabdil i el seu seguici en dirigir-se a la Vega de Granada el 2 de gener de 1492 per lliurar les claus del Regne als Reis Catòlics. Igualment, va ser per aquesta porta per on van accedir les primeres tropes cristianes sense resistència.

La porta que contemplem avui és una reconstrucció, ja que l'original va ser destruïda en gran part per l'explosió de les tropes napoleòniques el 1812 durant la seva retirada.

La Porta del Vi va ser la porta principal d'accés a la Medina de l'Alhambra. La seva construcció s'atribueix al sultà Muhammad III al començament del segle XIV, encara que les seves portades van ser remodelades posteriorment per Muhammad V.

El nom de “Porta del Vi” no prové del període nassarita, sinó de l'etapa cristiana, a partir del 1556, quan es permetia als veïns de l'Alhambra comprar vi lliure d'impostos en aquest indret.

Com que es tracta d'una porta interior, el seu traçat és recte i directe, a diferència de les portes exteriors com la de la Justícia o la de les Armes, que es dissenyaven en racó per millorar la defensa.

Tot i que no complia funcions defensives primàries, comptava amb bancs a l'interior per als soldats encarregats del control de l'accés, així com una estada a la part superior destinada a la residència i al descans del cos de guàrdia.

La façana occidental, orientada cap a l'Alcassaba, era la d'ingrés. Sobre la llinda de l'arc de ferradura hi ha el símbol de la clau, emblema solemne de benvinguda i de la dinastia nassarita.

A la façana oriental, que dóna cap al Palau de Carles V, destaquen especialment les paletes de l'arc decorades amb rajoles elaborades mitjançant la tècnica de corda seca, oferint un bell exemple de l'art decoratiu hispanomusulmà.

En temps de la dinastia nassarita, el solar que avui ocupa l'Església de Santa Maria de l'Alhambra albergava la Mesquita Aljama o Mesquita Major de l'Alhambra, construïda a principis del segle XIV pel sultà Muhammad III.

Després de la presa de Granada el 2 de gener de 1492, la mesquita va ser beneïda per al culte cristià i s'hi va celebrar la primera missa. Per decisió dels Reis Catòlics, es va consagrar sota l'advocació de Santa Maria i s'hi va establir la primera seu arquebisbal.

A finals del segle XVI, l'antiga mesquita es trobava en estat ruïnós, fet que en va motivar la demolició i la construcció d'un nou temple cristià, la finalització del qual va tenir lloc el 1618.

De l'edifici islàmic amb prou feines en queden vestigis. L'element més significatiu conservat és un llum de bronze amb inscripció epigràfica datada el 1305, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Una rèplica d'aquest llum es pot veure al Museu de l'Alhambra, al Palau de Carles V.

L'Església de Santa Maria de l'Alhambra presenta una planta senzilla amb una sola nau i tres capelles laterals a cada costat.

Aquesta imatge, també coneguda com la Mare de Déu de la Pietat, és l'única que processiona a Granada cada Dissabte Sant, si el temps ho permet. Ho fa sobre un tron de gran bellesa que imita de plata repussada les arqueries de l'emblemàtic Pati dels Lleons.

Com a curiositat, el poeta granadí Federico García Lorca va ser membre d'aquesta confraria.

Abans de l'actual Parador de Turisme i cap a la zona est, es troben les restes de la tindria o adoberia medieval, una instal·lació dedicada al tractament de pells: la neteja, adob i tenyit. Aquesta era una activitat comuna a tot al-Àndalus.

La tindria de l'Alhambra és de dimensions reduïdes si es compara amb altres de similars al nord d'Àfrica. Cal tenir en compte, però, que la seva funció estava destinada exclusivament a cobrir les necessitats de la cort nassarita.

Comptava amb vuit petits safareigs de diferents mides, tant rectangulars com circulars, on s'emmagatzemaven la calç i els tints emprats en el procés d'adob de les pells.

Aquesta activitat requeria abundant aigua, motiu pel qual la tindria es va ubicar al costat de la Sèquia Reial, aprofitant així el seu cabal constant. La seva existència també és un indici de la gran quantitat d'aigua disponible en aquesta zona de l'Alhambra.

La Torre de l'Aigua és una construcció imponent situada a l'angle sud-oest de la muralla de l'Alhambra, a prop de l'accés principal des de les taquilles. Encara que complia funcions defensives, la seva missió més rellevant era protegir l'entrada de la Sèquia Reial, per això el seu nom.

La sèquia arribava a la ciutat palatina després de creuar un aqüeducte i vorejava la cara nord de la torre per proveir d'aigua tota l'Alhambra.

La torre que avui contemplem és fruit d'una reconstrucció profunda. Durant la retirada de les tropes napoleòniques el 1812, va patir greus danys per explosions de pólvora, quedant a mitjans del segle XX reduïda pràcticament a la seva base massissa.

Aquesta torre era essencial perquè permetia l'entrada de l'aigua —i per tant de la vida— a la ciutat palatina. A l'origen, el turó de la Sabika mancava de fonts naturals d'aigua, la qual cosa va suposar un desafiament important per als natzarís.

Per això, el sultà Muhammad I va ordenar una gran obra d'enginyeria hidràulica: la construcció de l'anomenada Sèquia del Sultà. Aquesta sèquia capta l'aigua del riu Darro a uns sis quilòmetres de distància, en una zona de més altitud, aprofitant el pendent per conduir l'aigua per gravetat.

La infraestructura va incloure una presa d'emmagatzematge, una sínia moguda per animals, i un canal revestit de maó –la sèquia– que travessa muntanyes de forma subterrània, ingressant per la part alta del Generalife.

Per salvar el profund desnivell entre el Turó del Sol (Generalife) i el turó de la Sabika (Alhambra), els enginyers van construir un aqüeducte, una obra clau per garantir l'abastament d'aigua a tot el conjunt monumental.

L'Alcassaba és la part més primitiva del complex monumental, va ser construïda sobre les restes d'una antiga fortalesa Zirí.

Els orígens de l'Alcassaba Natzarí es remunten a mil dos-cents trenta-vuit, quan el primer sultà i fundador de la dinastia nassarita Muhammad Ibn al-Alhmar decideix traslladar la seu del sultanat de l'Albaicín al turó del davant, la Sabika.

El lloc escollit per Al-Ahmar era idoni ja que l'Alcassaba situada a l'extrem occidental del turó i amb una planta triangular, molt similar a la proa d'un vaixell, garantia la defensa òptima del que seria la ciutat palatina de l'Alhambra construïda sota la seva protecció.

L'Alcassaba dotada de diverses muralles i torres sorgeix amb una clara intenció defensiva. Va ser de fet, centre de vigilància per la seva ubicació a dos-cents metres d'alçada sobre la ciutat de Granada, garantint així un domini visual de tot el territori circumdant i representant alhora un símbol de poder.

Al seu interior, se situa el barri castrense i és que amb el temps l'Alcassaba es va constituir com una petita micro ciutat independent destinada als soldats d'alt rang, encarregats de la defensa i la protecció de l'Alhambra i els seus sultans.

En accedir a l'alcassaba ens trobem amb allò que aparenta ser un laberint, encara que en realitat es tracta d'un procés de recuperació arquitectònica mitjançant anastilosi, que ha permès rehabilitar l'antic barri castrense que havia estat sepultat fins a principis del segle vint.

En aquest barri hi residia la guàrdia d'elit del sultà i la resta del contingent militar encarregats de la defensa i la seguretat de l'Alhambra. Es tractava, doncs, d'una petita ciutat dins de la pròpia ciutat palatina de l'Alhambra amb tot allò necessari per a la vida quotidiana com habitatges, tallers, tahona amb forn, magatzems, aljub, hammam, etcètera. D'aquesta manera, es podia mantenir separades la població militar i la civil.

En aquest barri gràcies a aquesta recuperació ens permet contemplar l'esquema típic de la casa musulmana: entrada amb accés al racó, petit pati com a eix central de l'habitatge, habitacions al voltant del pati i latrina.

A més, a principis del segle vint es va descobrir al subsòl una masmorra. Fàcil de reconèixer des de l'exterior per l'escala moderna en cargol que hi condueix.

Aquesta presó subterrània té una forma d'embut invertit i una planta circular. Això feia impossible que aquests captius poguessin escapar. De fet, els presoners eren introduïts al seu interior mitjançant un sistema de corrioles o cordes.

La Torre de la Pólvora servia de reforç defensiu pel costat meridional a la Torre de la Vela i des d'ella partia el camí militar que arribava fins a les Torres Bermejas.

Des de mil nou-cents cinquanta-set, és en aquesta torre on podem trobar uns versos gravats sobre pedra, l'autoria dels quals correspon al mexicà Francisco de Icaza:

“Dóna almoina dona, que no hi ha a la vida res,
com la pena de ser cec a Granada”.

L'espai ocupat pel Jardí dels Adarves pren els seus orígens al segle setze, quan s'edifica una plataforma artillera en el procés d'adaptació de l'Alcassaba per a l'artilleria.

Va ser ja al segle disset quan l'ús militar va perdre la seva importància i el cinquè Marquès de Mondéjar, després de ser nomenat alcaide de l'Alhambra en mil sis-cents vint-i-quatre, va decidir transformar aquest espai en un jardí emplenant amb terra l'espai entre la muralla exterior i la interior.

Hi ha una llegenda, segons la qual va ser en aquest lloc on es van trobar amagats uns gerros de porcellana farcits d'or, probablement amagats pels últims musulmans que van habitar el lloc, i que part d'aquest or trobat, va ser emprat pel marquès per finançar la creació d'aquest bell jardí. Es pensa que potser algun d'aquests gerros sigui algun dels vint grans gots de pisa daurada nassarita que es conserven al món. Podem contemplar dos d'aquests gots al Museu Nacional d'Art Hispanomusulmà ubicat a la planta baixa del Palau de Carlos Quinto.

Un dels elements destacables daquest jardí és la presència a la part central duna font amb forma de timbal. Aquesta font ha tingut diferents emplaçaments, el més cridaner i ressenyable va ser al Pati dels Lleons, on va ser col·locada en mil sis-cents vint-i-quatre sobre la font dels lleons amb el consegüent dany. La tassa va estar en aquest lloc fins a mil nou-cents cinquanta-quatre quan es va retirar i es va col·locar aquí.

Sota la dinastia nassarita, aquesta torre era coneguda sota el nom de la torre Major ia partir del segle setze se la va anomenar també torre del Sol, perquè el sol es reflectia a la torre al mig dia actuant llavors com un rellotge de sol.

L'aparença de la Torre ha canviat al llarg del temps en els seus orígens comptava amb merlets a la terrassa, que es van anar perdent a causa de diversos terratrèmols. La campana va ser incorporada després de la presa de Granada pels cristians.

Ésta se utilizaba para dar aviso a la población ante cualquier posible peligro, terremoto o incendio. También se empleaba el sonido de esta campana para regular los turnos de riego en la Vega de Granada.

Actualmente y según la tradición, se hace sonar la campana cada dos de enero para conmemorar la toma de Granada el dos de enero de 1492.

Situada a la muralla nord de l'Alcassaba, la porta de les Armes va ser un dels accessos principals per accedir a l'Alhambra.

En temps de la dinastia Nazarí, els ciutadans travessaven el Riu Darro pel pont del Cadí, i pujaven el turó per un camí avui dia ocult pel Bosc de Sant Pere, fins a arribar a la porta. A l'interior de la porta, havien de dipositar les armes abans d'accedir al recinte, per això el nom porta de les armes.

Des de la terrassa d´aquesta torre, podem obtenir avui dia una de les millors panoràmiques de la ciutat de Granada.

Justo enfrente nos encontramos con el barrio del Albaicín, reconocible por sus viviendas blancas y su entramado de calles laberínticas. Este barrio fue declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 1994.

És en aquest barri on hi ha un dels miradors més famosos de Granada: el Mirador de Sant Nicolau.

A la dreta de l'Albaicín, hi ha el barri del Sacromonte.

El Sacromonte és l'antic barri gitano per excel·lència de Granada i el bressol del flamenc. Aquest barri es caracteritza a més per la presència de vivendes troglodites: les coves.

Als peus de l'Albaicín i de l'Alhambra hi ha la Cursa del Darro, al costat de la ribera del riu amb el mateix nom.

La Torre de l'Homenatge és una de les torres més antigues de l'Alcassaba, té una alçada de vint-i-sis metres. Compte amb sis plantes, una terrassa i una masmorra subterrània.

A causa de l'alçada amb què compta la torre, des de la terrassa s'establia comunicació amb les torres talaies del regne. Aquesta comunicació s'establia mitjançant un sistema de miralls de dia o de fum amb fogueres a la nit.

Es pensa que, per la posició sortint de la torre al turó, va ser probablement el lloc escollit per a la ubicació dels estendards i les banderes vermelles de la dinastia nassarita.

La base d'aquesta torre va ser reforçada pels cristians amb l'anomenada Torre del Cubo.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics projecten una sèrie de reformes per adequar l'Alcassaba a l'artilleria. D'aquesta manera, sorgeix sobre la torre de la Tahona, la Torre del Cub la qual gràcies a la seva forma cilíndrica atorga més protecció davant de possibles impactes, en comparació a les torres nassarís amb planta quadrada.

El Generalife situat al Turó del Sol era l'almunia del sultà o dit altrament, una masia palatina amb hortes, on a més de dur a terme tasques agrícoles, es criaven animals per a la cort nassarita i es practicava la caça. S'estima que els inicis de la seva construcció es remunten a finals del segle tretze pel sultà Muhammad segon, fill del fundador de la dinastia nassarita.

El nom Generalife procedeix de l'àrab “yannat-al-arif” que significa jardí o hort de l'arquitecte.

Aquesta masia, que el visir Ibn al-Yayyab va anomenar la Casa Reial de la Felicitat, era un palau: el palau d'estiu del sultà. Tot i la proximitat amb l'Alhambra, tenia prou intimitat per poder allunyar-se i relaxar-se de les tensions de la cort i de la vida de govern, així com per gaudir d'unes temperatures més agradables. A causa del seu emplaçament a una altitud més gran que la ciutat palatina de l'Alhambra, la temperatura baixava al seu interior.

Quan es produeix la presa de Granada, el Generalife passa a ésser propietat dels Reis Catòlics, que el posen sota la protecció d'un alcaide o comanador. Felipe segon va acabar cedint l'alcaïdia perpètua i tinença del lloc a la família Granada Venegas (una família de moriscs conversos). L'Estat només va recuperar aquest lloc després d'un plet que va durar gairebé 100 anys i que va finalitzar amb un acord extrajudicial el 1921.

Acord mitjançant el qual el Generalife passaria a ser patrimoni nacional i es gestionaria al costat de l'Alhambra a través de la figura del Patronat, conformant-se així el Patronat de l'Alhambra i del Generalife.

L'amfiteatre a l'aire lliure que trobem al nostre camí cap al palau del Generalife va ser construït el 1952 amb la intenció d'acollir, com ho fa cada estiu, el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Desde el año 2002 también se celebra un Festival de Flamenco ligado a la figura del poeta granadino más emblemático: Federico García Lorca.

Sota la dinastia nassarita, el camí que atorgava la connexió entre la ciutat palatina i el Generalife partia de la Porta de l'Arabal, emmarcada a l'anomenada Torre dels Pics, anomenada així perquè els seus merlets finalitzen en piràmides de maó.

Es tractava d'un camí serpentejant i en pendent, protegit a banda i banda per altes muralles per dotar-lo de més seguretat, i desembocava a l'entrada del Pati del Descavalcament.

Aquestes ruïnes o fundacions són les restes arqueològiques del que era l'anomenada Casa dels Amics. El vostre nom i utilitat han arribat fins a nosaltres gràcies al “Tractat d'agricultura” d'Ibn Luyún al segle XIV.

Es tractava doncs d'un habitatge destinat a persones, amics o afins que el sultà tenia en estima i considerava important tenir a prop seu, però sense arribar a envair la seva privadesa, per la qual cosa es tractava d'un habitatge aïllat.

Aquest Passeig dels Baladres va ser realitzat a mitjans del segle XIX amb motiu de la visita de la Reina Isabel Segona i per crear un accés més monumental a la zona alta del palau.

El baladre és un altre nom que se li atorga al llorer rosa, que apareix en forma de volta ornamental en aquest passeig. A l'inici del passeig, després dels Jardins Alts, es conserva un dels exemplars més antics d'Arrayán Morisco, que va estar a punt de perdre's i la petjada genètica del qual se segueix investigant actualment.

Es tracta d'una de les plantes més característiques de l'Alhambra, que es distingeix per les seves fulles abarquillades i més grans que l'arrayan comú.

El Passeig dels Baladres enllaça amb el Passeig dels Xiprers, que serveix d'unió per conduir el visitant cap a l'Alhambra.

Un dels elements més ben conservats i singulars del Generalife és l'Escala de l'Aigua. Es creu que, sota la dinastia nassarita, aquesta escala —distribuïda en quatre trams amb tres altiplans intermedis— comptava amb canals d'aigua que fluïen pels dos passamans de ceràmica vidriada, alimentats per la Sèquia Reial.

Aquesta conducció d'aigua arribava fins a un petit oratori, del qual no se'n conserva informació arqueològica. Al seu lloc, des del 1836, hi ha un mirador romàntic erigit per l'administrador de la finca en aquella època.

Probablement, a la pujada d'aquesta escala, emmarcada per una volta de llorers i l'arrulla de l'aigua, es creava un entorn ideal per estimular els sentits, entrar al clima propici per a la meditació i fer les ablucions prèvies al prec.

Als terrenys circumdants al palau s'estima que hi devia haver almenys quatre grans hortes organitzades en diferents nivells o parates, contingudes per murs de tàpia. Els noms d'aquestes hortes que han transcendit fins a nosaltres són: Gran, Colorada, Merceria i Fuente Peña.

Aquestes hortes han continuat, en major o menor mesura, des del segle XIV llaurant-se amb les mateixes tècniques medievals tradicionals.

S'hi cultivava no només l'horta, sinó també arbres fruiters i pastura per als animals. Per exemple, avui dia es conreen carxofes, albergínies, fesols, figues, magraners i ametllers.

Actualment, a les hortes conservades se segueix utilitzant la mateixa tècnica de producció agrícola emprada a l'època medieval, cosa que fa que aquest espai tanqui en si un gran valor antropològic.

S'accedeix a aquests jardins des del Pati de la Sultana mitjançant una empinada escala del segle XIX, anomenada dels Lleons, a causa de les dues figures de pisa vidrada que es troben sobre la porta.

Aquests jardins es poden considerar un exemple del jardí romàntic. Estan situats sobre parates i conformen la part més elevada del Generalife, amb unes vistes espectaculars cap a tot el complexe monumental.

Destaca la presència de bellíssims magnolis.

Los Jardines de la Rosaleda tienen su origen entre los años treinta y cincuenta del siglo XX, después de que el Estado adquiriese el Generalife en 1921.

Sorgeix aleshores la necessitat de posar en valor una àrea abandonada i connectar estratègicament el lloc amb l'Alhambra mitjançant una transició gradual i suau.

El Pati de la Sèquia, també anomenat de la Ria al segle XIX, presenta avui una estructura de planta rectangular amb dos pavellons enfrontats i una crugia.

El nom del pati procedeix justament de la Sèquia Reial que travessa aquest palau, entorn de la qual es disposen quatre jardins a parterres ortogonals a nivell inferior. A banda i banda de la sèquia es predisposen uns sortidors que conformen una de les imatges més populars del palau. No obstant això, aquests sortidors no són originals, ja que trenquen la tranquil·litat i la calma que el sultà venia buscant en els seus moments de descans i meditació.

Aquest palau ha patit quantioses transformacions, ja que a l'origen aquest pati estava tancat a les vistes que avui trobem a través de la galeria de 18 arcs a l'estil belvedere. L´única part que permetria contemplar el paisatge seria el mirador central. Des d'aquest mirador original, era el lloc on asseguts a terra i recolzats a l'ampit es podia contemplar les vistes panoràmiques a la ciutat palatina de l'Alhambra.

Atestigant el seu passat trobarem al mirador decoració nassarita, on destaca la superposició de guixeries del sultà Ismail I sobre les de Muhammad III. Això deixa palès que cada sultà tenia gustos i necessitats diferents i adaptaven els palaus d'acord amb aquests, deixant la seva pròpia empremta o empremta.

En passar el mirador, i si ens fixem a l'intradós dels arcs, també trobarem emblemes dels Reis Catòlics com el Yugo i les Fletxes, així com el lema “Tant Monta”.

El costat est del pati és recent a causa d'un incendi produït el 1958.

Abans d'accedir al Pati de la Sèquia, ens trobem amb el Pati de la Guàrdia. Un pati senzill amb galeries porxades, una font al centre, que està a més ornamentat amb tarongers amargs. Aquest pati devia servir com a zona de control i avantsala abans d'accedir a les dependències d'estiu del sultà.

Destaca d'aquest lloc que, després de pujar unes escales empinades, ens trobem una portada emmarcada per una llinda decorada amb enrajolat en tons blaus, verds i negres sobre un fons blanc.

En pujar les escalinates i traspassar aquesta portada, ens trobem amb un racó, els bancs de la guàrdia i una empinada i estreta escala que ens porta al palau.

El Pati de la Sultana és un dels espais més transformats. Es pensa que el lloc que avui ocupa aquest pati —també anomenat Pati del Xiprer— era la zona destinada a l'antic hammam, el bany del Generalife.

Al segle XVI perd aquesta funció i apareix convertit en un jardí. Amb el temps, es va disposar una galeria septentrional, un safareig en forma d'U, una font al seu centre i trenta-vuit sorollosos sortidors.

Els únics elements que es conserven de l'època nassarita són el salt d'aigua de la Sèquia Reial, protegit després de la reixa, i un petit tram de canalització que dirigeix l'aigua cap al Pati de la Sèquia.

El nom “Pati del Xiprer” el devem al xiprer centenari mort, del qual avui només se'n conserva el tronc. Al costat d'aquest hi ha una placa en ceràmica granadina que ens parla de la llegenda del segle XVI de Ginés Pérez de Hita, segons la qual aquest xiprer va ser testimoni de les trobades amoroses de la favorita de l'últim sultà, Boabdil, amb un noble cavaller Abencerraje.

El Pati del Descavalcament, també conegut com a Patio Polo, és el primer pati que trobem en entrar al palau del Generalife.

El mitjà de locomoció emprat pel sultà per accedir al Generalife era el cavall i, com a tal, requeria un lloc on baixar de la seva muntura i allotjar aquests animals. Aquest pati es pensa que estava destinat amb aquesta finalitat, ja que era el lloc per a les cavallerisses.

Disposava de bancs de suport per baixar i pujar de l'equí, i de dos estables a les crugies laterals, que funcionaven com estables a la part inferior i pallers a la part superior. Tampoc no podia faltar l'abeurador amb aigua fresca per als cavalls.

A ressaltar en aquest lloc: sobre la llinda de la porta que dóna pas al següent pati, trobem la clau de la fam, símbol de la dinastia nassarita, representant salutació i propietat.

El pòrtic nord és el més ben conservat i estava destinat a acollir les dependències del sultà.

Trobem un pòrtic amb cinc arcs sostinguts sobre columnes i als seus extrems alhamís. Després d'aquest pòrtic, i per accedir al Saló Regi, es passa per un triple arc on hi ha poemes que parlen de la batalla de la Vega o de Serra Elvira el 1319, cosa que ens brinda informació sobre la datació del lloc.

Als costats d'aquest triple arc també hi ha taqas, uns nínxols de mida petita excavats al mur on es col·locava aigua.

El Saló Regi, ubicat en una torre quadrada decorada amb guixeries, era el lloc on el sultà —malgrat ser aquest un palau de descans— rebia alguna audiència de caràcter urgent. Aquestes audiències, segons uns versos gravats allà, havien de ser breus i directes per no molestar massa el repòs de l'emir.

Els Palaus Nazaríes constitueixen la zona més emblemàtica i cridanera del conjunt monumental. Van ser construïts al segle XIV, un moment que es pot considerar de gran esplendor per a la dinastia nassarita.

Aquests palaus eren la zona reservada al sultà i als seus familiars propers, on es desenvolupava la vida familiar, però també la vida oficial i administrativa del regne.

Els Palaus són: el Mexuar, el Palau de Comares i el Palau dels Lleons.

Cadascun d'aquests palaus va ser construït de manera independent, en moments diferents i amb funcions pròpies i diferenciades. Va ser després de la Presa de Granada quan els palaus van ser unificats i, a partir d'aquell moment, van passar a ser anomenats com la Casa Reial, i més endavant com la Casa Reial Vella, quan Carles V va decidir construir el seu propi palau.

El Mexuar és la part més antiga dels Palaus Nazaríes, però també és l'espai que ha hagut de fer front a més transformacions al llarg del temps. El seu nom prové de l'àrab Maswar, que fa referència al lloc on es reunia la Sura o Consell de Ministres del sultà, desvetllant així una de les seves funcions. També era l'avantsala on el sultà impartia justícia.

La construcción del Mexuar se atribuye al sultán Ismaíl I, que reinó entre 1314 y 1325, y fue modificado por su nieto Muhammad V. Sin embargo, fueron los cristianos quienes más transformaron este espacio al convertirlo en una capilla.

En època nassarita, aquest espai era molt més reduït i s'organitzava al voltant de les quatre columnes centrals, on encara es pot apreciar el característic capitell cúbic nassarita, pintat amb blau cobalt. Sobre aquestes columnes es recolzava una llanterna que aportava llum zenital, eliminada al segle XVI per crear habitacions altes i finestres laterals.

Per convertir el lloc en capella es va rebaixar el terra i es va afegir un petit espai rectangular al fons, avui separat per una balustrada de fusta que indica on es trobava el cor alt.

El sòcol d'enrajolat ceràmic amb decoració d'estrelles va ser portat d'un altre lloc. Entre les seves estrelles es poden veure alternadament: el blasó del Regne Natzarí, el del Cardenal Mendoza, l'Àliga Bicèfala dels Àustria, el lema “No hi ha vencedor sinó Déu” i les Columnes d'Hèrcules de l'escut imperial.

Sobre el sòcol, un fris epigràfic en guix repeteix: "El Regne és de Déu. La Força és de Déu. La Glòria és de Déu." Aquestes inscripcions substitueixen les jaculatòries cristianes: "Christus regnat. Christus vincit. Christus imperat."

L'entrada actual al Mexuar va ser oberta en època moderna, alterant l'emplaçament d'una de les Columnes d'Hèrcules amb el lema Plus Ultra, que va ser traslladada al mur est. La corona de guix sobre la porta manté la ubicació original.

Al fons de la sala, una porta dóna pas a l'Oratori, on s'accedia originalment per la galeria de Machuca.

Aquest espai és un dels més danyats de l'Alhambra a causa de l'explosió d'un polvorí el 1590. Va ser restaurat el 1917.

Durant la restauració es va rebaixar el nivell del terra per evitar accidents i facilitar la visita. Com a testimoni del nivell original roman un poet corregut sota les finestres.

El nom Quart Daurat prové de l'etapa dels Reis Catòlics, quan l'enteixinat nassarita va ser repintat amb motius daurats i es van incorporar els emblemes dels monarques.

Els súbdits que aconseguien audiència esperaven davant de la façana, separats del sultà per la guàrdia reial, a l'estada avui coneguda com el Quart Daurat.

Al centre del pati hi ha una font baixa de marbre amb gallons, rèplica de la font de Lindaraja conservada al Museu de l'Alhambra. A un costat de la pila, una reixa dóna pas a un fosc corredor subterrani que feia servir la guàrdia.

Más adelante encontramos la Fachada del Palacio de Comares. Esta impresionante fachada, muy restaurada entre los siglos XIX y XX, fue construida por Muhammad V con el fin de conmemorar la toma de Algeciras en 1369, que otorgaba dominio sobre el Estrecho de Gibraltar.

En aquest pati, el sultà rebia els súbdits que aconseguien una audiència especial. Es col·locava a la part central de la façana, assegut sobre una branqueta entre les dues portes i sota el gran ràfec, obra cimera de la fusteria nassarita que el coronava.

La façana té una gran càrrega al·legòrica. En ella els súbdits podien llegir:

“La meva posició és una corona i la meva porta una bifurcació: l'Occident creu que en mi hi ha l'Orient
Al-Gani bi-llah m'ha encomanat franquejar l'entrada a la victòria que s'anuncia.
Doncs esperant que ell aparegui com l'horitzó al dia revela.
Feu Déu tan bella la seva obra com bells són el seu caràcter i la seva figura!”

La porta de la dreta servia d'accés a les dependències privades i zona de servei, mentre que la porta de l'esquerra, a través d'un passadís en racó amb bancs per a la guàrdia, dóna accés al Palau de Comares, concretament al Pati dels Arrayanes.

Una de les característiques de la casa hispanomusulmana és accedir a l'habitatge a través d'un passadís en racó que condueix a un pati a cel obert, eix de vida i organització de la llar, dotat d'algun punt d'aigua i vegetació. Aquest mateix concepte es troba al Pati dels Arrayanes, però a una escala més gran, amb 36 metres de llarg i 23 d'amplada.

El Pati dels Arrayanes és el centre del Palau de Comares, on es desenvolupava l'activitat política i diplomàtica del Regne Nazarí. Es tracta d'un pati rectangular d'imponents dimensions l'eix central de les quals és un gran safareig. L'aigua quieta hi actua com un mirall que concedeix profunditat i verticalitat a l'espai, creant així un palau sobre l'aigua.

Als dos extrems del safareig, els sortidors introdueixen l'aigua amb suavitat per no trencar l'efecte mirall ni la quietud del lloc.

Flanquejant el safareig es troben dos massissos vegetals d'arrayans, que donen nom al lloc actual: Pati dels Arrayanes. En el passat també se'l coneixia com a Pati de l'Alberca.

La presència de l'aigua i la vegetació no respon únicament a criteris ornamentals o estètics, sinó també a la intenció de crear espais agradables, especialment a l'estiu.

Als costats majors del pati s'ubiquen quatre habitatges independents. Al costat nord s'alça la Torre de Comares, que alberga al seu interior el Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Al costat sud, la façana actua com un trampantojo, ja que l'edificació que existia darrere va ser enderrocada per connectar el Palau de Carles V amb l'Antiga Casa Reial.

Abans d'accedir als palaus nassarís, si mirem cap a l'esquerra, trobem dos patis.

El primer és el Pati de la Mesquita, anomenat així per la petita mesquita que es troba en un dels angles. No obstant això, des del segle XX també ha estat conegut com la Madraza dels Prínceps, ja que la seva estructura guarda similituds amb la Madraza de Granada.

Més endavant es troba el Pati de Machuca, que rep el seu nom de l'arquitecte Pedro Machuca, encarregat de dirigir les obres del Palau de Carles V al segle XVI, i qui hi residia.

Aquest pati és fàcilment recognoscible per la safareig de vores lobulades situada al centre, així com pels xiprers retallats en forma d'arc, que recuperen la sensació arquitectònica de l'espai d'una manera no invasiva.

La Sala de la Barca és l'avantsala al Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Als brancals de l'arc que dóna accés a aquesta sala hi trobem uns nínxols enfrontats, llaurats en marbre i decorats amb rajoles de colors. Es tracta d'un dels elements ornamentals i funcionals més característics dels palaus nassarís: les taqas.

Les *taqas* són nínxols petits excavats als murs, sempre disposats en parella i enfrontats. S'utilitzaven per col·locar al seu interior gerres amb aigua fresca per beure o amb aigua perfumada per rentar-se les mans.

El sostre actual de la sala és una reproducció de l'original, perdut en un incendi el 1890.

El nom d'aquesta sala prové d'una alteració fonètica de la paraula àrab baraka, que significa “benedicció”, i que es repeteix en multitud d'ocasions als murs d'aquesta sala. No és procedent, com es creu popularment, de la forma de sostre de barca invertida.

Era en este lugar donde los nuevos sultanes solicitaban la bendición de su Dios antes de ser coronados como tal en el Salón del Trono.

Abans d'accedir al Saló del Tron, trobem dues entrades laterals: a la dreta, un petit oratori amb el mihrab; ia l'esquerra, la porta d'accés a l'interior de la torre de Comares.

El Saló dels Ambaixadors, també anomenat del Tron o de Comares, és el lloc on es trobava el tron del sultà i, per tant, el centre de poder de la dinastia nassarita. Potser per aquesta raó s'ubica dins de la Torre de Comares, la torre més gran del conjunt monumental, amb 45 metres d'alçada. La seva etimologia prové de l'àrab arsh, que significa botiga, pavelló o tron.

La sala té forma de cub perfecte, i les seves parets estan revestides amb una rica decoració fins al sostre. Als laterals hi ha nou alcoves iguals agrupades de tres en tres amb finestres.

En el passat, les finestres estaven tancades per vidrieres de colors amb formes geomètriques anomenades *cumarías*. Aquestes es van perdre a causa de l'ona expansiva d'un polvorí que va explotar el 1590 a la Cursa del Darro.

La riquesa decorativa del saló és extrema. Comença a la part inferior amb rajoles de formes geomètriques, que generen un efecte visual similar al d'un calidoscopi. Continua a les parets amb estucs que semblen tapissos penjats, decorats amb motius vegetals, flors, petxines, estrelles i abundant epigrafia.

L'escriptura present és de dos tipus: cursiva, la més comuna i fàcilment reconeixible; i cúfica, una escriptura culta de formes rectilínies i anguloses.

Entre todas las inscripciones, la más destacada es la que aparece debajo del techo, en la franja superior de la pared: la sura 67 del Corán, llamada “El Reino” o “del Señorío”, que recorre las cuatro paredes. Esta sura era recitada por los nuevos sultanes para proclamar que su poder provenía directamente de Dios.

La imatge del poder diví també es representa a la sostrada, composta per 8.017 peces diferents que, mitjançant rodes d'estrelles, il·lustren l'escatologia islàmica: els set cels i un vuitè, el paradís, el Tron d'Allah, representat per la cupuleta central de mocàrabs.

Per accedir a la Casa Reial Cristiana cal utilitzar una de les portes obertes a l'alcova esquerra de la Sala de les Dues Germanes.

Carles V, nét dels Reis Catòlics, va visitar l'Alhambra el juny de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla.

Aquests espais trenquen completament amb l'arquitectura i l'estètica nassarita. Tot i això, en haver-se construït sobre zones enjardinades entre el Palau de Comares i el Palau dels Lleons, és possible veure a través d'unes petites finestres situades a l'esquerra del passadís la part superior de l'Hammam Reial o Hammam de Comares. Uns metres més endavant, altres obertures permeten veure la Sala dels Llits i la Galeria dels Músics.

El Bany Reial no només era un espai d'higiene, sinó també un lloc idoni per cultivar de manera distesa i amistosa les relacions polítiques i diplomàtiques, acompanyat de música per amenitzar el moment. Aquest espai només s'obre al públic de vegades especials.

A través d'aquest passadís s'accedeix al Despatx de l'Emperador, que destaca per una xemeneia renaixentista amb l'escut imperial i un enteixinat de fusta dissenyat per Pedro Machuca, arquitecte del Palau de Carles V. A l'enteixinat es pot llegir la inscripció “PLUS ULTRA”, lema adoptat per l'Emperador, juntament amb les inicials K de Carlos.

Sortint de la sala, a la dreta hi ha les habitacions imperials, actualment tancades al públic i només accessibles en ocasions especials. Aquestes estades també són conegudes com les Habitacions de Washington Irving, ja que va ser allà on es va allotjar l'escriptor romàntic nord-americà durant la seva estada a Granada. Possiblement, va ser en aquest lloc on va escriure el seu famós llibre Contes de l'Alhambra. Sobre la porta es pot veure una placa commemorativa.

Contigu al Pati de la Reixa es troba el Pati de Lindaraja, adornat amb tanques tallades de boix, xiprers i tarongers amargs. Aquest pati deu el seu nom al mirador nassarita ubicat al costat meridional, que porta la mateixa denominació.

A l'etapa nassarita, el jardí tenia un aspecte completament diferent de l'actual, ja que era un espai obert al paisatge.

Amb l'arribada de Carles V, el jardí va ser tancat i va adoptar una disposició semblant a la d'un claustre gràcies a una galeria porxada. Per construir-lo es van utilitzar columnes procedents d'altres parts de l'Alhambra.

Al centre del pati destaca una font barroca, sobre la qual se superposà a principis del segle XVII una tassa de marbre nassarita. La font que veiem avui és una rèplica; l'original es conserva al Museu de l'Alhambra.

El Pati dels Lleons és el nucli d'aquest palau. Es tracta d'un pati de planta rectangular envoltat per una galeria porxada amb cent vint-i-quatre columnes, totes diferents entre si, que comuniquen les estades del palau. Guarda certa similitud amb un claustre cristià.

Aquest espai és considerat una de les joies de l'art islàmic, tot i trencar amb els esquemes habituals de l'arquitectura hispanomusulmana.

La simbologia del palau gira al voltant del concepte de jardí-paradís. Els quatre canalets d'aigua que parteixen del centre del pati podrien representar els quatre rius del paradís islàmic i atorgaren al pati una disposició en creu. Les columnes evoquen un bosc de palmeres, com els oasis del paradís.

Al centre se situa la cèlebre Font dels Lleons. Els dotze lleons, encara que en posició similar —alerta i d'esquena a la font—, presenten trets diferents. Estan tallats en marbre blanc de Macael, acuradament seleccionat per aprofitar les vetes naturals de la pedra i accentuar-ne els trets distintius.

Hi ha diverses teories sobre el seu simbolisme. Alguns creuen que representen la força de la dinastia nassarita o del sultà Muhammad V, els dotze signes del zodíac, les dotze hores del dia o fins i tot un rellotge hidràulic. Altres sostenen que és una reinterpretació del Mar de Bronze de Judea, sostingut per dotze bous, aquí reemplaçats per dotze lleons.

La taza central probablemente fue tallada in situ y contiene inscripciones poéticas que elogian a Muhammad V y alaban el sistema hidráulico que alimenta la fuente y regula el flujo del agua para evitar desbordamientos. Este es un fragmento del poema:

“Plata fundida corre entre las perlas,
a las que semeja belleza alba y pura.
En apariencia, agua y mármol parecen confundirse,
sin que sepamos cuál de ambos se desliza.
¿No ves cómo el agua se derrama en la taza,
pero sus caños la esconden enseguida?

És un amant les parpelles del qual desborden de llàgrimes,
llàgrimes que amaga per por un delator.

¿No es, en realidad, cual blanca nube
que vierte en los leones sus acequias
y parece la mano del califa que, de mañana,
prodiga a los leones de la guerra sus favores?”

La font va patir diverses transformacions al llarg del temps. Al segle XVII se li va afegir una segona tassa, que va ser retirada al segle XX i reubicada al Jardí dels Adarves de l'Alcassaba.

L'adaptació cristiana del palau va comportar la creació d'un accés directe a la Torre de Comares mitjançant una galeria oberta de dos pisos. Aquesta galeria ofereix unes magnífiques vistes cap a dos dels barris més emblemàtics de Granada: l'Albaicín i el Sacromonte.

Des de la galeria, mirant cap a la dreta, també s'albira el Pentinador de la Reina, que igual que altres zones esmentades només es pot visitar en ocasions especials o com a espai del mes.

El Pentinador de la Reina se situa a la Torre de Iussuf I, una torre avançada respecte a la muralla. El seu nom cristià prové de l'ús que li va donar Isabel de Portugal, esposa de Carles V, durant la seva estada a l'Alhambra.

A l'interior, l'espai va ser adaptat a l'estètica cristiana i alberga valuoses pintures renaixentistes realitzades per Julio de Aquiles i Alexander Mayner, deixebles de Rafael Sanzio, també conegut com a Rafael d'Urbino.

En baixar des de la galeria, ens trobem amb el Pati de la Reixa. El seu nom prové del balcó corregut amb reixes de ferro forjat, instal·lades a mitjans del segle XVII. Aquestes reixes servien com a corredor obert per connectar i protegir les estades adjacents.

La Sala de les Dues Germanes rep el seu nom actual per la presència de dues lloses bessones de marbre de Macael emplaçades al centre de la sala.

Aquesta sala té certa semblança amb la Sala dels Abencerratges: es troba a una alçada superior respecte al pati i, després de l'entrada, presenta dues portes. La de l'esquerra donava accés al vàter i la de la dreta comunicava amb les estances superiors de la vivenda.

A diferència de la seva sala bessona, aquesta s'obre al nord cap a la Sala dels Ajimeces i cap a un petit mirador: el Mirador de Lindaraja.

Durante la dinastía nazarí, en tiempos de Muhammad V, esta sala era conocida como “qubba al-kubra”, es decir, “la qubba mayor”, la más importante del Palacio de los Leones. El término “qubba” hace referencia a una planta cuadrada cubierta con una cúpula.

La cúpula parteix d'una estrella de vuit puntes, desplegant-se en un traçat tridimensional compost per 5.416 mocàrabs, alguns dels quals encara conserven restes de policromia. Aquests mocàrabs es distribueixen en setze cupulins situats sobre setze finestres amb gelosies que aporten llum canviant a l'estada.

Abans d'accedir a la sala occidental, també coneguda com la Sala dels Abencerrajes, ens trobem amb unes portes de fusta amb un llaurat remarcable que es conserven des de l'època medieval.

El nombre de esta sala está ligado a una famosa leyenda de la Alhambra. Según la tradición, un rumor sobre un supuesto romance entre un caballero abencerraje y la favorita del sultán (o quizá sospechas de conspiración contra el monarca) provocó la ira del soberano.

El sultán mandó llamar a varios caballeros de la familia Abencerraje. Según cuenta la leyenda, decenas de ellos fueron ejecutados aquí mismo.

La historia se difundió en la literatura del siglo XVI, especialmente en la novela “Guerras civiles de Granada” de Ginés Pérez de Hita, que narra los conflictos entre los linajes nobles del reino nazarí.

Con el paso del tiempo, la tradición situó la tragedia en esta sala. Por eso, algunos visitantes han querido ver en las manchas rojizas de la fuente central un vestigio simbólico de la sangre de aquellos caballeros.

La leyenda fue tan popular que inspiró también al pintor español Mariano Fortuny, quien la representó en su cuadro “La matanza de los Abencerrajes.”

En traspassar la porta trobem dos accessos: el de la dreta conduïa al vàter i el de l'esquerra a unes escales que portaven a les dependències superiors.

La Sala de los Abencerrajes es una vivienda privada e independiente en planta baja, estructurada en torno a una gran “qubba”, “cúpula” en árabe.

La cúpula de guix està ricament decorada amb mocàrabs que parteixen d'una estrella de vuit puntes en una complexa composició tridimensional. Els mocàrabs són elements arquitectònics a base de prismes penjants de formes còncaves i convexes, que recorden estalactites.

En endinsar-se a la sala, es percep un descens de temperatura. Això és degut a que les úniques finestres estan situades a la part superior, permetent que l'aire calent escapi. Mentrestant, l'aigua de la font central refresca l'ambient, fent que, amb les portes tancades, la sala funcioni com una mena de cova amb temperatura ideal per als dies més calorosos de l'estiu.

Després de la Sala de les Dues Germanes, trobem al nord una nau transversal coberta per una volta de mocàrabs.

Es creu que les parets blanques d'aquesta sala estaven originalment entapissades amb teles de seda.

El llamado Mirador de Lindaraja debe su nombre a la derivación del término árabe “Ayn Dar Aisa”, que significa “los ojos de la Casa de Aisa”.

Tot i les seves reduïdes dimensions, l'interior del mirador té una decoració destacable. D'una banda, presenta un enrajolat amb successions d'estrelles enllaçades de mida petita, la qual cosa va exigir un treball minuciós per part dels artesans. D'altra banda, si un s'acosta i aixeca la vista, pot observar un sostre amb vidres de colors encaixats en una estructura de fusta, com una llanterna zenital.

Aquesta llanterna és una mostra representativa de com degueren ser molts dels tancaments o coixinets de l'Alhambra palatina. Quan la llum del sol incideix sobre els vidres, projecta reflexos de colors que il·luminen la decoració, atorgant a lespai una atmosfera única i canviant al llarg del dia.

Durant l'època nassarita, quan el pati encara no estava tancat, una persona podia seure a terra del mirador, recolzar el braç a l'ampit de la finestra i gaudir d'unes vistes espectaculars cap al barri de l'Albayzín. Aquestes vistes es van perdre al començament del segle XVI, quan es van construir les dependències destinades a ser residència de l'emperador Carles V.

La Sala dels Reis ocupa tot el costat est del Pati dels Lleons i, encara que apareix integrada al palau, es pensa que va tenir una funció pròpia, probablement de caràcter lúdic o àulic.

Aquest espai destaca per conservar un dels pocs exemples de pintura figurativa nassarita.

A les tres alcoves d'aproximadament quinze metres quadrats cadascuna, hi ha tres falses voltes decorades amb pintures realitzades sobre cuir de xai. Aquestes pells es van fixar al suport de fusta mitjançant petits claus de bambú, tècnica que evitava l'oxidació del material.

El nom de la sala probablement prové de la interpretació de la pintura de l'alcova central, en què es representen deu figures que podrien correspondre als primers deu sultans de l'Alhambra.

A les alcoves laterals es poden observar escenes cavalleresques de lluita, caça, jocs i amor. S'hi distingeix clarament, per la vestimenta, la presència de personatges cristians i musulmans compartint el mateix espai.

S'ha debatut àmpliament sobre l'origen d'aquestes pintures. A causa del seu estil gòtic lineal, es pensa que probablement van ser realitzades per artistes cristians coneixedors del món musulmà. Aquestes obres poden ser fruit de la bona relació entre Muhammad V, fundador d'aquest palau, i el rei cristià Pere I de Castella.

La Sala dels Secrets és una estança de planta quadrada, coberta amb una volta esfèrica.

En aquesta sala passa una cosa molt particular i curiosa que la converteix en una de les atraccions favorites per als visitants de l'Alhambra, especialment per als més petits.

El fenomen consisteix que, si una persona es col·loca en un dels vèrtexs de la sala i una altra al vèrtex oposat —totes dues de cara a la paret i el més a prop possible—, una pot parlar en veu molt baixa i l'altra escoltarà perfectament el missatge, com si estigués just al seu costat.

Es gracias a este “juego” acústico que la sala recibe su nombre: “Sala de los Secretos”.

El conegut com a Palau dels Lleons va ser manat construir durant el segon regnat del sultà Muhammad V, que va començar el 1362 i es va prolongar fins al 1391. En aquesta etapa s'inicia la construcció del Palau dels Lleons, confrontant amb el Palau de Comares, que havia estat edificat pel seu pare, el sultà Iussuf I.

Este nuevo palacio también fue denominado “Palacio del Riyad”, ya que se cree que fue levantado sobre los antiguos Jardines de Comares. El término “Riyad” significa “jardín”.

Es pensa que l'accés original al palau es feia per l'angle sud-est, des del Carrer Reial ia través d'un accés al racó. Actualment, a causa de les modificacions cristianes després de la conquesta, s'accedeix directament des del Palau de Comares a la Sala dels Mocàrabs.

La Sala dels Mocàrabs rep el seu nom per la impressionant volta de mocàrabs que la cobria originalment, i que es va desplomar gairebé del tot com a conseqüència de les vibracions provocades per l'explosió d'un polvorí a la Cursa del Darro el 1590.

Encara es poden observar restes d'aquesta volta en un dels costats. Al costat oposat, queden restes d'una volta cristiana posterior, en què apareixen les lletres “FY”, tradicionalment associades a Ferran i Isabel, encara que en realitat corresponen a Felip V i Isabel de Farnesio, que van visitar l'Alhambra el 1729.

Es creu que la sala podria haver funcionat com a vestíbul o sala d'espera per als convidats a les celebracions, festes i recepcions del sultà.

L'ampli espai conegut avui com a Jardins del Partal deu el seu nom al Palau del Pòrtic, anomenat així per la galeria porxada que presenta.

Es tracta del palau més antic conservat del conjunt monumental, la construcció del qual s'atribueix al sultà Muhammad III a principis del segle XIV.

Aquest palau guarda certa similitud amb el Palau de Comares, encara que sigui anterior: un pati rectangular, un safareig central i el reflex del pòrtic sobre l'aigua com a mirall. El seu element diferenciador principal és la presència d'una torre lateral, coneguda des del segle XVI com a Torre de les Dames, tot i que també ha rebut el nom d'Observatori, ja que Muhammad III era un gran aficionat a l'astronomia. La torre compta amb finestres orientades cap als quatre punts cardinals, cosa que permet gaudir de vistes espectaculars.

Una curiositat notable és que aquest palau va ser de titularitat privada fins al 12 de març del 1891, quan el seu propietari, Arthur Von Gwinner, banquer i cònsol alemany, va cedir l'edifici i el terreny immediat a l'Estat espanyol.

Lamentablement, Von Gwinner va desmuntar el sostre de fusta del mirador i el va traslladar a Berlín, on actualment s'exposa al Museu de Pèrgam com una de les peces més destacades de la seva col·lecció d'art islàmic.

Confrontant amb el Palau del Partal, a l'esquerra de la Torre de les Dames, hi ha unes cases nassarines. Una d'elles va ser anomenada Casa de les Pintures a causa de la troballa, a principis del segle XX, de pintures realitzades al tremp sobre estuc del segle XIV. Aquestes pintures, de gran valor, constitueixen un rar exemple de pintura mural figurativa nassarita, amb escenes cortesanes, de caça i celebracions.

A causa de la seva importància i per raons de conservació, aquests habitatges no estan oberts al públic.

A la dreta del Palau del Partal, sobre l'adarve de la muralla, hi ha l'Oratori del Partal, la construcció del qual s'atribueix al sultà Iussuf I. L'accés es realitza mitjançant unes petites escales, ja que es troba elevat respecte al nivell del sòl.

Un dels pilars de l'Islam és pregar cinc cops al dia en direcció a la Meca. L'oratori funcionava com una capella palatina que permetia als habitants del palau proper complir aquesta obligació religiosa.

Tot i les seves reduïdes dimensions (uns dotze metres quadrats), l'oratori compta amb un petit vestíbul i una sala de pregària. El seu interior presenta una rica decoració en guixeria amb motius vegetals i geomètrics, així com inscripcions alcoràniques.

En pujar les escales, just davant de la porta d'entrada, es troba al mur sud-oest el mihrab, orientat cap a la Meca. Té planta poligonal, un arc de ferradura adovellat i està cobert per una cúpula de mocàrabs.

Destaca especialment la inscripció epigràfica ubicada a les impostes de l'arc del mihrab, que convida a l'oració: “Vine a pregar i no siguis dels negligents.”

Adossada a l'oratori es troba la Casa d'Atasi de Bracamonte, que va ser cedida el 1550 a qui va ser escuder de l'alcaide de l'Alhambra, el Comte de Tendilla.

A la parada més elevada de la zona del Partal es troben les restes arqueològiques del Palau de Yusuf III. Aquest palau va ser cedit al juny de 1492 pels Reis Catòlics al primer governador de l'Alhambra, Don Íñigo López de Mendoza, segon Comte de Tendilla. Per això, també se'l coneix com el Palau de Tendilla.

La raó per la qual aquest palau es troba en ruïnes té el seu origen en les desavinences sorgides al segle XVIII entre els descendents del Comte de Tendilla i Felipe V de Borbó. es van prendre represàlies: el 1718 se'ls va retirar l'alcaïdia de l'Alhambra i més tard el palau, que va ser desmantellat i els seus materials venuts.

Alguns d'aquests materials van reaparèixer al segle XX en col·leccions privades. Es creu que el conegut com a Rajola Fortuny, conservat a l'Institut València de Joan de Madrid, podria procedir d'aquest palau.

Des de 1740, el solar del palau es va convertir en una zona d'hortes arrendades.

Va ser el 1929 quan aquesta àrea va ser recuperada per l'Estat espanyol i reintegrada a la propietat de l'Alhambra. Gràcies al treball de Leopoldo Torres Balbás, arquitecte i restaurador de l'Alhambra, aquest espai va ser valorat mitjançant la creació d'un jardí arqueològic.

La muralla de la ciutat palatina comptava a l'origen amb més de trenta torres, de les quals avui només se'n conserven una vintena. Inicialment aquestes torres tenien una funció estrictament defensiva, encara que amb el temps algunes van adoptar també un ús residencial.

A la sortida dels Palaus Nazaríes, des de la zona del Partal Alt, surt un camí empedrat que condueix al Generalife. Aquest recorregut segueix el llenç de muralla on hi ha algunes de les torres més emblemàtiques del conjunt, emmarcat per una zona enjardinada amb belles vistes a l'Albaicín ia les hortes del Generalife.

Una de les torres més destacades és la Torre dels Pics, construïda per Muhammad II i reformada posteriorment per altres sultans. És fàcilment reconeixible pels seus merlets en forma de piràmides de maó, d'on podria derivar-ne el nom. Tot i això, altres autors creuen que el nom procedeix de les mènsules que sobresurten als seus cantons superiors i que sostenien els matacans, elements defensius que permetien contrarestar atacs des de dalt.

La principal funció de la torre era protegir la Porta del Raval situada a la base, que comunicava amb la Costa del Rei Chico, facilitant l'accés al barri de l'Albaicín ia l'antic camí medieval que connectava l'Alhambra amb el Generalife.

En època cristiana es va construir un baluard exterior amb cavallerisses per reforçar-ne la protecció, que es tanca amb una nova entrada coneguda com la Porta del Ferro.

Encara que comunament s'associa a les torres una funció militar exclusiva, se sap que la Torre dels Pics també va tenir un ús residencial, com ho demostra l'ornamentació present a l'interior.

La Torre de la Captiva ha rebut diversos noms al llarg del temps, com Torre de la Lladre o Torre de la Sultana, encara que finalment ha prevalgut el més popular: Torre de la Captiva.

Aquesta denominació no es basa en fets històrics comprovats, sinó que és fruit d'una llegenda romàntica segons la qual en aquesta torre va estar presonera Isabel de Solís, que més tard es va convertir a l'islam sota el nom de Zoraida i va arribar a ser la sultana preferida de Muley Hacén. Aquesta situació va provocar tensions amb Aixa, l'anterior sultana i mare de Boabdil, atès que Zoraida —el nom de la qual significa “lluer de l'alba”— va desplaçar la seva posició a la cort.

La construcció d'aquesta torre s'atribueix al sultà Iussuf I, també responsable del Palau de Comares. Aquesta atribució està recolzada per les inscripcions a la sala principal, obra del visir Ibn al-Yayyab, que elogien aquest sultà.

Als poemes inscrits a les parets, el visir utilitza repetidament el terme qal'ahurra, que ha estat emprat des de llavors per referir-se a palaus fortificats, com és el cas d'aquesta torre. A més de complir funcions defensives, la torre acull al seu interior un autèntic palau amb una rica decoració.

Pel que fa a la seva ornamentació, destaca a la sala principal el sòcol d'enrajolat ceràmic amb formes geomètriques de diversos colors. Entre ells sobresurt el color porpra, l'obtenció de la qual a l'època era especialment difícil i costosa, per la qual cosa es reservava exclusivament per a espais de gran rellevància.

La Torre de les Infants, igual que la Torre de la Captiva, deu el seu nom a una llegenda.

Es tracta de la llegenda de les tres princeses Zaida, Zoraida i Zorahaida, que van habitar aquesta torre, història que va ser recollida per Washington Irving als seus cèlebres Contes de l'Alhambra.

La construcció d'aquesta torre-palau, o *qalahurra*, s'atribueix al sultà Muhammad VII, que va regnar entre 1392 i 1408. Per tant, es tracta d'una de les darreres torres construïdes per la dinastia nassarita.

Aquesta circumstància es reflecteix en la decoració de l'interior, que presenta signes de certa decadència en comparació dels períodes anteriors de més esplendor artística.

Al final del Passeig de les Torres, a la part més oriental de la muralla nord, hi ha les restes d'una torre de forma cilíndrica: la Torre del Cap de Carrera.

Aquesta torre va ser pràcticament destruïda com a conseqüència de les voladures perpetrades el 1812 per les tropes napoleòniques durant la seva retirada de l'Alhambra.

Es creu que fou construïda o reedificada per ordre dels Reis Catòlics l'any 1502, com ho confirmava una inscripció avui desapareguda.

El seu nom prové de la seva ubicació a l'extrem del Carrer Major de l'Alhambra, marcant el límit o cap de carrera d'aquesta via.

El Palau de Carles V, amb seixanta-tres metres d'amplada i disset metres d'alçada, segueix les proporcions de l'arquitectura clàssica, motiu pel qual es divideix horitzontalment en dos nivells amb arquitectura i decoració clarament diferenciades.

Per a la decoració de les seves façanes es van utilitzar tres tipus de pedra: calcària grisa i compacta de Sierra Elvira, marbre blanc de Macael i serpentineta verda del Barranc de Sant Joan.

La decoració exterior exalta la imatge de l'emperador Carles V, ressaltant-ne les virtuts mitjançant referències mitològiques i històriques.

Les façanes més destacades són les del costat sud i oest, ambdues dissenyades com a arcs de triomf. La portada principal es troba al costat oest, on la porta principal està coronada per victòries alades. A banda i banda hi ha dues petites portes sobre les quals es troben medallons amb figures de soldats a cavall en actitud de combat.

Als pedestals de les columnes es presenten relleus duplicats simètricament. Els relleus centrals simbolitzen la Pau: mostren dues dones assegudes sobre un monticle d'armes, portant branques d'olivera i sostenint les Columnes d'Hèrcules, l'esfera del món amb la corona imperial i el lema PLUS ULTRA, mentre uns angelots cremen l'artilleria de guerra.

Els relleus laterals representen escenes bèl·liques, com la Batalla de Pavia, on Carles V va vèncer Francisco I de França.

A la part superior hi ha balcons flanquejats per medallons que representen dos dels dotze treballs d'Hèrcules: un matant el Lleó de Nemea i un altre enfrontant-se al Toro de Creta. Al medalló central apareix l'Escut d'Espanya.

A la part inferior del palau destaquen els carreus encoixinats rústics, dissenyats per transmetre una sensació de solidesa. Sobre ells hi ha anelles de bronze sostingudes per figures d'animals com a lleons —símbols de poder i protecció—, ia les cantonades, àguiles dobles, en al·lusió al poder imperial ia l'emblema heràldic de l'emperador: l'àliga bicèfala de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya.

L'emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic, nét dels Reis Catòlics i fill de Joana I de Castella i Felip el Bell, va visitar Granada l'estiu de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla, per passar la lluna de mel.

En arribar, l'emperador va quedar captivat per l'encant de la ciutat i de l'Alhambra, i va decidir construir un nou palau a la ciutat palatina. Aquest palau seria conegut com la Casa Reial Nova, en contraposició als Palaus Nazaríes, denominats des de llavors com a Casa Real Vella.

Les obres van ser encarregades a l'arquitecte i pintor toledà Pedro Machuca, de qui es diu que va ser deixeble de Miquel Àngel, cosa que explicaria el seu profund coneixement del Renaixement clàssic.

Machuca va projectar un palau monumental d'estil renaixentista, amb planta quadrada i un cercle integrat al seu interior, inspirat en els monuments de l'antiguitat clàssica.

La construcció va començar el 1527 i va ser finançada en gran part amb els tributs que els moriscs havien de pagar per continuar vivint a Granada i conservar els seus costums i ritus.

El 1550, Pedro Machuca va morir sense haver conclòs el palau. Va ser el seu fill Luis qui va continuar el projecte, però després de la seva mort, les obres es van aturar durant un temps. Es van reprendre el 1572 sota el regnat de Felip II, encomanant-se a Joan d'Orea per recomanació de Joan d'Herrera, arquitecte del Monestir de l'Escorial. No obstant això, a causa de la manca de recursos provocada per la Guerra de les Alpujarres, no es van realitzar avenços significatius.

No va ser fins al segle XX quan es va culminar l'edificació del palau.

El Palau de Carles V va ser concebut com a símbol de pau universal, reflectint les aspiracions polítiques de l'emperador. Tot i això, Carlos V mai va arribar a conèixer personalment el palau que va fer construir.

El Museu de l'Alhambra es troba a la planta baixa del Palau de Carles V i està distribuït en set sales dedicades a la cultura ia l'art hispanomusulmà.

Alberga la millor col·lecció existent d'art nassarita, composta per peces trobades en excavacions i restauracions dutes a terme a la mateixa Alhambra al llarg del temps.

Entre les obres exposades destaquen elements de guixeria, columnes, fusteria, ceràmica de diversos estils —com el cèlebre Gerro de les Gacelas—, una còpia del llum de la mesquita major de l'Alhambra, així com làpides, monedes i altres objectes de gran valor històric.

Aquesta col·lecció constitueix el complement ideal per visitar el complex monumental, ja que permet comprendre millor la vida quotidiana i la cultura durant l'etapa nassarita.

L'entrada al museu és gratuïta, encara que és important tenir en compte que roman tancat els dilluns.

Quan Pedro Machuca va projectar el Palau de Carles V, ho va fer utilitzant formes geomètriques amb fort simbolisme renaixentista: el quadrat per representar el món terrenal, el cercle interior com a símbol del diví i de la creació, i l'octògon —reservat per a la capella— com a unió entre tots dos mons.

En accedir al palau, ens trobem amb un imponent pati circular porticat, elevat respecte de l'exterior. Aquest pati està envoltat per dues galeries superposades, totes dues amb trenta-dues columnes. A la planta baixa les columnes són d'ordre dòric-toscà, ia la planta superior d'ordre jònic.

Les columnes van ser realitzades en pedra pudinga o d'ametlla, procedent del poble granadí del Turro. Aquest material va ser elegit per ser més econòmic que el marbre originalment previst en el disseny.

La galeria inferior compta amb una volta anular que possiblement estava destinada a ser decorada amb pintures a la fresca. Per la seva banda, la galeria superior disposa d'un sostre de cassetons de fusta.

Al fris que recorre el pati destaquen els *burocrànis*, representacions de cranis de bou, un motiu decoratiu amb arrels a l'antiga Grècia i Roma, on s'usaven en frisos i sepulcres vinculats a sacrificis rituals.

Les dues plantes del pati estan comunicades per dues escales: una al costat nord, construïda al segle XVII, i una altra també al nord, dissenyada ja al segle XX per l'arquitecte conservador de l'Alhambra, Francisco Prieto Moreno.

Encara que mai no va ser utilitzat com a residència reial, el palau acull actualment dos importants museus: el Museu de Belles Arts a la planta superior, amb una destacada col·lecció de pintura i escultura granadina dels segles XV al XX, i el Museu de l'Alhambra a la planta baixa, al qual s'accedeix pel zaguà occidental.

A més de la seva funció museística, el pati central compta amb una acústica excepcional, fet que el converteix en un escenari privilegiat per a concerts i representacions teatrals, especialment durant el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Al Carrer Reial, al solar contigu a l'actual Església de Santa Maria de l'Alhambra, hi ha el Bany de la Mesquita.

Aquest bany va ser construït durant el regnat del sultà Muhammad III i finançat mitjançant la yizya, un impost que es cobrava als cristians per sembrar terres a la frontera.

L'ús del hammam o bany era essencial a la vida quotidiana d'una ciutat islàmica, i l'Alhambra no n'era una excepció. Per la proximitat a la mesquita, aquest bany complia una funció religiosa clau: permetre les ablucions o rituals de purificació abans de l'oració.

Tot i això, la seva funció no era exclusivament religiosa. El hammam també servia per a la higiene personal i era un punt de trobada social important.

El seu ús estava regulat per horaris, sent al matí per als homes ia la tarda per a les dones.

Inspirats en les termes romanes, els banys musulmans compartien amb elles la distribució en sales, encara que eren més petites i el seu funcionament es basava en el vapor, a diferència de les termes romanes que eren d'immersió.

El bany constava de quatre espais principals: una sala de repòs o vestuari, una sala freda o temperada, una sala calenta i una zona de calderes adossada a aquesta última.

El sistema de calefacció utilitzat era el hipocaust, un sistema de calefacció subterrani que escalfava el terra mitjançant aire calent generat per un forn i distribuït a través d'una cambra sota el paviment.

L'actual Parador de Turisme va ser originalment el Convent de Sant Francesc, edificat el 1494 sobre un antic palau nassarita que, segons la tradició, hauria pertangut a un infant musulmà.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics van cedir aquest espai per fundar el primer convent franciscà de la ciutat, complint així una promesa realitzada al patriarca d'Assís anys abans de la conquesta.

Amb el temps, aquest lloc esdevingué el primer lloc d'enterrament dels Reis Catòlics. Un mes i mig abans de la seva mort a Medina del Camp el 1504, la reina Isabel va deixar especificat al seu testament el seu desig de ser enterrada en aquest convent, vestida amb hàbit franciscà. En 1516, va ser enterrat amb ella el rei Ferran.

Tots dos van romandre-hi sepultats fins a 1521, quan el seu nét, l'emperador Carles V, va ordenar traslladar les seves restes a la Capella Reial de Granada, on avui reposen al costat de Joana I de Castella, Felip el Bell i l'infant Miguel de Paz.

Actualment és possible visitar aquest primer lloc d'enterrament accedint al pati del Parador. Sota una cúpula de mocàrabs es conserven les làpides originals dels dos monarques.

Des de juny de 1945, aquest edifici acull el Parador de San Francisco, un allotjament turístic d'alta categoria la propietat i gestió del qual corresponen a l'Estat espanyol.

La paraula “medina”, que en àrab significa “ciutat”, feia referència a la zona més elevada del turó de la Sabika, a l'Alhambra.

Aquesta medina albergava una intensa activitat quotidiana, ja que era l'àrea on es concentraven els oficis i la població que feia possible la vida de la cort nassarita dins la ciutat palatina.

S'hi produïen teixits, ceràmica, pa, vidre i fins i tot monedes. A més dels habitatges dels treballadors, també hi havia edificis públics essencials com banys, mesquites, socs, aljubs, forns, sitges i tallers.

Per al funcionament correcte d'aquesta ciutat en miniatura, l'Alhambra tenia el seu propi sistema de legislació, administració i recaptació d'impostos.

Avui només es conserven alguns vestigis d'aquella medina nassarita original. La transformació de la zona per part dels pobladors cristians després de la conquesta i, posteriorment, les explosions de pólvora provocades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada, van contribuir al deteriorament.

A mitjan segle XX es va emprendre un programa arqueològic de rehabilitació i adaptació daquesta àrea. Fruit d'això, es va traçar també un passeig enjardinat sobre un antic carrer medieval, que avui connecta amb el Generalife.

A la medina reial, adossat a la muralla meridional, hi ha les restes de l'anomenat Palau dels Abencerrajes, nom castellanitzat de la família Banu Sarray, una noble nissaga d'origen nord-africà pertanyent a la cort nassarita.

Els vestigis que avui es poden contemplar són el resultat d'excavacions iniciades a la dècada de 1930, ja que anteriorment l'espai estava molt deteriorat, en gran part per les explosions causades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada.

Gràcies a aquestes intervencions arqueològiques, s'ha pogut constatar la importància que va tenir aquesta família a la cort nassarita, no només per l'extensió del palau sinó també per la seva ubicació privilegiada: a la zona alta de la medina, just a l'eix urbà principal de l'Alhambra.

La Porta de la Justícia, coneguda en àrab com Bab al-Sharía, és una de les quatre portes exteriors de la ciutat palatina de l'Alhambra. Com que es tracta d'una entrada exterior, complia una funció defensiva important, com s'aprecia en la seva estructura de doble recolze i en el pronunciat desnivell del terreny.

La seva construcció, integrada en una torre adossada a la muralla sud, s'atribueix al sultà Iúsuf I l'any 1348.

La porta presenta dos arcs de ferradura apuntada. Entre ells s'obre una zona a cel obert, coneguda com a buhedera, des de la qual era possible defensar l'entrada llançant materials des de la terrassa en cas d'atac.

Més enllà del seu valor estratègic, aquesta porta té una forta càrrega simbòlica en el context islàmic. Destaquen especialment dos elements decoratius: la mà i la clau.

La mà representa els cinc pilars de l'Islam i simbolitza protecció i hospitalitat. La clau, per la seva banda, és un emblema de la fe. La seva presència conjunta es podria interpretar com una al·legoria del poder espiritual i terrenal.

La llegenda popular diu que, si algun dia la mà i la clau arriben a tocar-se, significarà la caiguda de l'Alhambra… i amb això, la fi del món, ja que implicaria la pèrdua de la seva esplendor.

Aquests símbols islàmics contrasten amb un altre afegit cristià: una escultura gòtica de la Verge amb el Nen, obra de Ruberto Alemany, col·locada en una fornícula sobre l'arc interior per ordre dels Reis Catòlics després de la presa de Granada.

La Porta dels Carros no correspon a una obertura original de la muralla nassarita. Fou oberta entre els anys 1526 i 1536 amb un propòsit funcional molt concret: permetre l'accés dels carros que transportaven materials i columnes per a la construcció del Palau de Carles V.

Actualment, aquesta porta segueix complint una funció pràctica. És l'accés de vianants al recinte sense necessitat de tiquet, cosa que permet visitar lliurement el Palau de Carles V i els museus que hi ha al seu interior.

A més, és l'única porta habilitada per a l'accés de vehicles autoritzats, incloent-hi hostes dels hotels ubicats dins del recinte de l'Alhambra, taxis, serveis especials, sanitaris i vehicles de manteniment.

La ciutat palatina de l'Alhambra estava envoltada per una muralla extensa que comptava amb quatre portes principals d'accés des de l'exterior. Per garantir-ne la defensa, aquestes portes presentaven una característica distribució en racó, dificultant l'avenç dels possibles atacants i facilitant emboscades des de l'interior.

La Porta dels Set Sòls, situada a la muralla sud, és una d'aquestes entrades. En època nassarita, era coneguda com Bib al-Gudur o “Porta dels pous”, a causa de l'existència propera de sitges o masmorres, possiblement utilitzats com a presons.

El seu nom actual prové de la creença popular que hi ha set nivells o pisos sota ella. Encara que només se n'han documentat dos, aquesta creença ha alimentat múltiples llegendes i contes, com el relat de Washington Irving “La llegenda del llegat del moro”, en què s'esmenta un tresor amagat als soterranis secrets de la torre.

La tradició sosté que aquesta va ser la darrera porta utilitzada per Boabdil i el seu seguici en dirigir-se a la Vega de Granada el 2 de gener de 1492 per lliurar les claus del Regne als Reis Catòlics. Igualment, va ser per aquesta porta per on van accedir les primeres tropes cristianes sense resistència.

La porta que contemplem avui és una reconstrucció, ja que l'original va ser destruïda en gran part per l'explosió de les tropes napoleòniques el 1812 durant la seva retirada.

La Porta del Vi va ser la porta principal d'accés a la Medina de l'Alhambra. La seva construcció s'atribueix al sultà Muhammad III al començament del segle XIV, encara que les seves portades van ser remodelades posteriorment per Muhammad V.

El nom de “Porta del Vi” no prové del període nassarita, sinó de l'etapa cristiana, a partir del 1556, quan es permetia als veïns de l'Alhambra comprar vi lliure d'impostos en aquest indret.

Com que es tracta d'una porta interior, el seu traçat és recte i directe, a diferència de les portes exteriors com la de la Justícia o la de les Armes, que es dissenyaven en racó per millorar la defensa.

Tot i que no complia funcions defensives primàries, comptava amb bancs a l'interior per als soldats encarregats del control de l'accés, així com una estada a la part superior destinada a la residència i al descans del cos de guàrdia.

La façana occidental, orientada cap a l'Alcassaba, era la d'ingrés. Sobre la llinda de l'arc de ferradura hi ha el símbol de la clau, emblema solemne de benvinguda i de la dinastia nassarita.

A la façana oriental, que dóna cap al Palau de Carles V, destaquen especialment les paletes de l'arc decorades amb rajoles elaborades mitjançant la tècnica de corda seca, oferint un bell exemple de l'art decoratiu hispanomusulmà.

En temps de la dinastia nassarita, el solar que avui ocupa l'Església de Santa Maria de l'Alhambra albergava la Mesquita Aljama o Mesquita Major de l'Alhambra, construïda a principis del segle XIV pel sultà Muhammad III.

Després de la presa de Granada el 2 de gener de 1492, la mesquita va ser beneïda per al culte cristià i s'hi va celebrar la primera missa. Per decisió dels Reis Catòlics, es va consagrar sota l'advocació de Santa Maria i s'hi va establir la primera seu arquebisbal.

A finals del segle XVI, l'antiga mesquita es trobava en estat ruïnós, fet que en va motivar la demolició i la construcció d'un nou temple cristià, la finalització del qual va tenir lloc el 1618.

De l'edifici islàmic amb prou feines en queden vestigis. L'element més significatiu conservat és un llum de bronze amb inscripció epigràfica datada el 1305, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Una rèplica d'aquest llum es pot veure al Museu de l'Alhambra, al Palau de Carles V.

L'Església de Santa Maria de l'Alhambra presenta una planta senzilla amb una sola nau i tres capelles laterals a cada costat.

Aquesta imatge, també coneguda com la Mare de Déu de la Pietat, és l'única que processiona a Granada cada Dissabte Sant, si el temps ho permet. Ho fa sobre un tron de gran bellesa que imita de plata repussada les arqueries de l'emblemàtic Pati dels Lleons.

Com a curiositat, el poeta granadí Federico García Lorca va ser membre d'aquesta confraria.

Abans de l'actual Parador de Turisme i cap a la zona est, es troben les restes de la tindria o adoberia medieval, una instal·lació dedicada al tractament de pells: la neteja, adob i tenyit. Aquesta era una activitat comuna a tot al-Àndalus.

La tindria de l'Alhambra és de dimensions reduïdes si es compara amb altres de similars al nord d'Àfrica. Cal tenir en compte, però, que la seva funció estava destinada exclusivament a cobrir les necessitats de la cort nassarita.

Comptava amb vuit petits safareigs de diferents mides, tant rectangulars com circulars, on s'emmagatzemaven la calç i els tints emprats en el procés d'adob de les pells.

Aquesta activitat requeria abundant aigua, motiu pel qual la tindria es va ubicar al costat de la Sèquia Reial, aprofitant així el seu cabal constant. La seva existència també és un indici de la gran quantitat d'aigua disponible en aquesta zona de l'Alhambra.

La Torre de l'Aigua és una construcció imponent situada a l'angle sud-oest de la muralla de l'Alhambra, a prop de l'accés principal des de les taquilles. Encara que complia funcions defensives, la seva missió més rellevant era protegir l'entrada de la Sèquia Reial, per això el seu nom.

La sèquia arribava a la ciutat palatina després de creuar un aqüeducte i vorejava la cara nord de la torre per proveir d'aigua tota l'Alhambra.

La torre que avui contemplem és fruit d'una reconstrucció profunda. Durant la retirada de les tropes napoleòniques el 1812, va patir greus danys per explosions de pólvora, quedant a mitjans del segle XX reduïda pràcticament a la seva base massissa.

Aquesta torre era essencial perquè permetia l'entrada de l'aigua —i per tant de la vida— a la ciutat palatina. A l'origen, el turó de la Sabika mancava de fonts naturals d'aigua, la qual cosa va suposar un desafiament important per als natzarís.

Per això, el sultà Muhammad I va ordenar una gran obra d'enginyeria hidràulica: la construcció de l'anomenada Sèquia del Sultà. Aquesta sèquia capta l'aigua del riu Darro a uns sis quilòmetres de distància, en una zona de més altitud, aprofitant el pendent per conduir l'aigua per gravetat.

La infraestructura va incloure una presa d'emmagatzematge, una sínia moguda per animals, i un canal revestit de maó –la sèquia– que travessa muntanyes de forma subterrània, ingressant per la part alta del Generalife.

Per salvar el profund desnivell entre el Turó del Sol (Generalife) i el turó de la Sabika (Alhambra), els enginyers van construir un aqüeducte, una obra clau per garantir l'abastament d'aigua a tot el conjunt monumental.

L'Alcassaba és la part més primitiva del complex monumental, va ser construïda sobre les restes d'una antiga fortalesa Zirí.

Els orígens de l'Alcassaba Natzarí es remunten a mil dos-cents trenta-vuit, quan el primer sultà i fundador de la dinastia nassarita Muhammad Ibn al-Alhmar decideix traslladar la seu del sultanat de l'Albaicín al turó del davant, la Sabika.

El lloc escollit per Al-Ahmar era idoni ja que l'Alcassaba situada a l'extrem occidental del turó i amb una planta triangular, molt similar a la proa d'un vaixell, garantia la defensa òptima del que seria la ciutat palatina de l'Alhambra construïda sota la seva protecció.

L'Alcassaba dotada de diverses muralles i torres sorgeix amb una clara intenció defensiva. Va ser de fet, centre de vigilància per la seva ubicació a dos-cents metres d'alçada sobre la ciutat de Granada, garantint així un domini visual de tot el territori circumdant i representant alhora un símbol de poder.

Al seu interior, se situa el barri castrense i és que amb el temps l'Alcassaba es va constituir com una petita micro ciutat independent destinada als soldats d'alt rang, encarregats de la defensa i la protecció de l'Alhambra i els seus sultans.

En accedir a l'alcassaba ens trobem amb allò que aparenta ser un laberint, encara que en realitat es tracta d'un procés de recuperació arquitectònica mitjançant anastilosi, que ha permès rehabilitar l'antic barri castrense que havia estat sepultat fins a principis del segle vint.

En aquest barri hi residia la guàrdia d'elit del sultà i la resta del contingent militar encarregats de la defensa i la seguretat de l'Alhambra. Es tractava, doncs, d'una petita ciutat dins de la pròpia ciutat palatina de l'Alhambra amb tot allò necessari per a la vida quotidiana com habitatges, tallers, tahona amb forn, magatzems, aljub, hammam, etcètera. D'aquesta manera, es podia mantenir separades la població militar i la civil.

En aquest barri gràcies a aquesta recuperació ens permet contemplar l'esquema típic de la casa musulmana: entrada amb accés al racó, petit pati com a eix central de l'habitatge, habitacions al voltant del pati i latrina.

A més, a principis del segle vint es va descobrir al subsòl una masmorra. Fàcil de reconèixer des de l'exterior per l'escala moderna en cargol que hi condueix.

Aquesta presó subterrània té una forma d'embut invertit i una planta circular. Això feia impossible que aquests captius poguessin escapar. De fet, els presoners eren introduïts al seu interior mitjançant un sistema de corrioles o cordes.

La Torre de la Pólvora servia de reforç defensiu pel costat meridional a la Torre de la Vela i des d'ella partia el camí militar que arribava fins a les Torres Bermejas.

Des de mil nou-cents cinquanta-set, és en aquesta torre on podem trobar uns versos gravats sobre pedra, l'autoria dels quals correspon al mexicà Francisco de Icaza:

“Dóna almoina dona, que no hi ha a la vida res,
com la pena de ser cec a Granada”.

L'espai ocupat pel Jardí dels Adarves pren els seus orígens al segle setze, quan s'edifica una plataforma artillera en el procés d'adaptació de l'Alcassaba per a l'artilleria.

Va ser ja al segle disset quan l'ús militar va perdre la seva importància i el cinquè Marquès de Mondéjar, després de ser nomenat alcaide de l'Alhambra en mil sis-cents vint-i-quatre, va decidir transformar aquest espai en un jardí emplenant amb terra l'espai entre la muralla exterior i la interior.

Hi ha una llegenda, segons la qual va ser en aquest lloc on es van trobar amagats uns gerros de porcellana farcits d'or, probablement amagats pels últims musulmans que van habitar el lloc, i que part d'aquest or trobat, va ser emprat pel marquès per finançar la creació d'aquest bell jardí. Es pensa que potser algun d'aquests gerros sigui algun dels vint grans gots de pisa daurada nassarita que es conserven al món. Podem contemplar dos d'aquests gots al Museu Nacional d'Art Hispanomusulmà ubicat a la planta baixa del Palau de Carlos Quinto.

Un dels elements destacables daquest jardí és la presència a la part central duna font amb forma de timbal. Aquesta font ha tingut diferents emplaçaments, el més cridaner i ressenyable va ser al Pati dels Lleons, on va ser col·locada en mil sis-cents vint-i-quatre sobre la font dels lleons amb el consegüent dany. La tassa va estar en aquest lloc fins a mil nou-cents cinquanta-quatre quan es va retirar i es va col·locar aquí.

Sota la dinastia nassarita, aquesta torre era coneguda sota el nom de la torre Major ia partir del segle setze se la va anomenar també torre del Sol, perquè el sol es reflectia a la torre al mig dia actuant llavors com un rellotge de sol.

L'aparença de la Torre ha canviat al llarg del temps en els seus orígens comptava amb merlets a la terrassa, que es van anar perdent a causa de diversos terratrèmols. La campana va ser incorporada després de la presa de Granada pels cristians.

Ésta se utilizaba para dar aviso a la población ante cualquier posible peligro, terremoto o incendio. También se empleaba el sonido de esta campana para regular los turnos de riego en la Vega de Granada.

Actualmente y según la tradición, se hace sonar la campana cada dos de enero para conmemorar la toma de Granada el dos de enero de 1492.

Situada a la muralla nord de l'Alcassaba, la porta de les Armes va ser un dels accessos principals per accedir a l'Alhambra.

En temps de la dinastia Nazarí, els ciutadans travessaven el Riu Darro pel pont del Cadí, i pujaven el turó per un camí avui dia ocult pel Bosc de Sant Pere, fins a arribar a la porta. A l'interior de la porta, havien de dipositar les armes abans d'accedir al recinte, per això el nom porta de les armes.

Des de la terrassa d´aquesta torre, podem obtenir avui dia una de les millors panoràmiques de la ciutat de Granada.

Justo enfrente nos encontramos con el barrio del Albaicín, reconocible por sus viviendas blancas y su entramado de calles laberínticas. Este barrio fue declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 1994.

És en aquest barri on hi ha un dels miradors més famosos de Granada: el Mirador de Sant Nicolau.

A la dreta de l'Albaicín, hi ha el barri del Sacromonte.

El Sacromonte és l'antic barri gitano per excel·lència de Granada i el bressol del flamenc. Aquest barri es caracteritza a més per la presència de vivendes troglodites: les coves.

Als peus de l'Albaicín i de l'Alhambra hi ha la Cursa del Darro, al costat de la ribera del riu amb el mateix nom.

La Torre de l'Homenatge és una de les torres més antigues de l'Alcassaba, té una alçada de vint-i-sis metres. Compte amb sis plantes, una terrassa i una masmorra subterrània.

A causa de l'alçada amb què compta la torre, des de la terrassa s'establia comunicació amb les torres talaies del regne. Aquesta comunicació s'establia mitjançant un sistema de miralls de dia o de fum amb fogueres a la nit.

Es pensa que, per la posició sortint de la torre al turó, va ser probablement el lloc escollit per a la ubicació dels estendards i les banderes vermelles de la dinastia nassarita.

La base d'aquesta torre va ser reforçada pels cristians amb l'anomenada Torre del Cubo.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics projecten una sèrie de reformes per adequar l'Alcassaba a l'artilleria. D'aquesta manera, sorgeix sobre la torre de la Tahona, la Torre del Cub la qual gràcies a la seva forma cilíndrica atorga més protecció davant de possibles impactes, en comparació a les torres nassarís amb planta quadrada.

El Generalife situat al Turó del Sol era l'almunia del sultà o dit altrament, una masia palatina amb hortes, on a més de dur a terme tasques agrícoles, es criaven animals per a la cort nassarita i es practicava la caça. S'estima que els inicis de la seva construcció es remunten a finals del segle tretze pel sultà Muhammad segon, fill del fundador de la dinastia nassarita.

El nom Generalife procedeix de l'àrab “yannat-al-arif” que significa jardí o hort de l'arquitecte.

Aquesta masia, que el visir Ibn al-Yayyab va anomenar la Casa Reial de la Felicitat, era un palau: el palau d'estiu del sultà. Tot i la proximitat amb l'Alhambra, tenia prou intimitat per poder allunyar-se i relaxar-se de les tensions de la cort i de la vida de govern, així com per gaudir d'unes temperatures més agradables. A causa del seu emplaçament a una altitud més gran que la ciutat palatina de l'Alhambra, la temperatura baixava al seu interior.

Quan es produeix la presa de Granada, el Generalife passa a ésser propietat dels Reis Catòlics, que el posen sota la protecció d'un alcaide o comanador. Felipe segon va acabar cedint l'alcaïdia perpètua i tinença del lloc a la família Granada Venegas (una família de moriscs conversos). L'Estat només va recuperar aquest lloc després d'un plet que va durar gairebé 100 anys i que va finalitzar amb un acord extrajudicial el 1921.

Acord mitjançant el qual el Generalife passaria a ser patrimoni nacional i es gestionaria al costat de l'Alhambra a través de la figura del Patronat, conformant-se així el Patronat de l'Alhambra i del Generalife.

L'amfiteatre a l'aire lliure que trobem al nostre camí cap al palau del Generalife va ser construït el 1952 amb la intenció d'acollir, com ho fa cada estiu, el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Desde el año 2002 también se celebra un Festival de Flamenco ligado a la figura del poeta granadino más emblemático: Federico García Lorca.

Sota la dinastia nassarita, el camí que atorgava la connexió entre la ciutat palatina i el Generalife partia de la Porta de l'Arabal, emmarcada a l'anomenada Torre dels Pics, anomenada així perquè els seus merlets finalitzen en piràmides de maó.

Es tractava d'un camí serpentejant i en pendent, protegit a banda i banda per altes muralles per dotar-lo de més seguretat, i desembocava a l'entrada del Pati del Descavalcament.

Aquestes ruïnes o fundacions són les restes arqueològiques del que era l'anomenada Casa dels Amics. El vostre nom i utilitat han arribat fins a nosaltres gràcies al “Tractat d'agricultura” d'Ibn Luyún al segle XIV.

Es tractava doncs d'un habitatge destinat a persones, amics o afins que el sultà tenia en estima i considerava important tenir a prop seu, però sense arribar a envair la seva privadesa, per la qual cosa es tractava d'un habitatge aïllat.

Aquest Passeig dels Baladres va ser realitzat a mitjans del segle XIX amb motiu de la visita de la Reina Isabel Segona i per crear un accés més monumental a la zona alta del palau.

El baladre és un altre nom que se li atorga al llorer rosa, que apareix en forma de volta ornamental en aquest passeig. A l'inici del passeig, després dels Jardins Alts, es conserva un dels exemplars més antics d'Arrayán Morisco, que va estar a punt de perdre's i la petjada genètica del qual se segueix investigant actualment.

Es tracta d'una de les plantes més característiques de l'Alhambra, que es distingeix per les seves fulles abarquillades i més grans que l'arrayan comú.

El Passeig dels Baladres enllaça amb el Passeig dels Xiprers, que serveix d'unió per conduir el visitant cap a l'Alhambra.

Un dels elements més ben conservats i singulars del Generalife és l'Escala de l'Aigua. Es creu que, sota la dinastia nassarita, aquesta escala —distribuïda en quatre trams amb tres altiplans intermedis— comptava amb canals d'aigua que fluïen pels dos passamans de ceràmica vidriada, alimentats per la Sèquia Reial.

Aquesta conducció d'aigua arribava fins a un petit oratori, del qual no se'n conserva informació arqueològica. Al seu lloc, des del 1836, hi ha un mirador romàntic erigit per l'administrador de la finca en aquella època.

Probablement, a la pujada d'aquesta escala, emmarcada per una volta de llorers i l'arrulla de l'aigua, es creava un entorn ideal per estimular els sentits, entrar al clima propici per a la meditació i fer les ablucions prèvies al prec.

Als terrenys circumdants al palau s'estima que hi devia haver almenys quatre grans hortes organitzades en diferents nivells o parates, contingudes per murs de tàpia. Els noms d'aquestes hortes que han transcendit fins a nosaltres són: Gran, Colorada, Merceria i Fuente Peña.

Aquestes hortes han continuat, en major o menor mesura, des del segle XIV llaurant-se amb les mateixes tècniques medievals tradicionals.

S'hi cultivava no només l'horta, sinó també arbres fruiters i pastura per als animals. Per exemple, avui dia es conreen carxofes, albergínies, fesols, figues, magraners i ametllers.

Actualment, a les hortes conservades se segueix utilitzant la mateixa tècnica de producció agrícola emprada a l'època medieval, cosa que fa que aquest espai tanqui en si un gran valor antropològic.

S'accedeix a aquests jardins des del Pati de la Sultana mitjançant una empinada escala del segle XIX, anomenada dels Lleons, a causa de les dues figures de pisa vidrada que es troben sobre la porta.

Aquests jardins es poden considerar un exemple del jardí romàntic. Estan situats sobre parates i conformen la part més elevada del Generalife, amb unes vistes espectaculars cap a tot el complexe monumental.

Destaca la presència de bellíssims magnolis.

Los Jardines de la Rosaleda tienen su origen entre los años treinta y cincuenta del siglo XX, después de que el Estado adquiriese el Generalife en 1921.

Sorgeix aleshores la necessitat de posar en valor una àrea abandonada i connectar estratègicament el lloc amb l'Alhambra mitjançant una transició gradual i suau.

El Pati de la Sèquia, també anomenat de la Ria al segle XIX, presenta avui una estructura de planta rectangular amb dos pavellons enfrontats i una crugia.

El nom del pati procedeix justament de la Sèquia Reial que travessa aquest palau, entorn de la qual es disposen quatre jardins a parterres ortogonals a nivell inferior. A banda i banda de la sèquia es predisposen uns sortidors que conformen una de les imatges més populars del palau. No obstant això, aquests sortidors no són originals, ja que trenquen la tranquil·litat i la calma que el sultà venia buscant en els seus moments de descans i meditació.

Aquest palau ha patit quantioses transformacions, ja que a l'origen aquest pati estava tancat a les vistes que avui trobem a través de la galeria de 18 arcs a l'estil belvedere. L´única part que permetria contemplar el paisatge seria el mirador central. Des d'aquest mirador original, era el lloc on asseguts a terra i recolzats a l'ampit es podia contemplar les vistes panoràmiques a la ciutat palatina de l'Alhambra.

Atestigant el seu passat trobarem al mirador decoració nassarita, on destaca la superposició de guixeries del sultà Ismail I sobre les de Muhammad III. Això deixa palès que cada sultà tenia gustos i necessitats diferents i adaptaven els palaus d'acord amb aquests, deixant la seva pròpia empremta o empremta.

En passar el mirador, i si ens fixem a l'intradós dels arcs, també trobarem emblemes dels Reis Catòlics com el Yugo i les Fletxes, així com el lema “Tant Monta”.

El costat est del pati és recent a causa d'un incendi produït el 1958.

Abans d'accedir al Pati de la Sèquia, ens trobem amb el Pati de la Guàrdia. Un pati senzill amb galeries porxades, una font al centre, que està a més ornamentat amb tarongers amargs. Aquest pati devia servir com a zona de control i avantsala abans d'accedir a les dependències d'estiu del sultà.

Destaca d'aquest lloc que, després de pujar unes escales empinades, ens trobem una portada emmarcada per una llinda decorada amb enrajolat en tons blaus, verds i negres sobre un fons blanc.

En pujar les escalinates i traspassar aquesta portada, ens trobem amb un racó, els bancs de la guàrdia i una empinada i estreta escala que ens porta al palau.

El Pati de la Sultana és un dels espais més transformats. Es pensa que el lloc que avui ocupa aquest pati —també anomenat Pati del Xiprer— era la zona destinada a l'antic hammam, el bany del Generalife.

Al segle XVI perd aquesta funció i apareix convertit en un jardí. Amb el temps, es va disposar una galeria septentrional, un safareig en forma d'U, una font al seu centre i trenta-vuit sorollosos sortidors.

Els únics elements que es conserven de l'època nassarita són el salt d'aigua de la Sèquia Reial, protegit després de la reixa, i un petit tram de canalització que dirigeix l'aigua cap al Pati de la Sèquia.

El nom “Pati del Xiprer” el devem al xiprer centenari mort, del qual avui només se'n conserva el tronc. Al costat d'aquest hi ha una placa en ceràmica granadina que ens parla de la llegenda del segle XVI de Ginés Pérez de Hita, segons la qual aquest xiprer va ser testimoni de les trobades amoroses de la favorita de l'últim sultà, Boabdil, amb un noble cavaller Abencerraje.

El Pati del Descavalcament, també conegut com a Patio Polo, és el primer pati que trobem en entrar al palau del Generalife.

El mitjà de locomoció emprat pel sultà per accedir al Generalife era el cavall i, com a tal, requeria un lloc on baixar de la seva muntura i allotjar aquests animals. Aquest pati es pensa que estava destinat amb aquesta finalitat, ja que era el lloc per a les cavallerisses.

Disposava de bancs de suport per baixar i pujar de l'equí, i de dos estables a les crugies laterals, que funcionaven com estables a la part inferior i pallers a la part superior. Tampoc no podia faltar l'abeurador amb aigua fresca per als cavalls.

A ressaltar en aquest lloc: sobre la llinda de la porta que dóna pas al següent pati, trobem la clau de la fam, símbol de la dinastia nassarita, representant salutació i propietat.

El pòrtic nord és el més ben conservat i estava destinat a acollir les dependències del sultà.

Trobem un pòrtic amb cinc arcs sostinguts sobre columnes i als seus extrems alhamís. Després d'aquest pòrtic, i per accedir al Saló Regi, es passa per un triple arc on hi ha poemes que parlen de la batalla de la Vega o de Serra Elvira el 1319, cosa que ens brinda informació sobre la datació del lloc.

Als costats d'aquest triple arc també hi ha taqas, uns nínxols de mida petita excavats al mur on es col·locava aigua.

El Saló Regi, ubicat en una torre quadrada decorada amb guixeries, era el lloc on el sultà —malgrat ser aquest un palau de descans— rebia alguna audiència de caràcter urgent. Aquestes audiències, segons uns versos gravats allà, havien de ser breus i directes per no molestar massa el repòs de l'emir.

Els Palaus Nazaríes constitueixen la zona més emblemàtica i cridanera del conjunt monumental. Van ser construïts al segle XIV, un moment que es pot considerar de gran esplendor per a la dinastia nassarita.

Aquests palaus eren la zona reservada al sultà i als seus familiars propers, on es desenvolupava la vida familiar, però també la vida oficial i administrativa del regne.

Els Palaus són: el Mexuar, el Palau de Comares i el Palau dels Lleons.

Cadascun d'aquests palaus va ser construït de manera independent, en moments diferents i amb funcions pròpies i diferenciades. Va ser després de la Presa de Granada quan els palaus van ser unificats i, a partir d'aquell moment, van passar a ser anomenats com la Casa Reial, i més endavant com la Casa Reial Vella, quan Carles V va decidir construir el seu propi palau.

El Mexuar és la part més antiga dels Palaus Nazaríes, però també és l'espai que ha hagut de fer front a més transformacions al llarg del temps. El seu nom prové de l'àrab Maswar, que fa referència al lloc on es reunia la Sura o Consell de Ministres del sultà, desvetllant així una de les seves funcions. També era l'avantsala on el sultà impartia justícia.

La construcción del Mexuar se atribuye al sultán Ismaíl I, que reinó entre 1314 y 1325, y fue modificado por su nieto Muhammad V. Sin embargo, fueron los cristianos quienes más transformaron este espacio al convertirlo en una capilla.

En època nassarita, aquest espai era molt més reduït i s'organitzava al voltant de les quatre columnes centrals, on encara es pot apreciar el característic capitell cúbic nassarita, pintat amb blau cobalt. Sobre aquestes columnes es recolzava una llanterna que aportava llum zenital, eliminada al segle XVI per crear habitacions altes i finestres laterals.

Per convertir el lloc en capella es va rebaixar el terra i es va afegir un petit espai rectangular al fons, avui separat per una balustrada de fusta que indica on es trobava el cor alt.

El sòcol d'enrajolat ceràmic amb decoració d'estrelles va ser portat d'un altre lloc. Entre les seves estrelles es poden veure alternadament: el blasó del Regne Natzarí, el del Cardenal Mendoza, l'Àliga Bicèfala dels Àustria, el lema “No hi ha vencedor sinó Déu” i les Columnes d'Hèrcules de l'escut imperial.

Sobre el sòcol, un fris epigràfic en guix repeteix: "El Regne és de Déu. La Força és de Déu. La Glòria és de Déu." Aquestes inscripcions substitueixen les jaculatòries cristianes: "Christus regnat. Christus vincit. Christus imperat."

L'entrada actual al Mexuar va ser oberta en època moderna, alterant l'emplaçament d'una de les Columnes d'Hèrcules amb el lema Plus Ultra, que va ser traslladada al mur est. La corona de guix sobre la porta manté la ubicació original.

Al fons de la sala, una porta dóna pas a l'Oratori, on s'accedia originalment per la galeria de Machuca.

Aquest espai és un dels més danyats de l'Alhambra a causa de l'explosió d'un polvorí el 1590. Va ser restaurat el 1917.

Durant la restauració es va rebaixar el nivell del terra per evitar accidents i facilitar la visita. Com a testimoni del nivell original roman un poet corregut sota les finestres.

El nom Quart Daurat prové de l'etapa dels Reis Catòlics, quan l'enteixinat nassarita va ser repintat amb motius daurats i es van incorporar els emblemes dels monarques.

Els súbdits que aconseguien audiència esperaven davant de la façana, separats del sultà per la guàrdia reial, a l'estada avui coneguda com el Quart Daurat.

Al centre del pati hi ha una font baixa de marbre amb gallons, rèplica de la font de Lindaraja conservada al Museu de l'Alhambra. A un costat de la pila, una reixa dóna pas a un fosc corredor subterrani que feia servir la guàrdia.

Más adelante encontramos la Fachada del Palacio de Comares. Esta impresionante fachada, muy restaurada entre los siglos XIX y XX, fue construida por Muhammad V con el fin de conmemorar la toma de Algeciras en 1369, que otorgaba dominio sobre el Estrecho de Gibraltar.

En aquest pati, el sultà rebia els súbdits que aconseguien una audiència especial. Es col·locava a la part central de la façana, assegut sobre una branqueta entre les dues portes i sota el gran ràfec, obra cimera de la fusteria nassarita que el coronava.

La façana té una gran càrrega al·legòrica. En ella els súbdits podien llegir:

“La meva posició és una corona i la meva porta una bifurcació: l'Occident creu que en mi hi ha l'Orient
Al-Gani bi-llah m'ha encomanat franquejar l'entrada a la victòria que s'anuncia.
Doncs esperant que ell aparegui com l'horitzó al dia revela.
Feu Déu tan bella la seva obra com bells són el seu caràcter i la seva figura!”

La porta de la dreta servia d'accés a les dependències privades i zona de servei, mentre que la porta de l'esquerra, a través d'un passadís en racó amb bancs per a la guàrdia, dóna accés al Palau de Comares, concretament al Pati dels Arrayanes.

Una de les característiques de la casa hispanomusulmana és accedir a l'habitatge a través d'un passadís en racó que condueix a un pati a cel obert, eix de vida i organització de la llar, dotat d'algun punt d'aigua i vegetació. Aquest mateix concepte es troba al Pati dels Arrayanes, però a una escala més gran, amb 36 metres de llarg i 23 d'amplada.

El Pati dels Arrayanes és el centre del Palau de Comares, on es desenvolupava l'activitat política i diplomàtica del Regne Nazarí. Es tracta d'un pati rectangular d'imponents dimensions l'eix central de les quals és un gran safareig. L'aigua quieta hi actua com un mirall que concedeix profunditat i verticalitat a l'espai, creant així un palau sobre l'aigua.

Als dos extrems del safareig, els sortidors introdueixen l'aigua amb suavitat per no trencar l'efecte mirall ni la quietud del lloc.

Flanquejant el safareig es troben dos massissos vegetals d'arrayans, que donen nom al lloc actual: Pati dels Arrayanes. En el passat també se'l coneixia com a Pati de l'Alberca.

La presència de l'aigua i la vegetació no respon únicament a criteris ornamentals o estètics, sinó també a la intenció de crear espais agradables, especialment a l'estiu.

Als costats majors del pati s'ubiquen quatre habitatges independents. Al costat nord s'alça la Torre de Comares, que alberga al seu interior el Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Al costat sud, la façana actua com un trampantojo, ja que l'edificació que existia darrere va ser enderrocada per connectar el Palau de Carles V amb l'Antiga Casa Reial.

Abans d'accedir als palaus nassarís, si mirem cap a l'esquerra, trobem dos patis.

El primer és el Pati de la Mesquita, anomenat així per la petita mesquita que es troba en un dels angles. No obstant això, des del segle XX també ha estat conegut com la Madraza dels Prínceps, ja que la seva estructura guarda similituds amb la Madraza de Granada.

Més endavant es troba el Pati de Machuca, que rep el seu nom de l'arquitecte Pedro Machuca, encarregat de dirigir les obres del Palau de Carles V al segle XVI, i qui hi residia.

Aquest pati és fàcilment recognoscible per la safareig de vores lobulades situada al centre, així com pels xiprers retallats en forma d'arc, que recuperen la sensació arquitectònica de l'espai d'una manera no invasiva.

La Sala de la Barca és l'avantsala al Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Als brancals de l'arc que dóna accés a aquesta sala hi trobem uns nínxols enfrontats, llaurats en marbre i decorats amb rajoles de colors. Es tracta d'un dels elements ornamentals i funcionals més característics dels palaus nassarís: les taqas.

Les *taqas* són nínxols petits excavats als murs, sempre disposats en parella i enfrontats. S'utilitzaven per col·locar al seu interior gerres amb aigua fresca per beure o amb aigua perfumada per rentar-se les mans.

El sostre actual de la sala és una reproducció de l'original, perdut en un incendi el 1890.

El nom d'aquesta sala prové d'una alteració fonètica de la paraula àrab baraka, que significa “benedicció”, i que es repeteix en multitud d'ocasions als murs d'aquesta sala. No és procedent, com es creu popularment, de la forma de sostre de barca invertida.

Era en este lugar donde los nuevos sultanes solicitaban la bendición de su Dios antes de ser coronados como tal en el Salón del Trono.

Abans d'accedir al Saló del Tron, trobem dues entrades laterals: a la dreta, un petit oratori amb el mihrab; ia l'esquerra, la porta d'accés a l'interior de la torre de Comares.

El Saló dels Ambaixadors, també anomenat del Tron o de Comares, és el lloc on es trobava el tron del sultà i, per tant, el centre de poder de la dinastia nassarita. Potser per aquesta raó s'ubica dins de la Torre de Comares, la torre més gran del conjunt monumental, amb 45 metres d'alçada. La seva etimologia prové de l'àrab arsh, que significa botiga, pavelló o tron.

La sala té forma de cub perfecte, i les seves parets estan revestides amb una rica decoració fins al sostre. Als laterals hi ha nou alcoves iguals agrupades de tres en tres amb finestres.

En el passat, les finestres estaven tancades per vidrieres de colors amb formes geomètriques anomenades *cumarías*. Aquestes es van perdre a causa de l'ona expansiva d'un polvorí que va explotar el 1590 a la Cursa del Darro.

La riquesa decorativa del saló és extrema. Comença a la part inferior amb rajoles de formes geomètriques, que generen un efecte visual similar al d'un calidoscopi. Continua a les parets amb estucs que semblen tapissos penjats, decorats amb motius vegetals, flors, petxines, estrelles i abundant epigrafia.

L'escriptura present és de dos tipus: cursiva, la més comuna i fàcilment reconeixible; i cúfica, una escriptura culta de formes rectilínies i anguloses.

Entre todas las inscripciones, la más destacada es la que aparece debajo del techo, en la franja superior de la pared: la sura 67 del Corán, llamada “El Reino” o “del Señorío”, que recorre las cuatro paredes. Esta sura era recitada por los nuevos sultanes para proclamar que su poder provenía directamente de Dios.

La imatge del poder diví també es representa a la sostrada, composta per 8.017 peces diferents que, mitjançant rodes d'estrelles, il·lustren l'escatologia islàmica: els set cels i un vuitè, el paradís, el Tron d'Allah, representat per la cupuleta central de mocàrabs.

Per accedir a la Casa Reial Cristiana cal utilitzar una de les portes obertes a l'alcova esquerra de la Sala de les Dues Germanes.

Carles V, nét dels Reis Catòlics, va visitar l'Alhambra el juny de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla.

Aquests espais trenquen completament amb l'arquitectura i l'estètica nassarita. Tot i això, en haver-se construït sobre zones enjardinades entre el Palau de Comares i el Palau dels Lleons, és possible veure a través d'unes petites finestres situades a l'esquerra del passadís la part superior de l'Hammam Reial o Hammam de Comares. Uns metres més endavant, altres obertures permeten veure la Sala dels Llits i la Galeria dels Músics.

El Bany Reial no només era un espai d'higiene, sinó també un lloc idoni per cultivar de manera distesa i amistosa les relacions polítiques i diplomàtiques, acompanyat de música per amenitzar el moment. Aquest espai només s'obre al públic de vegades especials.

A través d'aquest passadís s'accedeix al Despatx de l'Emperador, que destaca per una xemeneia renaixentista amb l'escut imperial i un enteixinat de fusta dissenyat per Pedro Machuca, arquitecte del Palau de Carles V. A l'enteixinat es pot llegir la inscripció “PLUS ULTRA”, lema adoptat per l'Emperador, juntament amb les inicials K de Carlos.

Sortint de la sala, a la dreta hi ha les habitacions imperials, actualment tancades al públic i només accessibles en ocasions especials. Aquestes estades també són conegudes com les Habitacions de Washington Irving, ja que va ser allà on es va allotjar l'escriptor romàntic nord-americà durant la seva estada a Granada. Possiblement, va ser en aquest lloc on va escriure el seu famós llibre Contes de l'Alhambra. Sobre la porta es pot veure una placa commemorativa.

Contigu al Pati de la Reixa es troba el Pati de Lindaraja, adornat amb tanques tallades de boix, xiprers i tarongers amargs. Aquest pati deu el seu nom al mirador nassarita ubicat al costat meridional, que porta la mateixa denominació.

A l'etapa nassarita, el jardí tenia un aspecte completament diferent de l'actual, ja que era un espai obert al paisatge.

Amb l'arribada de Carles V, el jardí va ser tancat i va adoptar una disposició semblant a la d'un claustre gràcies a una galeria porxada. Per construir-lo es van utilitzar columnes procedents d'altres parts de l'Alhambra.

Al centre del pati destaca una font barroca, sobre la qual se superposà a principis del segle XVII una tassa de marbre nassarita. La font que veiem avui és una rèplica; l'original es conserva al Museu de l'Alhambra.

El Pati dels Lleons és el nucli d'aquest palau. Es tracta d'un pati de planta rectangular envoltat per una galeria porxada amb cent vint-i-quatre columnes, totes diferents entre si, que comuniquen les estades del palau. Guarda certa similitud amb un claustre cristià.

Aquest espai és considerat una de les joies de l'art islàmic, tot i trencar amb els esquemes habituals de l'arquitectura hispanomusulmana.

La simbologia del palau gira al voltant del concepte de jardí-paradís. Els quatre canalets d'aigua que parteixen del centre del pati podrien representar els quatre rius del paradís islàmic i atorgaren al pati una disposició en creu. Les columnes evoquen un bosc de palmeres, com els oasis del paradís.

Al centre se situa la cèlebre Font dels Lleons. Els dotze lleons, encara que en posició similar —alerta i d'esquena a la font—, presenten trets diferents. Estan tallats en marbre blanc de Macael, acuradament seleccionat per aprofitar les vetes naturals de la pedra i accentuar-ne els trets distintius.

Hi ha diverses teories sobre el seu simbolisme. Alguns creuen que representen la força de la dinastia nassarita o del sultà Muhammad V, els dotze signes del zodíac, les dotze hores del dia o fins i tot un rellotge hidràulic. Altres sostenen que és una reinterpretació del Mar de Bronze de Judea, sostingut per dotze bous, aquí reemplaçats per dotze lleons.

La taza central probablemente fue tallada in situ y contiene inscripciones poéticas que elogian a Muhammad V y alaban el sistema hidráulico que alimenta la fuente y regula el flujo del agua para evitar desbordamientos. Este es un fragmento del poema:

“Plata fundida corre entre las perlas,
a las que semeja belleza alba y pura.
En apariencia, agua y mármol parecen confundirse,
sin que sepamos cuál de ambos se desliza.
¿No ves cómo el agua se derrama en la taza,
pero sus caños la esconden enseguida?

És un amant les parpelles del qual desborden de llàgrimes,
llàgrimes que amaga per por un delator.

¿No es, en realidad, cual blanca nube
que vierte en los leones sus acequias
y parece la mano del califa que, de mañana,
prodiga a los leones de la guerra sus favores?”

La font va patir diverses transformacions al llarg del temps. Al segle XVII se li va afegir una segona tassa, que va ser retirada al segle XX i reubicada al Jardí dels Adarves de l'Alcassaba.

L'adaptació cristiana del palau va comportar la creació d'un accés directe a la Torre de Comares mitjançant una galeria oberta de dos pisos. Aquesta galeria ofereix unes magnífiques vistes cap a dos dels barris més emblemàtics de Granada: l'Albaicín i el Sacromonte.

Des de la galeria, mirant cap a la dreta, també s'albira el Pentinador de la Reina, que igual que altres zones esmentades només es pot visitar en ocasions especials o com a espai del mes.

El Pentinador de la Reina se situa a la Torre de Iussuf I, una torre avançada respecte a la muralla. El seu nom cristià prové de l'ús que li va donar Isabel de Portugal, esposa de Carles V, durant la seva estada a l'Alhambra.

A l'interior, l'espai va ser adaptat a l'estètica cristiana i alberga valuoses pintures renaixentistes realitzades per Julio de Aquiles i Alexander Mayner, deixebles de Rafael Sanzio, també conegut com a Rafael d'Urbino.

En baixar des de la galeria, ens trobem amb el Pati de la Reixa. El seu nom prové del balcó corregut amb reixes de ferro forjat, instal·lades a mitjans del segle XVII. Aquestes reixes servien com a corredor obert per connectar i protegir les estades adjacents.

La Sala de les Dues Germanes rep el seu nom actual per la presència de dues lloses bessones de marbre de Macael emplaçades al centre de la sala.

Aquesta sala té certa semblança amb la Sala dels Abencerratges: es troba a una alçada superior respecte al pati i, després de l'entrada, presenta dues portes. La de l'esquerra donava accés al vàter i la de la dreta comunicava amb les estances superiors de la vivenda.

A diferència de la seva sala bessona, aquesta s'obre al nord cap a la Sala dels Ajimeces i cap a un petit mirador: el Mirador de Lindaraja.

Durante la dinastía nazarí, en tiempos de Muhammad V, esta sala era conocida como “qubba al-kubra”, es decir, “la qubba mayor”, la más importante del Palacio de los Leones. El término “qubba” hace referencia a una planta cuadrada cubierta con una cúpula.

La cúpula parteix d'una estrella de vuit puntes, desplegant-se en un traçat tridimensional compost per 5.416 mocàrabs, alguns dels quals encara conserven restes de policromia. Aquests mocàrabs es distribueixen en setze cupulins situats sobre setze finestres amb gelosies que aporten llum canviant a l'estada.

Abans d'accedir a la sala occidental, també coneguda com la Sala dels Abencerrajes, ens trobem amb unes portes de fusta amb un llaurat remarcable que es conserven des de l'època medieval.

El nombre de esta sala está ligado a una famosa leyenda de la Alhambra. Según la tradición, un rumor sobre un supuesto romance entre un caballero abencerraje y la favorita del sultán (o quizá sospechas de conspiración contra el monarca) provocó la ira del soberano.

El sultán mandó llamar a varios caballeros de la familia Abencerraje. Según cuenta la leyenda, decenas de ellos fueron ejecutados aquí mismo.

La historia se difundió en la literatura del siglo XVI, especialmente en la novela “Guerras civiles de Granada” de Ginés Pérez de Hita, que narra los conflictos entre los linajes nobles del reino nazarí.

Con el paso del tiempo, la tradición situó la tragedia en esta sala. Por eso, algunos visitantes han querido ver en las manchas rojizas de la fuente central un vestigio simbólico de la sangre de aquellos caballeros.

La leyenda fue tan popular que inspiró también al pintor español Mariano Fortuny, quien la representó en su cuadro “La matanza de los Abencerrajes.”

En traspassar la porta trobem dos accessos: el de la dreta conduïa al vàter i el de l'esquerra a unes escales que portaven a les dependències superiors.

La Sala de los Abencerrajes es una vivienda privada e independiente en planta baja, estructurada en torno a una gran “qubba”, “cúpula” en árabe.

La cúpula de guix està ricament decorada amb mocàrabs que parteixen d'una estrella de vuit puntes en una complexa composició tridimensional. Els mocàrabs són elements arquitectònics a base de prismes penjants de formes còncaves i convexes, que recorden estalactites.

En endinsar-se a la sala, es percep un descens de temperatura. Això és degut a que les úniques finestres estan situades a la part superior, permetent que l'aire calent escapi. Mentrestant, l'aigua de la font central refresca l'ambient, fent que, amb les portes tancades, la sala funcioni com una mena de cova amb temperatura ideal per als dies més calorosos de l'estiu.

Després de la Sala de les Dues Germanes, trobem al nord una nau transversal coberta per una volta de mocàrabs.

Es creu que les parets blanques d'aquesta sala estaven originalment entapissades amb teles de seda.

El llamado Mirador de Lindaraja debe su nombre a la derivación del término árabe “Ayn Dar Aisa”, que significa “los ojos de la Casa de Aisa”.

Tot i les seves reduïdes dimensions, l'interior del mirador té una decoració destacable. D'una banda, presenta un enrajolat amb successions d'estrelles enllaçades de mida petita, la qual cosa va exigir un treball minuciós per part dels artesans. D'altra banda, si un s'acosta i aixeca la vista, pot observar un sostre amb vidres de colors encaixats en una estructura de fusta, com una llanterna zenital.

Aquesta llanterna és una mostra representativa de com degueren ser molts dels tancaments o coixinets de l'Alhambra palatina. Quan la llum del sol incideix sobre els vidres, projecta reflexos de colors que il·luminen la decoració, atorgant a lespai una atmosfera única i canviant al llarg del dia.

Durant l'època nassarita, quan el pati encara no estava tancat, una persona podia seure a terra del mirador, recolzar el braç a l'ampit de la finestra i gaudir d'unes vistes espectaculars cap al barri de l'Albayzín. Aquestes vistes es van perdre al començament del segle XVI, quan es van construir les dependències destinades a ser residència de l'emperador Carles V.

La Sala dels Reis ocupa tot el costat est del Pati dels Lleons i, encara que apareix integrada al palau, es pensa que va tenir una funció pròpia, probablement de caràcter lúdic o àulic.

Aquest espai destaca per conservar un dels pocs exemples de pintura figurativa nassarita.

A les tres alcoves d'aproximadament quinze metres quadrats cadascuna, hi ha tres falses voltes decorades amb pintures realitzades sobre cuir de xai. Aquestes pells es van fixar al suport de fusta mitjançant petits claus de bambú, tècnica que evitava l'oxidació del material.

El nom de la sala probablement prové de la interpretació de la pintura de l'alcova central, en què es representen deu figures que podrien correspondre als primers deu sultans de l'Alhambra.

A les alcoves laterals es poden observar escenes cavalleresques de lluita, caça, jocs i amor. S'hi distingeix clarament, per la vestimenta, la presència de personatges cristians i musulmans compartint el mateix espai.

S'ha debatut àmpliament sobre l'origen d'aquestes pintures. A causa del seu estil gòtic lineal, es pensa que probablement van ser realitzades per artistes cristians coneixedors del món musulmà. Aquestes obres poden ser fruit de la bona relació entre Muhammad V, fundador d'aquest palau, i el rei cristià Pere I de Castella.

La Sala dels Secrets és una estança de planta quadrada, coberta amb una volta esfèrica.

En aquesta sala passa una cosa molt particular i curiosa que la converteix en una de les atraccions favorites per als visitants de l'Alhambra, especialment per als més petits.

El fenomen consisteix que, si una persona es col·loca en un dels vèrtexs de la sala i una altra al vèrtex oposat —totes dues de cara a la paret i el més a prop possible—, una pot parlar en veu molt baixa i l'altra escoltarà perfectament el missatge, com si estigués just al seu costat.

Es gracias a este “juego” acústico que la sala recibe su nombre: “Sala de los Secretos”.

El conegut com a Palau dels Lleons va ser manat construir durant el segon regnat del sultà Muhammad V, que va començar el 1362 i es va prolongar fins al 1391. En aquesta etapa s'inicia la construcció del Palau dels Lleons, confrontant amb el Palau de Comares, que havia estat edificat pel seu pare, el sultà Iussuf I.

Este nuevo palacio también fue denominado “Palacio del Riyad”, ya que se cree que fue levantado sobre los antiguos Jardines de Comares. El término “Riyad” significa “jardín”.

Es pensa que l'accés original al palau es feia per l'angle sud-est, des del Carrer Reial ia través d'un accés al racó. Actualment, a causa de les modificacions cristianes després de la conquesta, s'accedeix directament des del Palau de Comares a la Sala dels Mocàrabs.

La Sala dels Mocàrabs rep el seu nom per la impressionant volta de mocàrabs que la cobria originalment, i que es va desplomar gairebé del tot com a conseqüència de les vibracions provocades per l'explosió d'un polvorí a la Cursa del Darro el 1590.

Encara es poden observar restes d'aquesta volta en un dels costats. Al costat oposat, queden restes d'una volta cristiana posterior, en què apareixen les lletres “FY”, tradicionalment associades a Ferran i Isabel, encara que en realitat corresponen a Felip V i Isabel de Farnesio, que van visitar l'Alhambra el 1729.

Es creu que la sala podria haver funcionat com a vestíbul o sala d'espera per als convidats a les celebracions, festes i recepcions del sultà.

L'ampli espai conegut avui com a Jardins del Partal deu el seu nom al Palau del Pòrtic, anomenat així per la galeria porxada que presenta.

Es tracta del palau més antic conservat del conjunt monumental, la construcció del qual s'atribueix al sultà Muhammad III a principis del segle XIV.

Aquest palau guarda certa similitud amb el Palau de Comares, encara que sigui anterior: un pati rectangular, un safareig central i el reflex del pòrtic sobre l'aigua com a mirall. El seu element diferenciador principal és la presència d'una torre lateral, coneguda des del segle XVI com a Torre de les Dames, tot i que també ha rebut el nom d'Observatori, ja que Muhammad III era un gran aficionat a l'astronomia. La torre compta amb finestres orientades cap als quatre punts cardinals, cosa que permet gaudir de vistes espectaculars.

Una curiositat notable és que aquest palau va ser de titularitat privada fins al 12 de març del 1891, quan el seu propietari, Arthur Von Gwinner, banquer i cònsol alemany, va cedir l'edifici i el terreny immediat a l'Estat espanyol.

Lamentablement, Von Gwinner va desmuntar el sostre de fusta del mirador i el va traslladar a Berlín, on actualment s'exposa al Museu de Pèrgam com una de les peces més destacades de la seva col·lecció d'art islàmic.

Confrontant amb el Palau del Partal, a l'esquerra de la Torre de les Dames, hi ha unes cases nassarines. Una d'elles va ser anomenada Casa de les Pintures a causa de la troballa, a principis del segle XX, de pintures realitzades al tremp sobre estuc del segle XIV. Aquestes pintures, de gran valor, constitueixen un rar exemple de pintura mural figurativa nassarita, amb escenes cortesanes, de caça i celebracions.

A causa de la seva importància i per raons de conservació, aquests habitatges no estan oberts al públic.

A la dreta del Palau del Partal, sobre l'adarve de la muralla, hi ha l'Oratori del Partal, la construcció del qual s'atribueix al sultà Iussuf I. L'accés es realitza mitjançant unes petites escales, ja que es troba elevat respecte al nivell del sòl.

Un dels pilars de l'Islam és pregar cinc cops al dia en direcció a la Meca. L'oratori funcionava com una capella palatina que permetia als habitants del palau proper complir aquesta obligació religiosa.

Tot i les seves reduïdes dimensions (uns dotze metres quadrats), l'oratori compta amb un petit vestíbul i una sala de pregària. El seu interior presenta una rica decoració en guixeria amb motius vegetals i geomètrics, així com inscripcions alcoràniques.

En pujar les escales, just davant de la porta d'entrada, es troba al mur sud-oest el mihrab, orientat cap a la Meca. Té planta poligonal, un arc de ferradura adovellat i està cobert per una cúpula de mocàrabs.

Destaca especialment la inscripció epigràfica ubicada a les impostes de l'arc del mihrab, que convida a l'oració: “Vine a pregar i no siguis dels negligents.”

Adossada a l'oratori es troba la Casa d'Atasi de Bracamonte, que va ser cedida el 1550 a qui va ser escuder de l'alcaide de l'Alhambra, el Comte de Tendilla.

A la parada més elevada de la zona del Partal es troben les restes arqueològiques del Palau de Yusuf III. Aquest palau va ser cedit al juny de 1492 pels Reis Catòlics al primer governador de l'Alhambra, Don Íñigo López de Mendoza, segon Comte de Tendilla. Per això, també se'l coneix com el Palau de Tendilla.

La raó per la qual aquest palau es troba en ruïnes té el seu origen en les desavinences sorgides al segle XVIII entre els descendents del Comte de Tendilla i Felipe V de Borbó. es van prendre represàlies: el 1718 se'ls va retirar l'alcaïdia de l'Alhambra i més tard el palau, que va ser desmantellat i els seus materials venuts.

Alguns d'aquests materials van reaparèixer al segle XX en col·leccions privades. Es creu que el conegut com a Rajola Fortuny, conservat a l'Institut València de Joan de Madrid, podria procedir d'aquest palau.

Des de 1740, el solar del palau es va convertir en una zona d'hortes arrendades.

Va ser el 1929 quan aquesta àrea va ser recuperada per l'Estat espanyol i reintegrada a la propietat de l'Alhambra. Gràcies al treball de Leopoldo Torres Balbás, arquitecte i restaurador de l'Alhambra, aquest espai va ser valorat mitjançant la creació d'un jardí arqueològic.

La muralla de la ciutat palatina comptava a l'origen amb més de trenta torres, de les quals avui només se'n conserven una vintena. Inicialment aquestes torres tenien una funció estrictament defensiva, encara que amb el temps algunes van adoptar també un ús residencial.

A la sortida dels Palaus Nazaríes, des de la zona del Partal Alt, surt un camí empedrat que condueix al Generalife. Aquest recorregut segueix el llenç de muralla on hi ha algunes de les torres més emblemàtiques del conjunt, emmarcat per una zona enjardinada amb belles vistes a l'Albaicín ia les hortes del Generalife.

Una de les torres més destacades és la Torre dels Pics, construïda per Muhammad II i reformada posteriorment per altres sultans. És fàcilment reconeixible pels seus merlets en forma de piràmides de maó, d'on podria derivar-ne el nom. Tot i això, altres autors creuen que el nom procedeix de les mènsules que sobresurten als seus cantons superiors i que sostenien els matacans, elements defensius que permetien contrarestar atacs des de dalt.

La principal funció de la torre era protegir la Porta del Raval situada a la base, que comunicava amb la Costa del Rei Chico, facilitant l'accés al barri de l'Albaicín ia l'antic camí medieval que connectava l'Alhambra amb el Generalife.

En època cristiana es va construir un baluard exterior amb cavallerisses per reforçar-ne la protecció, que es tanca amb una nova entrada coneguda com la Porta del Ferro.

Encara que comunament s'associa a les torres una funció militar exclusiva, se sap que la Torre dels Pics també va tenir un ús residencial, com ho demostra l'ornamentació present a l'interior.

La Torre de la Captiva ha rebut diversos noms al llarg del temps, com Torre de la Lladre o Torre de la Sultana, encara que finalment ha prevalgut el més popular: Torre de la Captiva.

Aquesta denominació no es basa en fets històrics comprovats, sinó que és fruit d'una llegenda romàntica segons la qual en aquesta torre va estar presonera Isabel de Solís, que més tard es va convertir a l'islam sota el nom de Zoraida i va arribar a ser la sultana preferida de Muley Hacén. Aquesta situació va provocar tensions amb Aixa, l'anterior sultana i mare de Boabdil, atès que Zoraida —el nom de la qual significa “lluer de l'alba”— va desplaçar la seva posició a la cort.

La construcció d'aquesta torre s'atribueix al sultà Iussuf I, també responsable del Palau de Comares. Aquesta atribució està recolzada per les inscripcions a la sala principal, obra del visir Ibn al-Yayyab, que elogien aquest sultà.

Als poemes inscrits a les parets, el visir utilitza repetidament el terme qal'ahurra, que ha estat emprat des de llavors per referir-se a palaus fortificats, com és el cas d'aquesta torre. A més de complir funcions defensives, la torre acull al seu interior un autèntic palau amb una rica decoració.

Pel que fa a la seva ornamentació, destaca a la sala principal el sòcol d'enrajolat ceràmic amb formes geomètriques de diversos colors. Entre ells sobresurt el color porpra, l'obtenció de la qual a l'època era especialment difícil i costosa, per la qual cosa es reservava exclusivament per a espais de gran rellevància.

La Torre de les Infants, igual que la Torre de la Captiva, deu el seu nom a una llegenda.

Es tracta de la llegenda de les tres princeses Zaida, Zoraida i Zorahaida, que van habitar aquesta torre, història que va ser recollida per Washington Irving als seus cèlebres Contes de l'Alhambra.

La construcció d'aquesta torre-palau, o *qalahurra*, s'atribueix al sultà Muhammad VII, que va regnar entre 1392 i 1408. Per tant, es tracta d'una de les darreres torres construïdes per la dinastia nassarita.

Aquesta circumstància es reflecteix en la decoració de l'interior, que presenta signes de certa decadència en comparació dels períodes anteriors de més esplendor artística.

Al final del Passeig de les Torres, a la part més oriental de la muralla nord, hi ha les restes d'una torre de forma cilíndrica: la Torre del Cap de Carrera.

Aquesta torre va ser pràcticament destruïda com a conseqüència de les voladures perpetrades el 1812 per les tropes napoleòniques durant la seva retirada de l'Alhambra.

Es creu que fou construïda o reedificada per ordre dels Reis Catòlics l'any 1502, com ho confirmava una inscripció avui desapareguda.

El seu nom prové de la seva ubicació a l'extrem del Carrer Major de l'Alhambra, marcant el límit o cap de carrera d'aquesta via.

El Palau de Carles V, amb seixanta-tres metres d'amplada i disset metres d'alçada, segueix les proporcions de l'arquitectura clàssica, motiu pel qual es divideix horitzontalment en dos nivells amb arquitectura i decoració clarament diferenciades.

Per a la decoració de les seves façanes es van utilitzar tres tipus de pedra: calcària grisa i compacta de Sierra Elvira, marbre blanc de Macael i serpentineta verda del Barranc de Sant Joan.

La decoració exterior exalta la imatge de l'emperador Carles V, ressaltant-ne les virtuts mitjançant referències mitològiques i històriques.

Les façanes més destacades són les del costat sud i oest, ambdues dissenyades com a arcs de triomf. La portada principal es troba al costat oest, on la porta principal està coronada per victòries alades. A banda i banda hi ha dues petites portes sobre les quals es troben medallons amb figures de soldats a cavall en actitud de combat.

Als pedestals de les columnes es presenten relleus duplicats simètricament. Els relleus centrals simbolitzen la Pau: mostren dues dones assegudes sobre un monticle d'armes, portant branques d'olivera i sostenint les Columnes d'Hèrcules, l'esfera del món amb la corona imperial i el lema PLUS ULTRA, mentre uns angelots cremen l'artilleria de guerra.

Els relleus laterals representen escenes bèl·liques, com la Batalla de Pavia, on Carles V va vèncer Francisco I de França.

A la part superior hi ha balcons flanquejats per medallons que representen dos dels dotze treballs d'Hèrcules: un matant el Lleó de Nemea i un altre enfrontant-se al Toro de Creta. Al medalló central apareix l'Escut d'Espanya.

A la part inferior del palau destaquen els carreus encoixinats rústics, dissenyats per transmetre una sensació de solidesa. Sobre ells hi ha anelles de bronze sostingudes per figures d'animals com a lleons —símbols de poder i protecció—, ia les cantonades, àguiles dobles, en al·lusió al poder imperial ia l'emblema heràldic de l'emperador: l'àliga bicèfala de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya.

L'emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic, nét dels Reis Catòlics i fill de Joana I de Castella i Felip el Bell, va visitar Granada l'estiu de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla, per passar la lluna de mel.

En arribar, l'emperador va quedar captivat per l'encant de la ciutat i de l'Alhambra, i va decidir construir un nou palau a la ciutat palatina. Aquest palau seria conegut com la Casa Reial Nova, en contraposició als Palaus Nazaríes, denominats des de llavors com a Casa Real Vella.

Les obres van ser encarregades a l'arquitecte i pintor toledà Pedro Machuca, de qui es diu que va ser deixeble de Miquel Àngel, cosa que explicaria el seu profund coneixement del Renaixement clàssic.

Machuca va projectar un palau monumental d'estil renaixentista, amb planta quadrada i un cercle integrat al seu interior, inspirat en els monuments de l'antiguitat clàssica.

La construcció va començar el 1527 i va ser finançada en gran part amb els tributs que els moriscs havien de pagar per continuar vivint a Granada i conservar els seus costums i ritus.

El 1550, Pedro Machuca va morir sense haver conclòs el palau. Va ser el seu fill Luis qui va continuar el projecte, però després de la seva mort, les obres es van aturar durant un temps. Es van reprendre el 1572 sota el regnat de Felip II, encomanant-se a Joan d'Orea per recomanació de Joan d'Herrera, arquitecte del Monestir de l'Escorial. No obstant això, a causa de la manca de recursos provocada per la Guerra de les Alpujarres, no es van realitzar avenços significatius.

No va ser fins al segle XX quan es va culminar l'edificació del palau.

El Palau de Carles V va ser concebut com a símbol de pau universal, reflectint les aspiracions polítiques de l'emperador. Tot i això, Carlos V mai va arribar a conèixer personalment el palau que va fer construir.

El Museu de l'Alhambra es troba a la planta baixa del Palau de Carles V i està distribuït en set sales dedicades a la cultura ia l'art hispanomusulmà.

Alberga la millor col·lecció existent d'art nassarita, composta per peces trobades en excavacions i restauracions dutes a terme a la mateixa Alhambra al llarg del temps.

Entre les obres exposades destaquen elements de guixeria, columnes, fusteria, ceràmica de diversos estils —com el cèlebre Gerro de les Gacelas—, una còpia del llum de la mesquita major de l'Alhambra, així com làpides, monedes i altres objectes de gran valor històric.

Aquesta col·lecció constitueix el complement ideal per visitar el complex monumental, ja que permet comprendre millor la vida quotidiana i la cultura durant l'etapa nassarita.

L'entrada al museu és gratuïta, encara que és important tenir en compte que roman tancat els dilluns.

Quan Pedro Machuca va projectar el Palau de Carles V, ho va fer utilitzant formes geomètriques amb fort simbolisme renaixentista: el quadrat per representar el món terrenal, el cercle interior com a símbol del diví i de la creació, i l'octògon —reservat per a la capella— com a unió entre tots dos mons.

En accedir al palau, ens trobem amb un imponent pati circular porticat, elevat respecte de l'exterior. Aquest pati està envoltat per dues galeries superposades, totes dues amb trenta-dues columnes. A la planta baixa les columnes són d'ordre dòric-toscà, ia la planta superior d'ordre jònic.

Les columnes van ser realitzades en pedra pudinga o d'ametlla, procedent del poble granadí del Turro. Aquest material va ser elegit per ser més econòmic que el marbre originalment previst en el disseny.

La galeria inferior compta amb una volta anular que possiblement estava destinada a ser decorada amb pintures a la fresca. Per la seva banda, la galeria superior disposa d'un sostre de cassetons de fusta.

Al fris que recorre el pati destaquen els *burocrànis*, representacions de cranis de bou, un motiu decoratiu amb arrels a l'antiga Grècia i Roma, on s'usaven en frisos i sepulcres vinculats a sacrificis rituals.

Les dues plantes del pati estan comunicades per dues escales: una al costat nord, construïda al segle XVII, i una altra també al nord, dissenyada ja al segle XX per l'arquitecte conservador de l'Alhambra, Francisco Prieto Moreno.

Encara que mai no va ser utilitzat com a residència reial, el palau acull actualment dos importants museus: el Museu de Belles Arts a la planta superior, amb una destacada col·lecció de pintura i escultura granadina dels segles XV al XX, i el Museu de l'Alhambra a la planta baixa, al qual s'accedeix pel zaguà occidental.

A més de la seva funció museística, el pati central compta amb una acústica excepcional, fet que el converteix en un escenari privilegiat per a concerts i representacions teatrals, especialment durant el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Al Carrer Reial, al solar contigu a l'actual Església de Santa Maria de l'Alhambra, hi ha el Bany de la Mesquita.

Aquest bany va ser construït durant el regnat del sultà Muhammad III i finançat mitjançant la yizya, un impost que es cobrava als cristians per sembrar terres a la frontera.

L'ús del hammam o bany era essencial a la vida quotidiana d'una ciutat islàmica, i l'Alhambra no n'era una excepció. Per la proximitat a la mesquita, aquest bany complia una funció religiosa clau: permetre les ablucions o rituals de purificació abans de l'oració.

Tot i això, la seva funció no era exclusivament religiosa. El hammam també servia per a la higiene personal i era un punt de trobada social important.

El seu ús estava regulat per horaris, sent al matí per als homes ia la tarda per a les dones.

Inspirats en les termes romanes, els banys musulmans compartien amb elles la distribució en sales, encara que eren més petites i el seu funcionament es basava en el vapor, a diferència de les termes romanes que eren d'immersió.

El bany constava de quatre espais principals: una sala de repòs o vestuari, una sala freda o temperada, una sala calenta i una zona de calderes adossada a aquesta última.

El sistema de calefacció utilitzat era el hipocaust, un sistema de calefacció subterrani que escalfava el terra mitjançant aire calent generat per un forn i distribuït a través d'una cambra sota el paviment.

L'actual Parador de Turisme va ser originalment el Convent de Sant Francesc, edificat el 1494 sobre un antic palau nassarita que, segons la tradició, hauria pertangut a un infant musulmà.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics van cedir aquest espai per fundar el primer convent franciscà de la ciutat, complint així una promesa realitzada al patriarca d'Assís anys abans de la conquesta.

Amb el temps, aquest lloc esdevingué el primer lloc d'enterrament dels Reis Catòlics. Un mes i mig abans de la seva mort a Medina del Camp el 1504, la reina Isabel va deixar especificat al seu testament el seu desig de ser enterrada en aquest convent, vestida amb hàbit franciscà. En 1516, va ser enterrat amb ella el rei Ferran.

Tots dos van romandre-hi sepultats fins a 1521, quan el seu nét, l'emperador Carles V, va ordenar traslladar les seves restes a la Capella Reial de Granada, on avui reposen al costat de Joana I de Castella, Felip el Bell i l'infant Miguel de Paz.

Actualment és possible visitar aquest primer lloc d'enterrament accedint al pati del Parador. Sota una cúpula de mocàrabs es conserven les làpides originals dels dos monarques.

Des de juny de 1945, aquest edifici acull el Parador de San Francisco, un allotjament turístic d'alta categoria la propietat i gestió del qual corresponen a l'Estat espanyol.

La paraula “medina”, que en àrab significa “ciutat”, feia referència a la zona més elevada del turó de la Sabika, a l'Alhambra.

Aquesta medina albergava una intensa activitat quotidiana, ja que era l'àrea on es concentraven els oficis i la població que feia possible la vida de la cort nassarita dins la ciutat palatina.

S'hi produïen teixits, ceràmica, pa, vidre i fins i tot monedes. A més dels habitatges dels treballadors, també hi havia edificis públics essencials com banys, mesquites, socs, aljubs, forns, sitges i tallers.

Per al funcionament correcte d'aquesta ciutat en miniatura, l'Alhambra tenia el seu propi sistema de legislació, administració i recaptació d'impostos.

Avui només es conserven alguns vestigis d'aquella medina nassarita original. La transformació de la zona per part dels pobladors cristians després de la conquesta i, posteriorment, les explosions de pólvora provocades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada, van contribuir al deteriorament.

A mitjan segle XX es va emprendre un programa arqueològic de rehabilitació i adaptació daquesta àrea. Fruit d'això, es va traçar també un passeig enjardinat sobre un antic carrer medieval, que avui connecta amb el Generalife.

A la medina reial, adossat a la muralla meridional, hi ha les restes de l'anomenat Palau dels Abencerrajes, nom castellanitzat de la família Banu Sarray, una noble nissaga d'origen nord-africà pertanyent a la cort nassarita.

Els vestigis que avui es poden contemplar són el resultat d'excavacions iniciades a la dècada de 1930, ja que anteriorment l'espai estava molt deteriorat, en gran part per les explosions causades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada.

Gràcies a aquestes intervencions arqueològiques, s'ha pogut constatar la importància que va tenir aquesta família a la cort nassarita, no només per l'extensió del palau sinó també per la seva ubicació privilegiada: a la zona alta de la medina, just a l'eix urbà principal de l'Alhambra.

La Porta de la Justícia, coneguda en àrab com Bab al-Sharía, és una de les quatre portes exteriors de la ciutat palatina de l'Alhambra. Com que es tracta d'una entrada exterior, complia una funció defensiva important, com s'aprecia en la seva estructura de doble recolze i en el pronunciat desnivell del terreny.

La seva construcció, integrada en una torre adossada a la muralla sud, s'atribueix al sultà Iúsuf I l'any 1348.

La porta presenta dos arcs de ferradura apuntada. Entre ells s'obre una zona a cel obert, coneguda com a buhedera, des de la qual era possible defensar l'entrada llançant materials des de la terrassa en cas d'atac.

Més enllà del seu valor estratègic, aquesta porta té una forta càrrega simbòlica en el context islàmic. Destaquen especialment dos elements decoratius: la mà i la clau.

La mà representa els cinc pilars de l'Islam i simbolitza protecció i hospitalitat. La clau, per la seva banda, és un emblema de la fe. La seva presència conjunta es podria interpretar com una al·legoria del poder espiritual i terrenal.

La llegenda popular diu que, si algun dia la mà i la clau arriben a tocar-se, significarà la caiguda de l'Alhambra… i amb això, la fi del món, ja que implicaria la pèrdua de la seva esplendor.

Aquests símbols islàmics contrasten amb un altre afegit cristià: una escultura gòtica de la Verge amb el Nen, obra de Ruberto Alemany, col·locada en una fornícula sobre l'arc interior per ordre dels Reis Catòlics després de la presa de Granada.

La Porta dels Carros no correspon a una obertura original de la muralla nassarita. Fou oberta entre els anys 1526 i 1536 amb un propòsit funcional molt concret: permetre l'accés dels carros que transportaven materials i columnes per a la construcció del Palau de Carles V.

Actualment, aquesta porta segueix complint una funció pràctica. És l'accés de vianants al recinte sense necessitat de tiquet, cosa que permet visitar lliurement el Palau de Carles V i els museus que hi ha al seu interior.

A més, és l'única porta habilitada per a l'accés de vehicles autoritzats, incloent-hi hostes dels hotels ubicats dins del recinte de l'Alhambra, taxis, serveis especials, sanitaris i vehicles de manteniment.

La ciutat palatina de l'Alhambra estava envoltada per una muralla extensa que comptava amb quatre portes principals d'accés des de l'exterior. Per garantir-ne la defensa, aquestes portes presentaven una característica distribució en racó, dificultant l'avenç dels possibles atacants i facilitant emboscades des de l'interior.

La Porta dels Set Sòls, situada a la muralla sud, és una d'aquestes entrades. En època nassarita, era coneguda com Bib al-Gudur o “Porta dels pous”, a causa de l'existència propera de sitges o masmorres, possiblement utilitzats com a presons.

El seu nom actual prové de la creença popular que hi ha set nivells o pisos sota ella. Encara que només se n'han documentat dos, aquesta creença ha alimentat múltiples llegendes i contes, com el relat de Washington Irving “La llegenda del llegat del moro”, en què s'esmenta un tresor amagat als soterranis secrets de la torre.

La tradició sosté que aquesta va ser la darrera porta utilitzada per Boabdil i el seu seguici en dirigir-se a la Vega de Granada el 2 de gener de 1492 per lliurar les claus del Regne als Reis Catòlics. Igualment, va ser per aquesta porta per on van accedir les primeres tropes cristianes sense resistència.

La porta que contemplem avui és una reconstrucció, ja que l'original va ser destruïda en gran part per l'explosió de les tropes napoleòniques el 1812 durant la seva retirada.

La Porta del Vi va ser la porta principal d'accés a la Medina de l'Alhambra. La seva construcció s'atribueix al sultà Muhammad III al començament del segle XIV, encara que les seves portades van ser remodelades posteriorment per Muhammad V.

El nom de “Porta del Vi” no prové del període nassarita, sinó de l'etapa cristiana, a partir del 1556, quan es permetia als veïns de l'Alhambra comprar vi lliure d'impostos en aquest indret.

Com que es tracta d'una porta interior, el seu traçat és recte i directe, a diferència de les portes exteriors com la de la Justícia o la de les Armes, que es dissenyaven en racó per millorar la defensa.

Tot i que no complia funcions defensives primàries, comptava amb bancs a l'interior per als soldats encarregats del control de l'accés, així com una estada a la part superior destinada a la residència i al descans del cos de guàrdia.

La façana occidental, orientada cap a l'Alcassaba, era la d'ingrés. Sobre la llinda de l'arc de ferradura hi ha el símbol de la clau, emblema solemne de benvinguda i de la dinastia nassarita.

A la façana oriental, que dóna cap al Palau de Carles V, destaquen especialment les paletes de l'arc decorades amb rajoles elaborades mitjançant la tècnica de corda seca, oferint un bell exemple de l'art decoratiu hispanomusulmà.

En temps de la dinastia nassarita, el solar que avui ocupa l'Església de Santa Maria de l'Alhambra albergava la Mesquita Aljama o Mesquita Major de l'Alhambra, construïda a principis del segle XIV pel sultà Muhammad III.

Després de la presa de Granada el 2 de gener de 1492, la mesquita va ser beneïda per al culte cristià i s'hi va celebrar la primera missa. Per decisió dels Reis Catòlics, es va consagrar sota l'advocació de Santa Maria i s'hi va establir la primera seu arquebisbal.

A finals del segle XVI, l'antiga mesquita es trobava en estat ruïnós, fet que en va motivar la demolició i la construcció d'un nou temple cristià, la finalització del qual va tenir lloc el 1618.

De l'edifici islàmic amb prou feines en queden vestigis. L'element més significatiu conservat és un llum de bronze amb inscripció epigràfica datada el 1305, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Una rèplica d'aquest llum es pot veure al Museu de l'Alhambra, al Palau de Carles V.

L'Església de Santa Maria de l'Alhambra presenta una planta senzilla amb una sola nau i tres capelles laterals a cada costat.

Aquesta imatge, també coneguda com la Mare de Déu de la Pietat, és l'única que processiona a Granada cada Dissabte Sant, si el temps ho permet. Ho fa sobre un tron de gran bellesa que imita de plata repussada les arqueries de l'emblemàtic Pati dels Lleons.

Com a curiositat, el poeta granadí Federico García Lorca va ser membre d'aquesta confraria.

Abans de l'actual Parador de Turisme i cap a la zona est, es troben les restes de la tindria o adoberia medieval, una instal·lació dedicada al tractament de pells: la neteja, adob i tenyit. Aquesta era una activitat comuna a tot al-Àndalus.

La tindria de l'Alhambra és de dimensions reduïdes si es compara amb altres de similars al nord d'Àfrica. Cal tenir en compte, però, que la seva funció estava destinada exclusivament a cobrir les necessitats de la cort nassarita.

Comptava amb vuit petits safareigs de diferents mides, tant rectangulars com circulars, on s'emmagatzemaven la calç i els tints emprats en el procés d'adob de les pells.

Aquesta activitat requeria abundant aigua, motiu pel qual la tindria es va ubicar al costat de la Sèquia Reial, aprofitant així el seu cabal constant. La seva existència també és un indici de la gran quantitat d'aigua disponible en aquesta zona de l'Alhambra.

La Torre de l'Aigua és una construcció imponent situada a l'angle sud-oest de la muralla de l'Alhambra, a prop de l'accés principal des de les taquilles. Encara que complia funcions defensives, la seva missió més rellevant era protegir l'entrada de la Sèquia Reial, per això el seu nom.

La sèquia arribava a la ciutat palatina després de creuar un aqüeducte i vorejava la cara nord de la torre per proveir d'aigua tota l'Alhambra.

La torre que avui contemplem és fruit d'una reconstrucció profunda. Durant la retirada de les tropes napoleòniques el 1812, va patir greus danys per explosions de pólvora, quedant a mitjans del segle XX reduïda pràcticament a la seva base massissa.

Aquesta torre era essencial perquè permetia l'entrada de l'aigua —i per tant de la vida— a la ciutat palatina. A l'origen, el turó de la Sabika mancava de fonts naturals d'aigua, la qual cosa va suposar un desafiament important per als natzarís.

Per això, el sultà Muhammad I va ordenar una gran obra d'enginyeria hidràulica: la construcció de l'anomenada Sèquia del Sultà. Aquesta sèquia capta l'aigua del riu Darro a uns sis quilòmetres de distància, en una zona de més altitud, aprofitant el pendent per conduir l'aigua per gravetat.

La infraestructura va incloure una presa d'emmagatzematge, una sínia moguda per animals, i un canal revestit de maó –la sèquia– que travessa muntanyes de forma subterrània, ingressant per la part alta del Generalife.

Per salvar el profund desnivell entre el Turó del Sol (Generalife) i el turó de la Sabika (Alhambra), els enginyers van construir un aqüeducte, una obra clau per garantir l'abastament d'aigua a tot el conjunt monumental.

L'Alcassaba és la part més primitiva del complex monumental, va ser construïda sobre les restes d'una antiga fortalesa Zirí.

Els orígens de l'Alcassaba Natzarí es remunten a mil dos-cents trenta-vuit, quan el primer sultà i fundador de la dinastia nassarita Muhammad Ibn al-Alhmar decideix traslladar la seu del sultanat de l'Albaicín al turó del davant, la Sabika.

El lloc escollit per Al-Ahmar era idoni ja que l'Alcassaba situada a l'extrem occidental del turó i amb una planta triangular, molt similar a la proa d'un vaixell, garantia la defensa òptima del que seria la ciutat palatina de l'Alhambra construïda sota la seva protecció.

L'Alcassaba dotada de diverses muralles i torres sorgeix amb una clara intenció defensiva. Va ser de fet, centre de vigilància per la seva ubicació a dos-cents metres d'alçada sobre la ciutat de Granada, garantint així un domini visual de tot el territori circumdant i representant alhora un símbol de poder.

Al seu interior, se situa el barri castrense i és que amb el temps l'Alcassaba es va constituir com una petita micro ciutat independent destinada als soldats d'alt rang, encarregats de la defensa i la protecció de l'Alhambra i els seus sultans.

En accedir a l'alcassaba ens trobem amb allò que aparenta ser un laberint, encara que en realitat es tracta d'un procés de recuperació arquitectònica mitjançant anastilosi, que ha permès rehabilitar l'antic barri castrense que havia estat sepultat fins a principis del segle vint.

En aquest barri hi residia la guàrdia d'elit del sultà i la resta del contingent militar encarregats de la defensa i la seguretat de l'Alhambra. Es tractava, doncs, d'una petita ciutat dins de la pròpia ciutat palatina de l'Alhambra amb tot allò necessari per a la vida quotidiana com habitatges, tallers, tahona amb forn, magatzems, aljub, hammam, etcètera. D'aquesta manera, es podia mantenir separades la població militar i la civil.

En aquest barri gràcies a aquesta recuperació ens permet contemplar l'esquema típic de la casa musulmana: entrada amb accés al racó, petit pati com a eix central de l'habitatge, habitacions al voltant del pati i latrina.

A més, a principis del segle vint es va descobrir al subsòl una masmorra. Fàcil de reconèixer des de l'exterior per l'escala moderna en cargol que hi condueix.

Aquesta presó subterrània té una forma d'embut invertit i una planta circular. Això feia impossible que aquests captius poguessin escapar. De fet, els presoners eren introduïts al seu interior mitjançant un sistema de corrioles o cordes.

La Torre de la Pólvora servia de reforç defensiu pel costat meridional a la Torre de la Vela i des d'ella partia el camí militar que arribava fins a les Torres Bermejas.

Des de mil nou-cents cinquanta-set, és en aquesta torre on podem trobar uns versos gravats sobre pedra, l'autoria dels quals correspon al mexicà Francisco de Icaza:

“Dóna almoina dona, que no hi ha a la vida res,
com la pena de ser cec a Granada”.

L'espai ocupat pel Jardí dels Adarves pren els seus orígens al segle setze, quan s'edifica una plataforma artillera en el procés d'adaptació de l'Alcassaba per a l'artilleria.

Va ser ja al segle disset quan l'ús militar va perdre la seva importància i el cinquè Marquès de Mondéjar, després de ser nomenat alcaide de l'Alhambra en mil sis-cents vint-i-quatre, va decidir transformar aquest espai en un jardí emplenant amb terra l'espai entre la muralla exterior i la interior.

Hi ha una llegenda, segons la qual va ser en aquest lloc on es van trobar amagats uns gerros de porcellana farcits d'or, probablement amagats pels últims musulmans que van habitar el lloc, i que part d'aquest or trobat, va ser emprat pel marquès per finançar la creació d'aquest bell jardí. Es pensa que potser algun d'aquests gerros sigui algun dels vint grans gots de pisa daurada nassarita que es conserven al món. Podem contemplar dos d'aquests gots al Museu Nacional d'Art Hispanomusulmà ubicat a la planta baixa del Palau de Carlos Quinto.

Un dels elements destacables daquest jardí és la presència a la part central duna font amb forma de timbal. Aquesta font ha tingut diferents emplaçaments, el més cridaner i ressenyable va ser al Pati dels Lleons, on va ser col·locada en mil sis-cents vint-i-quatre sobre la font dels lleons amb el consegüent dany. La tassa va estar en aquest lloc fins a mil nou-cents cinquanta-quatre quan es va retirar i es va col·locar aquí.

Sota la dinastia nassarita, aquesta torre era coneguda sota el nom de la torre Major ia partir del segle setze se la va anomenar també torre del Sol, perquè el sol es reflectia a la torre al mig dia actuant llavors com un rellotge de sol.

L'aparença de la Torre ha canviat al llarg del temps en els seus orígens comptava amb merlets a la terrassa, que es van anar perdent a causa de diversos terratrèmols. La campana va ser incorporada després de la presa de Granada pels cristians.

Ésta se utilizaba para dar aviso a la población ante cualquier posible peligro, terremoto o incendio. También se empleaba el sonido de esta campana para regular los turnos de riego en la Vega de Granada.

Actualmente y según la tradición, se hace sonar la campana cada dos de enero para conmemorar la toma de Granada el dos de enero de 1492.

Situada a la muralla nord de l'Alcassaba, la porta de les Armes va ser un dels accessos principals per accedir a l'Alhambra.

En temps de la dinastia Nazarí, els ciutadans travessaven el Riu Darro pel pont del Cadí, i pujaven el turó per un camí avui dia ocult pel Bosc de Sant Pere, fins a arribar a la porta. A l'interior de la porta, havien de dipositar les armes abans d'accedir al recinte, per això el nom porta de les armes.

Des de la terrassa d´aquesta torre, podem obtenir avui dia una de les millors panoràmiques de la ciutat de Granada.

Justo enfrente nos encontramos con el barrio del Albaicín, reconocible por sus viviendas blancas y su entramado de calles laberínticas. Este barrio fue declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 1994.

És en aquest barri on hi ha un dels miradors més famosos de Granada: el Mirador de Sant Nicolau.

A la dreta de l'Albaicín, hi ha el barri del Sacromonte.

El Sacromonte és l'antic barri gitano per excel·lència de Granada i el bressol del flamenc. Aquest barri es caracteritza a més per la presència de vivendes troglodites: les coves.

Als peus de l'Albaicín i de l'Alhambra hi ha la Cursa del Darro, al costat de la ribera del riu amb el mateix nom.

La Torre de l'Homenatge és una de les torres més antigues de l'Alcassaba, té una alçada de vint-i-sis metres. Compte amb sis plantes, una terrassa i una masmorra subterrània.

A causa de l'alçada amb què compta la torre, des de la terrassa s'establia comunicació amb les torres talaies del regne. Aquesta comunicació s'establia mitjançant un sistema de miralls de dia o de fum amb fogueres a la nit.

Es pensa que, per la posició sortint de la torre al turó, va ser probablement el lloc escollit per a la ubicació dels estendards i les banderes vermelles de la dinastia nassarita.

La base d'aquesta torre va ser reforçada pels cristians amb l'anomenada Torre del Cubo.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics projecten una sèrie de reformes per adequar l'Alcassaba a l'artilleria. D'aquesta manera, sorgeix sobre la torre de la Tahona, la Torre del Cub la qual gràcies a la seva forma cilíndrica atorga més protecció davant de possibles impactes, en comparació a les torres nassarís amb planta quadrada.

El Generalife situat al Turó del Sol era l'almunia del sultà o dit altrament, una masia palatina amb hortes, on a més de dur a terme tasques agrícoles, es criaven animals per a la cort nassarita i es practicava la caça. S'estima que els inicis de la seva construcció es remunten a finals del segle tretze pel sultà Muhammad segon, fill del fundador de la dinastia nassarita.

El nom Generalife procedeix de l'àrab “yannat-al-arif” que significa jardí o hort de l'arquitecte.

Aquesta masia, que el visir Ibn al-Yayyab va anomenar la Casa Reial de la Felicitat, era un palau: el palau d'estiu del sultà. Tot i la proximitat amb l'Alhambra, tenia prou intimitat per poder allunyar-se i relaxar-se de les tensions de la cort i de la vida de govern, així com per gaudir d'unes temperatures més agradables. A causa del seu emplaçament a una altitud més gran que la ciutat palatina de l'Alhambra, la temperatura baixava al seu interior.

Quan es produeix la presa de Granada, el Generalife passa a ésser propietat dels Reis Catòlics, que el posen sota la protecció d'un alcaide o comanador. Felipe segon va acabar cedint l'alcaïdia perpètua i tinença del lloc a la família Granada Venegas (una família de moriscs conversos). L'Estat només va recuperar aquest lloc després d'un plet que va durar gairebé 100 anys i que va finalitzar amb un acord extrajudicial el 1921.

Acord mitjançant el qual el Generalife passaria a ser patrimoni nacional i es gestionaria al costat de l'Alhambra a través de la figura del Patronat, conformant-se així el Patronat de l'Alhambra i del Generalife.

L'amfiteatre a l'aire lliure que trobem al nostre camí cap al palau del Generalife va ser construït el 1952 amb la intenció d'acollir, com ho fa cada estiu, el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Desde el año 2002 también se celebra un Festival de Flamenco ligado a la figura del poeta granadino más emblemático: Federico García Lorca.

Sota la dinastia nassarita, el camí que atorgava la connexió entre la ciutat palatina i el Generalife partia de la Porta de l'Arabal, emmarcada a l'anomenada Torre dels Pics, anomenada així perquè els seus merlets finalitzen en piràmides de maó.

Es tractava d'un camí serpentejant i en pendent, protegit a banda i banda per altes muralles per dotar-lo de més seguretat, i desembocava a l'entrada del Pati del Descavalcament.

Aquestes ruïnes o fundacions són les restes arqueològiques del que era l'anomenada Casa dels Amics. El vostre nom i utilitat han arribat fins a nosaltres gràcies al “Tractat d'agricultura” d'Ibn Luyún al segle XIV.

Es tractava doncs d'un habitatge destinat a persones, amics o afins que el sultà tenia en estima i considerava important tenir a prop seu, però sense arribar a envair la seva privadesa, per la qual cosa es tractava d'un habitatge aïllat.

Aquest Passeig dels Baladres va ser realitzat a mitjans del segle XIX amb motiu de la visita de la Reina Isabel Segona i per crear un accés més monumental a la zona alta del palau.

El baladre és un altre nom que se li atorga al llorer rosa, que apareix en forma de volta ornamental en aquest passeig. A l'inici del passeig, després dels Jardins Alts, es conserva un dels exemplars més antics d'Arrayán Morisco, que va estar a punt de perdre's i la petjada genètica del qual se segueix investigant actualment.

Es tracta d'una de les plantes més característiques de l'Alhambra, que es distingeix per les seves fulles abarquillades i més grans que l'arrayan comú.

El Passeig dels Baladres enllaça amb el Passeig dels Xiprers, que serveix d'unió per conduir el visitant cap a l'Alhambra.

Un dels elements més ben conservats i singulars del Generalife és l'Escala de l'Aigua. Es creu que, sota la dinastia nassarita, aquesta escala —distribuïda en quatre trams amb tres altiplans intermedis— comptava amb canals d'aigua que fluïen pels dos passamans de ceràmica vidriada, alimentats per la Sèquia Reial.

Aquesta conducció d'aigua arribava fins a un petit oratori, del qual no se'n conserva informació arqueològica. Al seu lloc, des del 1836, hi ha un mirador romàntic erigit per l'administrador de la finca en aquella època.

Probablement, a la pujada d'aquesta escala, emmarcada per una volta de llorers i l'arrulla de l'aigua, es creava un entorn ideal per estimular els sentits, entrar al clima propici per a la meditació i fer les ablucions prèvies al prec.

Als terrenys circumdants al palau s'estima que hi devia haver almenys quatre grans hortes organitzades en diferents nivells o parates, contingudes per murs de tàpia. Els noms d'aquestes hortes que han transcendit fins a nosaltres són: Gran, Colorada, Merceria i Fuente Peña.

Aquestes hortes han continuat, en major o menor mesura, des del segle XIV llaurant-se amb les mateixes tècniques medievals tradicionals.

S'hi cultivava no només l'horta, sinó també arbres fruiters i pastura per als animals. Per exemple, avui dia es conreen carxofes, albergínies, fesols, figues, magraners i ametllers.

Actualment, a les hortes conservades se segueix utilitzant la mateixa tècnica de producció agrícola emprada a l'època medieval, cosa que fa que aquest espai tanqui en si un gran valor antropològic.

S'accedeix a aquests jardins des del Pati de la Sultana mitjançant una empinada escala del segle XIX, anomenada dels Lleons, a causa de les dues figures de pisa vidrada que es troben sobre la porta.

Aquests jardins es poden considerar un exemple del jardí romàntic. Estan situats sobre parates i conformen la part més elevada del Generalife, amb unes vistes espectaculars cap a tot el complexe monumental.

Destaca la presència de bellíssims magnolis.

Los Jardines de la Rosaleda tienen su origen entre los años treinta y cincuenta del siglo XX, después de que el Estado adquiriese el Generalife en 1921.

Sorgeix aleshores la necessitat de posar en valor una àrea abandonada i connectar estratègicament el lloc amb l'Alhambra mitjançant una transició gradual i suau.

El Pati de la Sèquia, també anomenat de la Ria al segle XIX, presenta avui una estructura de planta rectangular amb dos pavellons enfrontats i una crugia.

El nom del pati procedeix justament de la Sèquia Reial que travessa aquest palau, entorn de la qual es disposen quatre jardins a parterres ortogonals a nivell inferior. A banda i banda de la sèquia es predisposen uns sortidors que conformen una de les imatges més populars del palau. No obstant això, aquests sortidors no són originals, ja que trenquen la tranquil·litat i la calma que el sultà venia buscant en els seus moments de descans i meditació.

Aquest palau ha patit quantioses transformacions, ja que a l'origen aquest pati estava tancat a les vistes que avui trobem a través de la galeria de 18 arcs a l'estil belvedere. L´única part que permetria contemplar el paisatge seria el mirador central. Des d'aquest mirador original, era el lloc on asseguts a terra i recolzats a l'ampit es podia contemplar les vistes panoràmiques a la ciutat palatina de l'Alhambra.

Atestigant el seu passat trobarem al mirador decoració nassarita, on destaca la superposició de guixeries del sultà Ismail I sobre les de Muhammad III. Això deixa palès que cada sultà tenia gustos i necessitats diferents i adaptaven els palaus d'acord amb aquests, deixant la seva pròpia empremta o empremta.

En passar el mirador, i si ens fixem a l'intradós dels arcs, també trobarem emblemes dels Reis Catòlics com el Yugo i les Fletxes, així com el lema “Tant Monta”.

El costat est del pati és recent a causa d'un incendi produït el 1958.

Abans d'accedir al Pati de la Sèquia, ens trobem amb el Pati de la Guàrdia. Un pati senzill amb galeries porxades, una font al centre, que està a més ornamentat amb tarongers amargs. Aquest pati devia servir com a zona de control i avantsala abans d'accedir a les dependències d'estiu del sultà.

Destaca d'aquest lloc que, després de pujar unes escales empinades, ens trobem una portada emmarcada per una llinda decorada amb enrajolat en tons blaus, verds i negres sobre un fons blanc.

En pujar les escalinates i traspassar aquesta portada, ens trobem amb un racó, els bancs de la guàrdia i una empinada i estreta escala que ens porta al palau.

El Pati de la Sultana és un dels espais més transformats. Es pensa que el lloc que avui ocupa aquest pati —també anomenat Pati del Xiprer— era la zona destinada a l'antic hammam, el bany del Generalife.

Al segle XVI perd aquesta funció i apareix convertit en un jardí. Amb el temps, es va disposar una galeria septentrional, un safareig en forma d'U, una font al seu centre i trenta-vuit sorollosos sortidors.

Els únics elements que es conserven de l'època nassarita són el salt d'aigua de la Sèquia Reial, protegit després de la reixa, i un petit tram de canalització que dirigeix l'aigua cap al Pati de la Sèquia.

El nom “Pati del Xiprer” el devem al xiprer centenari mort, del qual avui només se'n conserva el tronc. Al costat d'aquest hi ha una placa en ceràmica granadina que ens parla de la llegenda del segle XVI de Ginés Pérez de Hita, segons la qual aquest xiprer va ser testimoni de les trobades amoroses de la favorita de l'últim sultà, Boabdil, amb un noble cavaller Abencerraje.

El Pati del Descavalcament, també conegut com a Patio Polo, és el primer pati que trobem en entrar al palau del Generalife.

El mitjà de locomoció emprat pel sultà per accedir al Generalife era el cavall i, com a tal, requeria un lloc on baixar de la seva muntura i allotjar aquests animals. Aquest pati es pensa que estava destinat amb aquesta finalitat, ja que era el lloc per a les cavallerisses.

Disposava de bancs de suport per baixar i pujar de l'equí, i de dos estables a les crugies laterals, que funcionaven com estables a la part inferior i pallers a la part superior. Tampoc no podia faltar l'abeurador amb aigua fresca per als cavalls.

A ressaltar en aquest lloc: sobre la llinda de la porta que dóna pas al següent pati, trobem la clau de la fam, símbol de la dinastia nassarita, representant salutació i propietat.

El pòrtic nord és el més ben conservat i estava destinat a acollir les dependències del sultà.

Trobem un pòrtic amb cinc arcs sostinguts sobre columnes i als seus extrems alhamís. Després d'aquest pòrtic, i per accedir al Saló Regi, es passa per un triple arc on hi ha poemes que parlen de la batalla de la Vega o de Serra Elvira el 1319, cosa que ens brinda informació sobre la datació del lloc.

Als costats d'aquest triple arc també hi ha taqas, uns nínxols de mida petita excavats al mur on es col·locava aigua.

El Saló Regi, ubicat en una torre quadrada decorada amb guixeries, era el lloc on el sultà —malgrat ser aquest un palau de descans— rebia alguna audiència de caràcter urgent. Aquestes audiències, segons uns versos gravats allà, havien de ser breus i directes per no molestar massa el repòs de l'emir.

Els Palaus Nazaríes constitueixen la zona més emblemàtica i cridanera del conjunt monumental. Van ser construïts al segle XIV, un moment que es pot considerar de gran esplendor per a la dinastia nassarita.

Aquests palaus eren la zona reservada al sultà i als seus familiars propers, on es desenvolupava la vida familiar, però també la vida oficial i administrativa del regne.

Els Palaus són: el Mexuar, el Palau de Comares i el Palau dels Lleons.

Cadascun d'aquests palaus va ser construït de manera independent, en moments diferents i amb funcions pròpies i diferenciades. Va ser després de la Presa de Granada quan els palaus van ser unificats i, a partir d'aquell moment, van passar a ser anomenats com la Casa Reial, i més endavant com la Casa Reial Vella, quan Carles V va decidir construir el seu propi palau.

El Mexuar és la part més antiga dels Palaus Nazaríes, però també és l'espai que ha hagut de fer front a més transformacions al llarg del temps. El seu nom prové de l'àrab Maswar, que fa referència al lloc on es reunia la Sura o Consell de Ministres del sultà, desvetllant així una de les seves funcions. També era l'avantsala on el sultà impartia justícia.

La construcción del Mexuar se atribuye al sultán Ismaíl I, que reinó entre 1314 y 1325, y fue modificado por su nieto Muhammad V. Sin embargo, fueron los cristianos quienes más transformaron este espacio al convertirlo en una capilla.

En època nassarita, aquest espai era molt més reduït i s'organitzava al voltant de les quatre columnes centrals, on encara es pot apreciar el característic capitell cúbic nassarita, pintat amb blau cobalt. Sobre aquestes columnes es recolzava una llanterna que aportava llum zenital, eliminada al segle XVI per crear habitacions altes i finestres laterals.

Per convertir el lloc en capella es va rebaixar el terra i es va afegir un petit espai rectangular al fons, avui separat per una balustrada de fusta que indica on es trobava el cor alt.

El sòcol d'enrajolat ceràmic amb decoració d'estrelles va ser portat d'un altre lloc. Entre les seves estrelles es poden veure alternadament: el blasó del Regne Natzarí, el del Cardenal Mendoza, l'Àliga Bicèfala dels Àustria, el lema “No hi ha vencedor sinó Déu” i les Columnes d'Hèrcules de l'escut imperial.

Sobre el sòcol, un fris epigràfic en guix repeteix: "El Regne és de Déu. La Força és de Déu. La Glòria és de Déu." Aquestes inscripcions substitueixen les jaculatòries cristianes: "Christus regnat. Christus vincit. Christus imperat."

L'entrada actual al Mexuar va ser oberta en època moderna, alterant l'emplaçament d'una de les Columnes d'Hèrcules amb el lema Plus Ultra, que va ser traslladada al mur est. La corona de guix sobre la porta manté la ubicació original.

Al fons de la sala, una porta dóna pas a l'Oratori, on s'accedia originalment per la galeria de Machuca.

Aquest espai és un dels més danyats de l'Alhambra a causa de l'explosió d'un polvorí el 1590. Va ser restaurat el 1917.

Durant la restauració es va rebaixar el nivell del terra per evitar accidents i facilitar la visita. Com a testimoni del nivell original roman un poet corregut sota les finestres.

El nom Quart Daurat prové de l'etapa dels Reis Catòlics, quan l'enteixinat nassarita va ser repintat amb motius daurats i es van incorporar els emblemes dels monarques.

Els súbdits que aconseguien audiència esperaven davant de la façana, separats del sultà per la guàrdia reial, a l'estada avui coneguda com el Quart Daurat.

Al centre del pati hi ha una font baixa de marbre amb gallons, rèplica de la font de Lindaraja conservada al Museu de l'Alhambra. A un costat de la pila, una reixa dóna pas a un fosc corredor subterrani que feia servir la guàrdia.

Más adelante encontramos la Fachada del Palacio de Comares. Esta impresionante fachada, muy restaurada entre los siglos XIX y XX, fue construida por Muhammad V con el fin de conmemorar la toma de Algeciras en 1369, que otorgaba dominio sobre el Estrecho de Gibraltar.

En aquest pati, el sultà rebia els súbdits que aconseguien una audiència especial. Es col·locava a la part central de la façana, assegut sobre una branqueta entre les dues portes i sota el gran ràfec, obra cimera de la fusteria nassarita que el coronava.

La façana té una gran càrrega al·legòrica. En ella els súbdits podien llegir:

“La meva posició és una corona i la meva porta una bifurcació: l'Occident creu que en mi hi ha l'Orient
Al-Gani bi-llah m'ha encomanat franquejar l'entrada a la victòria que s'anuncia.
Doncs esperant que ell aparegui com l'horitzó al dia revela.
Feu Déu tan bella la seva obra com bells són el seu caràcter i la seva figura!”

La porta de la dreta servia d'accés a les dependències privades i zona de servei, mentre que la porta de l'esquerra, a través d'un passadís en racó amb bancs per a la guàrdia, dóna accés al Palau de Comares, concretament al Pati dels Arrayanes.

Una de les característiques de la casa hispanomusulmana és accedir a l'habitatge a través d'un passadís en racó que condueix a un pati a cel obert, eix de vida i organització de la llar, dotat d'algun punt d'aigua i vegetació. Aquest mateix concepte es troba al Pati dels Arrayanes, però a una escala més gran, amb 36 metres de llarg i 23 d'amplada.

El Pati dels Arrayanes és el centre del Palau de Comares, on es desenvolupava l'activitat política i diplomàtica del Regne Nazarí. Es tracta d'un pati rectangular d'imponents dimensions l'eix central de les quals és un gran safareig. L'aigua quieta hi actua com un mirall que concedeix profunditat i verticalitat a l'espai, creant així un palau sobre l'aigua.

Als dos extrems del safareig, els sortidors introdueixen l'aigua amb suavitat per no trencar l'efecte mirall ni la quietud del lloc.

Flanquejant el safareig es troben dos massissos vegetals d'arrayans, que donen nom al lloc actual: Pati dels Arrayanes. En el passat també se'l coneixia com a Pati de l'Alberca.

La presència de l'aigua i la vegetació no respon únicament a criteris ornamentals o estètics, sinó també a la intenció de crear espais agradables, especialment a l'estiu.

Als costats majors del pati s'ubiquen quatre habitatges independents. Al costat nord s'alça la Torre de Comares, que alberga al seu interior el Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Al costat sud, la façana actua com un trampantojo, ja que l'edificació que existia darrere va ser enderrocada per connectar el Palau de Carles V amb l'Antiga Casa Reial.

Abans d'accedir als palaus nassarís, si mirem cap a l'esquerra, trobem dos patis.

El primer és el Pati de la Mesquita, anomenat així per la petita mesquita que es troba en un dels angles. No obstant això, des del segle XX també ha estat conegut com la Madraza dels Prínceps, ja que la seva estructura guarda similituds amb la Madraza de Granada.

Més endavant es troba el Pati de Machuca, que rep el seu nom de l'arquitecte Pedro Machuca, encarregat de dirigir les obres del Palau de Carles V al segle XVI, i qui hi residia.

Aquest pati és fàcilment recognoscible per la safareig de vores lobulades situada al centre, així com pels xiprers retallats en forma d'arc, que recuperen la sensació arquitectònica de l'espai d'una manera no invasiva.

La Sala de la Barca és l'avantsala al Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Als brancals de l'arc que dóna accés a aquesta sala hi trobem uns nínxols enfrontats, llaurats en marbre i decorats amb rajoles de colors. Es tracta d'un dels elements ornamentals i funcionals més característics dels palaus nassarís: les taqas.

Les *taqas* són nínxols petits excavats als murs, sempre disposats en parella i enfrontats. S'utilitzaven per col·locar al seu interior gerres amb aigua fresca per beure o amb aigua perfumada per rentar-se les mans.

El sostre actual de la sala és una reproducció de l'original, perdut en un incendi el 1890.

El nom d'aquesta sala prové d'una alteració fonètica de la paraula àrab baraka, que significa “benedicció”, i que es repeteix en multitud d'ocasions als murs d'aquesta sala. No és procedent, com es creu popularment, de la forma de sostre de barca invertida.

Era en este lugar donde los nuevos sultanes solicitaban la bendición de su Dios antes de ser coronados como tal en el Salón del Trono.

Abans d'accedir al Saló del Tron, trobem dues entrades laterals: a la dreta, un petit oratori amb el mihrab; ia l'esquerra, la porta d'accés a l'interior de la torre de Comares.

El Saló dels Ambaixadors, també anomenat del Tron o de Comares, és el lloc on es trobava el tron del sultà i, per tant, el centre de poder de la dinastia nassarita. Potser per aquesta raó s'ubica dins de la Torre de Comares, la torre més gran del conjunt monumental, amb 45 metres d'alçada. La seva etimologia prové de l'àrab arsh, que significa botiga, pavelló o tron.

La sala té forma de cub perfecte, i les seves parets estan revestides amb una rica decoració fins al sostre. Als laterals hi ha nou alcoves iguals agrupades de tres en tres amb finestres.

En el passat, les finestres estaven tancades per vidrieres de colors amb formes geomètriques anomenades *cumarías*. Aquestes es van perdre a causa de l'ona expansiva d'un polvorí que va explotar el 1590 a la Cursa del Darro.

La riquesa decorativa del saló és extrema. Comença a la part inferior amb rajoles de formes geomètriques, que generen un efecte visual similar al d'un calidoscopi. Continua a les parets amb estucs que semblen tapissos penjats, decorats amb motius vegetals, flors, petxines, estrelles i abundant epigrafia.

L'escriptura present és de dos tipus: cursiva, la més comuna i fàcilment reconeixible; i cúfica, una escriptura culta de formes rectilínies i anguloses.

Entre todas las inscripciones, la más destacada es la que aparece debajo del techo, en la franja superior de la pared: la sura 67 del Corán, llamada “El Reino” o “del Señorío”, que recorre las cuatro paredes. Esta sura era recitada por los nuevos sultanes para proclamar que su poder provenía directamente de Dios.

La imatge del poder diví també es representa a la sostrada, composta per 8.017 peces diferents que, mitjançant rodes d'estrelles, il·lustren l'escatologia islàmica: els set cels i un vuitè, el paradís, el Tron d'Allah, representat per la cupuleta central de mocàrabs.

Per accedir a la Casa Reial Cristiana cal utilitzar una de les portes obertes a l'alcova esquerra de la Sala de les Dues Germanes.

Carles V, nét dels Reis Catòlics, va visitar l'Alhambra el juny de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla.

Aquests espais trenquen completament amb l'arquitectura i l'estètica nassarita. Tot i això, en haver-se construït sobre zones enjardinades entre el Palau de Comares i el Palau dels Lleons, és possible veure a través d'unes petites finestres situades a l'esquerra del passadís la part superior de l'Hammam Reial o Hammam de Comares. Uns metres més endavant, altres obertures permeten veure la Sala dels Llits i la Galeria dels Músics.

El Bany Reial no només era un espai d'higiene, sinó també un lloc idoni per cultivar de manera distesa i amistosa les relacions polítiques i diplomàtiques, acompanyat de música per amenitzar el moment. Aquest espai només s'obre al públic de vegades especials.

A través d'aquest passadís s'accedeix al Despatx de l'Emperador, que destaca per una xemeneia renaixentista amb l'escut imperial i un enteixinat de fusta dissenyat per Pedro Machuca, arquitecte del Palau de Carles V. A l'enteixinat es pot llegir la inscripció “PLUS ULTRA”, lema adoptat per l'Emperador, juntament amb les inicials K de Carlos.

Sortint de la sala, a la dreta hi ha les habitacions imperials, actualment tancades al públic i només accessibles en ocasions especials. Aquestes estades també són conegudes com les Habitacions de Washington Irving, ja que va ser allà on es va allotjar l'escriptor romàntic nord-americà durant la seva estada a Granada. Possiblement, va ser en aquest lloc on va escriure el seu famós llibre Contes de l'Alhambra. Sobre la porta es pot veure una placa commemorativa.

Contigu al Pati de la Reixa es troba el Pati de Lindaraja, adornat amb tanques tallades de boix, xiprers i tarongers amargs. Aquest pati deu el seu nom al mirador nassarita ubicat al costat meridional, que porta la mateixa denominació.

A l'etapa nassarita, el jardí tenia un aspecte completament diferent de l'actual, ja que era un espai obert al paisatge.

Amb l'arribada de Carles V, el jardí va ser tancat i va adoptar una disposició semblant a la d'un claustre gràcies a una galeria porxada. Per construir-lo es van utilitzar columnes procedents d'altres parts de l'Alhambra.

Al centre del pati destaca una font barroca, sobre la qual se superposà a principis del segle XVII una tassa de marbre nassarita. La font que veiem avui és una rèplica; l'original es conserva al Museu de l'Alhambra.

El Pati dels Lleons és el nucli d'aquest palau. Es tracta d'un pati de planta rectangular envoltat per una galeria porxada amb cent vint-i-quatre columnes, totes diferents entre si, que comuniquen les estades del palau. Guarda certa similitud amb un claustre cristià.

Aquest espai és considerat una de les joies de l'art islàmic, tot i trencar amb els esquemes habituals de l'arquitectura hispanomusulmana.

La simbologia del palau gira al voltant del concepte de jardí-paradís. Els quatre canalets d'aigua que parteixen del centre del pati podrien representar els quatre rius del paradís islàmic i atorgaren al pati una disposició en creu. Les columnes evoquen un bosc de palmeres, com els oasis del paradís.

Al centre se situa la cèlebre Font dels Lleons. Els dotze lleons, encara que en posició similar —alerta i d'esquena a la font—, presenten trets diferents. Estan tallats en marbre blanc de Macael, acuradament seleccionat per aprofitar les vetes naturals de la pedra i accentuar-ne els trets distintius.

Hi ha diverses teories sobre el seu simbolisme. Alguns creuen que representen la força de la dinastia nassarita o del sultà Muhammad V, els dotze signes del zodíac, les dotze hores del dia o fins i tot un rellotge hidràulic. Altres sostenen que és una reinterpretació del Mar de Bronze de Judea, sostingut per dotze bous, aquí reemplaçats per dotze lleons.

La taza central probablemente fue tallada in situ y contiene inscripciones poéticas que elogian a Muhammad V y alaban el sistema hidráulico que alimenta la fuente y regula el flujo del agua para evitar desbordamientos. Este es un fragmento del poema:

“Plata fundida corre entre las perlas,
a las que semeja belleza alba y pura.
En apariencia, agua y mármol parecen confundirse,
sin que sepamos cuál de ambos se desliza.
¿No ves cómo el agua se derrama en la taza,
pero sus caños la esconden enseguida?

És un amant les parpelles del qual desborden de llàgrimes,
llàgrimes que amaga per por un delator.

¿No es, en realidad, cual blanca nube
que vierte en los leones sus acequias
y parece la mano del califa que, de mañana,
prodiga a los leones de la guerra sus favores?”

La font va patir diverses transformacions al llarg del temps. Al segle XVII se li va afegir una segona tassa, que va ser retirada al segle XX i reubicada al Jardí dels Adarves de l'Alcassaba.

L'adaptació cristiana del palau va comportar la creació d'un accés directe a la Torre de Comares mitjançant una galeria oberta de dos pisos. Aquesta galeria ofereix unes magnífiques vistes cap a dos dels barris més emblemàtics de Granada: l'Albaicín i el Sacromonte.

Des de la galeria, mirant cap a la dreta, també s'albira el Pentinador de la Reina, que igual que altres zones esmentades només es pot visitar en ocasions especials o com a espai del mes.

El Pentinador de la Reina se situa a la Torre de Iussuf I, una torre avançada respecte a la muralla. El seu nom cristià prové de l'ús que li va donar Isabel de Portugal, esposa de Carles V, durant la seva estada a l'Alhambra.

A l'interior, l'espai va ser adaptat a l'estètica cristiana i alberga valuoses pintures renaixentistes realitzades per Julio de Aquiles i Alexander Mayner, deixebles de Rafael Sanzio, també conegut com a Rafael d'Urbino.

En baixar des de la galeria, ens trobem amb el Pati de la Reixa. El seu nom prové del balcó corregut amb reixes de ferro forjat, instal·lades a mitjans del segle XVII. Aquestes reixes servien com a corredor obert per connectar i protegir les estades adjacents.

La Sala de les Dues Germanes rep el seu nom actual per la presència de dues lloses bessones de marbre de Macael emplaçades al centre de la sala.

Aquesta sala té certa semblança amb la Sala dels Abencerratges: es troba a una alçada superior respecte al pati i, després de l'entrada, presenta dues portes. La de l'esquerra donava accés al vàter i la de la dreta comunicava amb les estances superiors de la vivenda.

A diferència de la seva sala bessona, aquesta s'obre al nord cap a la Sala dels Ajimeces i cap a un petit mirador: el Mirador de Lindaraja.

Durante la dinastía nazarí, en tiempos de Muhammad V, esta sala era conocida como “qubba al-kubra”, es decir, “la qubba mayor”, la más importante del Palacio de los Leones. El término “qubba” hace referencia a una planta cuadrada cubierta con una cúpula.

La cúpula parteix d'una estrella de vuit puntes, desplegant-se en un traçat tridimensional compost per 5.416 mocàrabs, alguns dels quals encara conserven restes de policromia. Aquests mocàrabs es distribueixen en setze cupulins situats sobre setze finestres amb gelosies que aporten llum canviant a l'estada.

Abans d'accedir a la sala occidental, també coneguda com la Sala dels Abencerrajes, ens trobem amb unes portes de fusta amb un llaurat remarcable que es conserven des de l'època medieval.

El nombre de esta sala está ligado a una famosa leyenda de la Alhambra. Según la tradición, un rumor sobre un supuesto romance entre un caballero abencerraje y la favorita del sultán (o quizá sospechas de conspiración contra el monarca) provocó la ira del soberano.

El sultán mandó llamar a varios caballeros de la familia Abencerraje. Según cuenta la leyenda, decenas de ellos fueron ejecutados aquí mismo.

La historia se difundió en la literatura del siglo XVI, especialmente en la novela “Guerras civiles de Granada” de Ginés Pérez de Hita, que narra los conflictos entre los linajes nobles del reino nazarí.

Con el paso del tiempo, la tradición situó la tragedia en esta sala. Por eso, algunos visitantes han querido ver en las manchas rojizas de la fuente central un vestigio simbólico de la sangre de aquellos caballeros.

La leyenda fue tan popular que inspiró también al pintor español Mariano Fortuny, quien la representó en su cuadro “La matanza de los Abencerrajes.”

En traspassar la porta trobem dos accessos: el de la dreta conduïa al vàter i el de l'esquerra a unes escales que portaven a les dependències superiors.

La Sala de los Abencerrajes es una vivienda privada e independiente en planta baja, estructurada en torno a una gran “qubba”, “cúpula” en árabe.

La cúpula de guix està ricament decorada amb mocàrabs que parteixen d'una estrella de vuit puntes en una complexa composició tridimensional. Els mocàrabs són elements arquitectònics a base de prismes penjants de formes còncaves i convexes, que recorden estalactites.

En endinsar-se a la sala, es percep un descens de temperatura. Això és degut a que les úniques finestres estan situades a la part superior, permetent que l'aire calent escapi. Mentrestant, l'aigua de la font central refresca l'ambient, fent que, amb les portes tancades, la sala funcioni com una mena de cova amb temperatura ideal per als dies més calorosos de l'estiu.

Després de la Sala de les Dues Germanes, trobem al nord una nau transversal coberta per una volta de mocàrabs.

Es creu que les parets blanques d'aquesta sala estaven originalment entapissades amb teles de seda.

El llamado Mirador de Lindaraja debe su nombre a la derivación del término árabe “Ayn Dar Aisa”, que significa “los ojos de la Casa de Aisa”.

Tot i les seves reduïdes dimensions, l'interior del mirador té una decoració destacable. D'una banda, presenta un enrajolat amb successions d'estrelles enllaçades de mida petita, la qual cosa va exigir un treball minuciós per part dels artesans. D'altra banda, si un s'acosta i aixeca la vista, pot observar un sostre amb vidres de colors encaixats en una estructura de fusta, com una llanterna zenital.

Aquesta llanterna és una mostra representativa de com degueren ser molts dels tancaments o coixinets de l'Alhambra palatina. Quan la llum del sol incideix sobre els vidres, projecta reflexos de colors que il·luminen la decoració, atorgant a lespai una atmosfera única i canviant al llarg del dia.

Durant l'època nassarita, quan el pati encara no estava tancat, una persona podia seure a terra del mirador, recolzar el braç a l'ampit de la finestra i gaudir d'unes vistes espectaculars cap al barri de l'Albayzín. Aquestes vistes es van perdre al començament del segle XVI, quan es van construir les dependències destinades a ser residència de l'emperador Carles V.

La Sala dels Reis ocupa tot el costat est del Pati dels Lleons i, encara que apareix integrada al palau, es pensa que va tenir una funció pròpia, probablement de caràcter lúdic o àulic.

Aquest espai destaca per conservar un dels pocs exemples de pintura figurativa nassarita.

A les tres alcoves d'aproximadament quinze metres quadrats cadascuna, hi ha tres falses voltes decorades amb pintures realitzades sobre cuir de xai. Aquestes pells es van fixar al suport de fusta mitjançant petits claus de bambú, tècnica que evitava l'oxidació del material.

El nom de la sala probablement prové de la interpretació de la pintura de l'alcova central, en què es representen deu figures que podrien correspondre als primers deu sultans de l'Alhambra.

A les alcoves laterals es poden observar escenes cavalleresques de lluita, caça, jocs i amor. S'hi distingeix clarament, per la vestimenta, la presència de personatges cristians i musulmans compartint el mateix espai.

S'ha debatut àmpliament sobre l'origen d'aquestes pintures. A causa del seu estil gòtic lineal, es pensa que probablement van ser realitzades per artistes cristians coneixedors del món musulmà. Aquestes obres poden ser fruit de la bona relació entre Muhammad V, fundador d'aquest palau, i el rei cristià Pere I de Castella.

La Sala dels Secrets és una estança de planta quadrada, coberta amb una volta esfèrica.

En aquesta sala passa una cosa molt particular i curiosa que la converteix en una de les atraccions favorites per als visitants de l'Alhambra, especialment per als més petits.

El fenomen consisteix que, si una persona es col·loca en un dels vèrtexs de la sala i una altra al vèrtex oposat —totes dues de cara a la paret i el més a prop possible—, una pot parlar en veu molt baixa i l'altra escoltarà perfectament el missatge, com si estigués just al seu costat.

Es gracias a este “juego” acústico que la sala recibe su nombre: “Sala de los Secretos”.

El conegut com a Palau dels Lleons va ser manat construir durant el segon regnat del sultà Muhammad V, que va començar el 1362 i es va prolongar fins al 1391. En aquesta etapa s'inicia la construcció del Palau dels Lleons, confrontant amb el Palau de Comares, que havia estat edificat pel seu pare, el sultà Iussuf I.

Este nuevo palacio también fue denominado “Palacio del Riyad”, ya que se cree que fue levantado sobre los antiguos Jardines de Comares. El término “Riyad” significa “jardín”.

Es pensa que l'accés original al palau es feia per l'angle sud-est, des del Carrer Reial ia través d'un accés al racó. Actualment, a causa de les modificacions cristianes després de la conquesta, s'accedeix directament des del Palau de Comares a la Sala dels Mocàrabs.

La Sala dels Mocàrabs rep el seu nom per la impressionant volta de mocàrabs que la cobria originalment, i que es va desplomar gairebé del tot com a conseqüència de les vibracions provocades per l'explosió d'un polvorí a la Cursa del Darro el 1590.

Encara es poden observar restes d'aquesta volta en un dels costats. Al costat oposat, queden restes d'una volta cristiana posterior, en què apareixen les lletres “FY”, tradicionalment associades a Ferran i Isabel, encara que en realitat corresponen a Felip V i Isabel de Farnesio, que van visitar l'Alhambra el 1729.

Es creu que la sala podria haver funcionat com a vestíbul o sala d'espera per als convidats a les celebracions, festes i recepcions del sultà.

L'ampli espai conegut avui com a Jardins del Partal deu el seu nom al Palau del Pòrtic, anomenat així per la galeria porxada que presenta.

Es tracta del palau més antic conservat del conjunt monumental, la construcció del qual s'atribueix al sultà Muhammad III a principis del segle XIV.

Aquest palau guarda certa similitud amb el Palau de Comares, encara que sigui anterior: un pati rectangular, un safareig central i el reflex del pòrtic sobre l'aigua com a mirall. El seu element diferenciador principal és la presència d'una torre lateral, coneguda des del segle XVI com a Torre de les Dames, tot i que també ha rebut el nom d'Observatori, ja que Muhammad III era un gran aficionat a l'astronomia. La torre compta amb finestres orientades cap als quatre punts cardinals, cosa que permet gaudir de vistes espectaculars.

Una curiositat notable és que aquest palau va ser de titularitat privada fins al 12 de març del 1891, quan el seu propietari, Arthur Von Gwinner, banquer i cònsol alemany, va cedir l'edifici i el terreny immediat a l'Estat espanyol.

Lamentablement, Von Gwinner va desmuntar el sostre de fusta del mirador i el va traslladar a Berlín, on actualment s'exposa al Museu de Pèrgam com una de les peces més destacades de la seva col·lecció d'art islàmic.

Confrontant amb el Palau del Partal, a l'esquerra de la Torre de les Dames, hi ha unes cases nassarines. Una d'elles va ser anomenada Casa de les Pintures a causa de la troballa, a principis del segle XX, de pintures realitzades al tremp sobre estuc del segle XIV. Aquestes pintures, de gran valor, constitueixen un rar exemple de pintura mural figurativa nassarita, amb escenes cortesanes, de caça i celebracions.

A causa de la seva importància i per raons de conservació, aquests habitatges no estan oberts al públic.

A la dreta del Palau del Partal, sobre l'adarve de la muralla, hi ha l'Oratori del Partal, la construcció del qual s'atribueix al sultà Iussuf I. L'accés es realitza mitjançant unes petites escales, ja que es troba elevat respecte al nivell del sòl.

Un dels pilars de l'Islam és pregar cinc cops al dia en direcció a la Meca. L'oratori funcionava com una capella palatina que permetia als habitants del palau proper complir aquesta obligació religiosa.

Tot i les seves reduïdes dimensions (uns dotze metres quadrats), l'oratori compta amb un petit vestíbul i una sala de pregària. El seu interior presenta una rica decoració en guixeria amb motius vegetals i geomètrics, així com inscripcions alcoràniques.

En pujar les escales, just davant de la porta d'entrada, es troba al mur sud-oest el mihrab, orientat cap a la Meca. Té planta poligonal, un arc de ferradura adovellat i està cobert per una cúpula de mocàrabs.

Destaca especialment la inscripció epigràfica ubicada a les impostes de l'arc del mihrab, que convida a l'oració: “Vine a pregar i no siguis dels negligents.”

Adossada a l'oratori es troba la Casa d'Atasi de Bracamonte, que va ser cedida el 1550 a qui va ser escuder de l'alcaide de l'Alhambra, el Comte de Tendilla.

A la parada més elevada de la zona del Partal es troben les restes arqueològiques del Palau de Yusuf III. Aquest palau va ser cedit al juny de 1492 pels Reis Catòlics al primer governador de l'Alhambra, Don Íñigo López de Mendoza, segon Comte de Tendilla. Per això, també se'l coneix com el Palau de Tendilla.

La raó per la qual aquest palau es troba en ruïnes té el seu origen en les desavinences sorgides al segle XVIII entre els descendents del Comte de Tendilla i Felipe V de Borbó. es van prendre represàlies: el 1718 se'ls va retirar l'alcaïdia de l'Alhambra i més tard el palau, que va ser desmantellat i els seus materials venuts.

Alguns d'aquests materials van reaparèixer al segle XX en col·leccions privades. Es creu que el conegut com a Rajola Fortuny, conservat a l'Institut València de Joan de Madrid, podria procedir d'aquest palau.

Des de 1740, el solar del palau es va convertir en una zona d'hortes arrendades.

Va ser el 1929 quan aquesta àrea va ser recuperada per l'Estat espanyol i reintegrada a la propietat de l'Alhambra. Gràcies al treball de Leopoldo Torres Balbás, arquitecte i restaurador de l'Alhambra, aquest espai va ser valorat mitjançant la creació d'un jardí arqueològic.

La muralla de la ciutat palatina comptava a l'origen amb més de trenta torres, de les quals avui només se'n conserven una vintena. Inicialment aquestes torres tenien una funció estrictament defensiva, encara que amb el temps algunes van adoptar també un ús residencial.

A la sortida dels Palaus Nazaríes, des de la zona del Partal Alt, surt un camí empedrat que condueix al Generalife. Aquest recorregut segueix el llenç de muralla on hi ha algunes de les torres més emblemàtiques del conjunt, emmarcat per una zona enjardinada amb belles vistes a l'Albaicín ia les hortes del Generalife.

Una de les torres més destacades és la Torre dels Pics, construïda per Muhammad II i reformada posteriorment per altres sultans. És fàcilment reconeixible pels seus merlets en forma de piràmides de maó, d'on podria derivar-ne el nom. Tot i això, altres autors creuen que el nom procedeix de les mènsules que sobresurten als seus cantons superiors i que sostenien els matacans, elements defensius que permetien contrarestar atacs des de dalt.

La principal funció de la torre era protegir la Porta del Raval situada a la base, que comunicava amb la Costa del Rei Chico, facilitant l'accés al barri de l'Albaicín ia l'antic camí medieval que connectava l'Alhambra amb el Generalife.

En època cristiana es va construir un baluard exterior amb cavallerisses per reforçar-ne la protecció, que es tanca amb una nova entrada coneguda com la Porta del Ferro.

Encara que comunament s'associa a les torres una funció militar exclusiva, se sap que la Torre dels Pics també va tenir un ús residencial, com ho demostra l'ornamentació present a l'interior.

La Torre de la Captiva ha rebut diversos noms al llarg del temps, com Torre de la Lladre o Torre de la Sultana, encara que finalment ha prevalgut el més popular: Torre de la Captiva.

Aquesta denominació no es basa en fets històrics comprovats, sinó que és fruit d'una llegenda romàntica segons la qual en aquesta torre va estar presonera Isabel de Solís, que més tard es va convertir a l'islam sota el nom de Zoraida i va arribar a ser la sultana preferida de Muley Hacén. Aquesta situació va provocar tensions amb Aixa, l'anterior sultana i mare de Boabdil, atès que Zoraida —el nom de la qual significa “lluer de l'alba”— va desplaçar la seva posició a la cort.

La construcció d'aquesta torre s'atribueix al sultà Iussuf I, també responsable del Palau de Comares. Aquesta atribució està recolzada per les inscripcions a la sala principal, obra del visir Ibn al-Yayyab, que elogien aquest sultà.

Als poemes inscrits a les parets, el visir utilitza repetidament el terme qal'ahurra, que ha estat emprat des de llavors per referir-se a palaus fortificats, com és el cas d'aquesta torre. A més de complir funcions defensives, la torre acull al seu interior un autèntic palau amb una rica decoració.

Pel que fa a la seva ornamentació, destaca a la sala principal el sòcol d'enrajolat ceràmic amb formes geomètriques de diversos colors. Entre ells sobresurt el color porpra, l'obtenció de la qual a l'època era especialment difícil i costosa, per la qual cosa es reservava exclusivament per a espais de gran rellevància.

La Torre de les Infants, igual que la Torre de la Captiva, deu el seu nom a una llegenda.

Es tracta de la llegenda de les tres princeses Zaida, Zoraida i Zorahaida, que van habitar aquesta torre, història que va ser recollida per Washington Irving als seus cèlebres Contes de l'Alhambra.

La construcció d'aquesta torre-palau, o *qalahurra*, s'atribueix al sultà Muhammad VII, que va regnar entre 1392 i 1408. Per tant, es tracta d'una de les darreres torres construïdes per la dinastia nassarita.

Aquesta circumstància es reflecteix en la decoració de l'interior, que presenta signes de certa decadència en comparació dels períodes anteriors de més esplendor artística.

Al final del Passeig de les Torres, a la part més oriental de la muralla nord, hi ha les restes d'una torre de forma cilíndrica: la Torre del Cap de Carrera.

Aquesta torre va ser pràcticament destruïda com a conseqüència de les voladures perpetrades el 1812 per les tropes napoleòniques durant la seva retirada de l'Alhambra.

Es creu que fou construïda o reedificada per ordre dels Reis Catòlics l'any 1502, com ho confirmava una inscripció avui desapareguda.

El seu nom prové de la seva ubicació a l'extrem del Carrer Major de l'Alhambra, marcant el límit o cap de carrera d'aquesta via.

El Palau de Carles V, amb seixanta-tres metres d'amplada i disset metres d'alçada, segueix les proporcions de l'arquitectura clàssica, motiu pel qual es divideix horitzontalment en dos nivells amb arquitectura i decoració clarament diferenciades.

Per a la decoració de les seves façanes es van utilitzar tres tipus de pedra: calcària grisa i compacta de Sierra Elvira, marbre blanc de Macael i serpentineta verda del Barranc de Sant Joan.

La decoració exterior exalta la imatge de l'emperador Carles V, ressaltant-ne les virtuts mitjançant referències mitològiques i històriques.

Les façanes més destacades són les del costat sud i oest, ambdues dissenyades com a arcs de triomf. La portada principal es troba al costat oest, on la porta principal està coronada per victòries alades. A banda i banda hi ha dues petites portes sobre les quals es troben medallons amb figures de soldats a cavall en actitud de combat.

Als pedestals de les columnes es presenten relleus duplicats simètricament. Els relleus centrals simbolitzen la Pau: mostren dues dones assegudes sobre un monticle d'armes, portant branques d'olivera i sostenint les Columnes d'Hèrcules, l'esfera del món amb la corona imperial i el lema PLUS ULTRA, mentre uns angelots cremen l'artilleria de guerra.

Els relleus laterals representen escenes bèl·liques, com la Batalla de Pavia, on Carles V va vèncer Francisco I de França.

A la part superior hi ha balcons flanquejats per medallons que representen dos dels dotze treballs d'Hèrcules: un matant el Lleó de Nemea i un altre enfrontant-se al Toro de Creta. Al medalló central apareix l'Escut d'Espanya.

A la part inferior del palau destaquen els carreus encoixinats rústics, dissenyats per transmetre una sensació de solidesa. Sobre ells hi ha anelles de bronze sostingudes per figures d'animals com a lleons —símbols de poder i protecció—, ia les cantonades, àguiles dobles, en al·lusió al poder imperial ia l'emblema heràldic de l'emperador: l'àliga bicèfala de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya.

L'emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic, nét dels Reis Catòlics i fill de Joana I de Castella i Felip el Bell, va visitar Granada l'estiu de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla, per passar la lluna de mel.

En arribar, l'emperador va quedar captivat per l'encant de la ciutat i de l'Alhambra, i va decidir construir un nou palau a la ciutat palatina. Aquest palau seria conegut com la Casa Reial Nova, en contraposició als Palaus Nazaríes, denominats des de llavors com a Casa Real Vella.

Les obres van ser encarregades a l'arquitecte i pintor toledà Pedro Machuca, de qui es diu que va ser deixeble de Miquel Àngel, cosa que explicaria el seu profund coneixement del Renaixement clàssic.

Machuca va projectar un palau monumental d'estil renaixentista, amb planta quadrada i un cercle integrat al seu interior, inspirat en els monuments de l'antiguitat clàssica.

La construcció va començar el 1527 i va ser finançada en gran part amb els tributs que els moriscs havien de pagar per continuar vivint a Granada i conservar els seus costums i ritus.

El 1550, Pedro Machuca va morir sense haver conclòs el palau. Va ser el seu fill Luis qui va continuar el projecte, però després de la seva mort, les obres es van aturar durant un temps. Es van reprendre el 1572 sota el regnat de Felip II, encomanant-se a Joan d'Orea per recomanació de Joan d'Herrera, arquitecte del Monestir de l'Escorial. No obstant això, a causa de la manca de recursos provocada per la Guerra de les Alpujarres, no es van realitzar avenços significatius.

No va ser fins al segle XX quan es va culminar l'edificació del palau.

El Palau de Carles V va ser concebut com a símbol de pau universal, reflectint les aspiracions polítiques de l'emperador. Tot i això, Carlos V mai va arribar a conèixer personalment el palau que va fer construir.

El Museu de l'Alhambra es troba a la planta baixa del Palau de Carles V i està distribuït en set sales dedicades a la cultura ia l'art hispanomusulmà.

Alberga la millor col·lecció existent d'art nassarita, composta per peces trobades en excavacions i restauracions dutes a terme a la mateixa Alhambra al llarg del temps.

Entre les obres exposades destaquen elements de guixeria, columnes, fusteria, ceràmica de diversos estils —com el cèlebre Gerro de les Gacelas—, una còpia del llum de la mesquita major de l'Alhambra, així com làpides, monedes i altres objectes de gran valor històric.

Aquesta col·lecció constitueix el complement ideal per visitar el complex monumental, ja que permet comprendre millor la vida quotidiana i la cultura durant l'etapa nassarita.

L'entrada al museu és gratuïta, encara que és important tenir en compte que roman tancat els dilluns.

Quan Pedro Machuca va projectar el Palau de Carles V, ho va fer utilitzant formes geomètriques amb fort simbolisme renaixentista: el quadrat per representar el món terrenal, el cercle interior com a símbol del diví i de la creació, i l'octògon —reservat per a la capella— com a unió entre tots dos mons.

En accedir al palau, ens trobem amb un imponent pati circular porticat, elevat respecte de l'exterior. Aquest pati està envoltat per dues galeries superposades, totes dues amb trenta-dues columnes. A la planta baixa les columnes són d'ordre dòric-toscà, ia la planta superior d'ordre jònic.

Les columnes van ser realitzades en pedra pudinga o d'ametlla, procedent del poble granadí del Turro. Aquest material va ser elegit per ser més econòmic que el marbre originalment previst en el disseny.

La galeria inferior compta amb una volta anular que possiblement estava destinada a ser decorada amb pintures a la fresca. Per la seva banda, la galeria superior disposa d'un sostre de cassetons de fusta.

Al fris que recorre el pati destaquen els *burocrànis*, representacions de cranis de bou, un motiu decoratiu amb arrels a l'antiga Grècia i Roma, on s'usaven en frisos i sepulcres vinculats a sacrificis rituals.

Les dues plantes del pati estan comunicades per dues escales: una al costat nord, construïda al segle XVII, i una altra també al nord, dissenyada ja al segle XX per l'arquitecte conservador de l'Alhambra, Francisco Prieto Moreno.

Encara que mai no va ser utilitzat com a residència reial, el palau acull actualment dos importants museus: el Museu de Belles Arts a la planta superior, amb una destacada col·lecció de pintura i escultura granadina dels segles XV al XX, i el Museu de l'Alhambra a la planta baixa, al qual s'accedeix pel zaguà occidental.

A més de la seva funció museística, el pati central compta amb una acústica excepcional, fet que el converteix en un escenari privilegiat per a concerts i representacions teatrals, especialment durant el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Al Carrer Reial, al solar contigu a l'actual Església de Santa Maria de l'Alhambra, hi ha el Bany de la Mesquita.

Aquest bany va ser construït durant el regnat del sultà Muhammad III i finançat mitjançant la yizya, un impost que es cobrava als cristians per sembrar terres a la frontera.

L'ús del hammam o bany era essencial a la vida quotidiana d'una ciutat islàmica, i l'Alhambra no n'era una excepció. Per la proximitat a la mesquita, aquest bany complia una funció religiosa clau: permetre les ablucions o rituals de purificació abans de l'oració.

Tot i això, la seva funció no era exclusivament religiosa. El hammam també servia per a la higiene personal i era un punt de trobada social important.

El seu ús estava regulat per horaris, sent al matí per als homes ia la tarda per a les dones.

Inspirats en les termes romanes, els banys musulmans compartien amb elles la distribució en sales, encara que eren més petites i el seu funcionament es basava en el vapor, a diferència de les termes romanes que eren d'immersió.

El bany constava de quatre espais principals: una sala de repòs o vestuari, una sala freda o temperada, una sala calenta i una zona de calderes adossada a aquesta última.

El sistema de calefacció utilitzat era el hipocaust, un sistema de calefacció subterrani que escalfava el terra mitjançant aire calent generat per un forn i distribuït a través d'una cambra sota el paviment.

L'actual Parador de Turisme va ser originalment el Convent de Sant Francesc, edificat el 1494 sobre un antic palau nassarita que, segons la tradició, hauria pertangut a un infant musulmà.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics van cedir aquest espai per fundar el primer convent franciscà de la ciutat, complint així una promesa realitzada al patriarca d'Assís anys abans de la conquesta.

Amb el temps, aquest lloc esdevingué el primer lloc d'enterrament dels Reis Catòlics. Un mes i mig abans de la seva mort a Medina del Camp el 1504, la reina Isabel va deixar especificat al seu testament el seu desig de ser enterrada en aquest convent, vestida amb hàbit franciscà. En 1516, va ser enterrat amb ella el rei Ferran.

Tots dos van romandre-hi sepultats fins a 1521, quan el seu nét, l'emperador Carles V, va ordenar traslladar les seves restes a la Capella Reial de Granada, on avui reposen al costat de Joana I de Castella, Felip el Bell i l'infant Miguel de Paz.

Actualment és possible visitar aquest primer lloc d'enterrament accedint al pati del Parador. Sota una cúpula de mocàrabs es conserven les làpides originals dels dos monarques.

Des de juny de 1945, aquest edifici acull el Parador de San Francisco, un allotjament turístic d'alta categoria la propietat i gestió del qual corresponen a l'Estat espanyol.

La paraula “medina”, que en àrab significa “ciutat”, feia referència a la zona més elevada del turó de la Sabika, a l'Alhambra.

Aquesta medina albergava una intensa activitat quotidiana, ja que era l'àrea on es concentraven els oficis i la població que feia possible la vida de la cort nassarita dins la ciutat palatina.

S'hi produïen teixits, ceràmica, pa, vidre i fins i tot monedes. A més dels habitatges dels treballadors, també hi havia edificis públics essencials com banys, mesquites, socs, aljubs, forns, sitges i tallers.

Per al funcionament correcte d'aquesta ciutat en miniatura, l'Alhambra tenia el seu propi sistema de legislació, administració i recaptació d'impostos.

Avui només es conserven alguns vestigis d'aquella medina nassarita original. La transformació de la zona per part dels pobladors cristians després de la conquesta i, posteriorment, les explosions de pólvora provocades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada, van contribuir al deteriorament.

A mitjan segle XX es va emprendre un programa arqueològic de rehabilitació i adaptació daquesta àrea. Fruit d'això, es va traçar també un passeig enjardinat sobre un antic carrer medieval, que avui connecta amb el Generalife.

A la medina reial, adossat a la muralla meridional, hi ha les restes de l'anomenat Palau dels Abencerrajes, nom castellanitzat de la família Banu Sarray, una noble nissaga d'origen nord-africà pertanyent a la cort nassarita.

Els vestigis que avui es poden contemplar són el resultat d'excavacions iniciades a la dècada de 1930, ja que anteriorment l'espai estava molt deteriorat, en gran part per les explosions causades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada.

Gràcies a aquestes intervencions arqueològiques, s'ha pogut constatar la importància que va tenir aquesta família a la cort nassarita, no només per l'extensió del palau sinó també per la seva ubicació privilegiada: a la zona alta de la medina, just a l'eix urbà principal de l'Alhambra.

La Porta de la Justícia, coneguda en àrab com Bab al-Sharía, és una de les quatre portes exteriors de la ciutat palatina de l'Alhambra. Com que es tracta d'una entrada exterior, complia una funció defensiva important, com s'aprecia en la seva estructura de doble recolze i en el pronunciat desnivell del terreny.

La seva construcció, integrada en una torre adossada a la muralla sud, s'atribueix al sultà Iúsuf I l'any 1348.

La porta presenta dos arcs de ferradura apuntada. Entre ells s'obre una zona a cel obert, coneguda com a buhedera, des de la qual era possible defensar l'entrada llançant materials des de la terrassa en cas d'atac.

Més enllà del seu valor estratègic, aquesta porta té una forta càrrega simbòlica en el context islàmic. Destaquen especialment dos elements decoratius: la mà i la clau.

La mà representa els cinc pilars de l'Islam i simbolitza protecció i hospitalitat. La clau, per la seva banda, és un emblema de la fe. La seva presència conjunta es podria interpretar com una al·legoria del poder espiritual i terrenal.

La llegenda popular diu que, si algun dia la mà i la clau arriben a tocar-se, significarà la caiguda de l'Alhambra… i amb això, la fi del món, ja que implicaria la pèrdua de la seva esplendor.

Aquests símbols islàmics contrasten amb un altre afegit cristià: una escultura gòtica de la Verge amb el Nen, obra de Ruberto Alemany, col·locada en una fornícula sobre l'arc interior per ordre dels Reis Catòlics després de la presa de Granada.

La Porta dels Carros no correspon a una obertura original de la muralla nassarita. Fou oberta entre els anys 1526 i 1536 amb un propòsit funcional molt concret: permetre l'accés dels carros que transportaven materials i columnes per a la construcció del Palau de Carles V.

Actualment, aquesta porta segueix complint una funció pràctica. És l'accés de vianants al recinte sense necessitat de tiquet, cosa que permet visitar lliurement el Palau de Carles V i els museus que hi ha al seu interior.

A més, és l'única porta habilitada per a l'accés de vehicles autoritzats, incloent-hi hostes dels hotels ubicats dins del recinte de l'Alhambra, taxis, serveis especials, sanitaris i vehicles de manteniment.

La ciutat palatina de l'Alhambra estava envoltada per una muralla extensa que comptava amb quatre portes principals d'accés des de l'exterior. Per garantir-ne la defensa, aquestes portes presentaven una característica distribució en racó, dificultant l'avenç dels possibles atacants i facilitant emboscades des de l'interior.

La Porta dels Set Sòls, situada a la muralla sud, és una d'aquestes entrades. En època nassarita, era coneguda com Bib al-Gudur o “Porta dels pous”, a causa de l'existència propera de sitges o masmorres, possiblement utilitzats com a presons.

El seu nom actual prové de la creença popular que hi ha set nivells o pisos sota ella. Encara que només se n'han documentat dos, aquesta creença ha alimentat múltiples llegendes i contes, com el relat de Washington Irving “La llegenda del llegat del moro”, en què s'esmenta un tresor amagat als soterranis secrets de la torre.

La tradició sosté que aquesta va ser la darrera porta utilitzada per Boabdil i el seu seguici en dirigir-se a la Vega de Granada el 2 de gener de 1492 per lliurar les claus del Regne als Reis Catòlics. Igualment, va ser per aquesta porta per on van accedir les primeres tropes cristianes sense resistència.

La porta que contemplem avui és una reconstrucció, ja que l'original va ser destruïda en gran part per l'explosió de les tropes napoleòniques el 1812 durant la seva retirada.

La Porta del Vi va ser la porta principal d'accés a la Medina de l'Alhambra. La seva construcció s'atribueix al sultà Muhammad III al començament del segle XIV, encara que les seves portades van ser remodelades posteriorment per Muhammad V.

El nom de “Porta del Vi” no prové del període nassarita, sinó de l'etapa cristiana, a partir del 1556, quan es permetia als veïns de l'Alhambra comprar vi lliure d'impostos en aquest indret.

Com que es tracta d'una porta interior, el seu traçat és recte i directe, a diferència de les portes exteriors com la de la Justícia o la de les Armes, que es dissenyaven en racó per millorar la defensa.

Tot i que no complia funcions defensives primàries, comptava amb bancs a l'interior per als soldats encarregats del control de l'accés, així com una estada a la part superior destinada a la residència i al descans del cos de guàrdia.

La façana occidental, orientada cap a l'Alcassaba, era la d'ingrés. Sobre la llinda de l'arc de ferradura hi ha el símbol de la clau, emblema solemne de benvinguda i de la dinastia nassarita.

A la façana oriental, que dóna cap al Palau de Carles V, destaquen especialment les paletes de l'arc decorades amb rajoles elaborades mitjançant la tècnica de corda seca, oferint un bell exemple de l'art decoratiu hispanomusulmà.

En temps de la dinastia nassarita, el solar que avui ocupa l'Església de Santa Maria de l'Alhambra albergava la Mesquita Aljama o Mesquita Major de l'Alhambra, construïda a principis del segle XIV pel sultà Muhammad III.

Després de la presa de Granada el 2 de gener de 1492, la mesquita va ser beneïda per al culte cristià i s'hi va celebrar la primera missa. Per decisió dels Reis Catòlics, es va consagrar sota l'advocació de Santa Maria i s'hi va establir la primera seu arquebisbal.

A finals del segle XVI, l'antiga mesquita es trobava en estat ruïnós, fet que en va motivar la demolició i la construcció d'un nou temple cristià, la finalització del qual va tenir lloc el 1618.

De l'edifici islàmic amb prou feines en queden vestigis. L'element més significatiu conservat és un llum de bronze amb inscripció epigràfica datada el 1305, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Una rèplica d'aquest llum es pot veure al Museu de l'Alhambra, al Palau de Carles V.

L'Església de Santa Maria de l'Alhambra presenta una planta senzilla amb una sola nau i tres capelles laterals a cada costat.

Aquesta imatge, també coneguda com la Mare de Déu de la Pietat, és l'única que processiona a Granada cada Dissabte Sant, si el temps ho permet. Ho fa sobre un tron de gran bellesa que imita de plata repussada les arqueries de l'emblemàtic Pati dels Lleons.

Com a curiositat, el poeta granadí Federico García Lorca va ser membre d'aquesta confraria.

Abans de l'actual Parador de Turisme i cap a la zona est, es troben les restes de la tindria o adoberia medieval, una instal·lació dedicada al tractament de pells: la neteja, adob i tenyit. Aquesta era una activitat comuna a tot al-Àndalus.

La tindria de l'Alhambra és de dimensions reduïdes si es compara amb altres de similars al nord d'Àfrica. Cal tenir en compte, però, que la seva funció estava destinada exclusivament a cobrir les necessitats de la cort nassarita.

Comptava amb vuit petits safareigs de diferents mides, tant rectangulars com circulars, on s'emmagatzemaven la calç i els tints emprats en el procés d'adob de les pells.

Aquesta activitat requeria abundant aigua, motiu pel qual la tindria es va ubicar al costat de la Sèquia Reial, aprofitant així el seu cabal constant. La seva existència també és un indici de la gran quantitat d'aigua disponible en aquesta zona de l'Alhambra.

La Torre de l'Aigua és una construcció imponent situada a l'angle sud-oest de la muralla de l'Alhambra, a prop de l'accés principal des de les taquilles. Encara que complia funcions defensives, la seva missió més rellevant era protegir l'entrada de la Sèquia Reial, per això el seu nom.

La sèquia arribava a la ciutat palatina després de creuar un aqüeducte i vorejava la cara nord de la torre per proveir d'aigua tota l'Alhambra.

La torre que avui contemplem és fruit d'una reconstrucció profunda. Durant la retirada de les tropes napoleòniques el 1812, va patir greus danys per explosions de pólvora, quedant a mitjans del segle XX reduïda pràcticament a la seva base massissa.

Aquesta torre era essencial perquè permetia l'entrada de l'aigua —i per tant de la vida— a la ciutat palatina. A l'origen, el turó de la Sabika mancava de fonts naturals d'aigua, la qual cosa va suposar un desafiament important per als natzarís.

Per això, el sultà Muhammad I va ordenar una gran obra d'enginyeria hidràulica: la construcció de l'anomenada Sèquia del Sultà. Aquesta sèquia capta l'aigua del riu Darro a uns sis quilòmetres de distància, en una zona de més altitud, aprofitant el pendent per conduir l'aigua per gravetat.

La infraestructura va incloure una presa d'emmagatzematge, una sínia moguda per animals, i un canal revestit de maó –la sèquia– que travessa muntanyes de forma subterrània, ingressant per la part alta del Generalife.

Per salvar el profund desnivell entre el Turó del Sol (Generalife) i el turó de la Sabika (Alhambra), els enginyers van construir un aqüeducte, una obra clau per garantir l'abastament d'aigua a tot el conjunt monumental.

L'Alcassaba és la part més primitiva del complex monumental, va ser construïda sobre les restes d'una antiga fortalesa Zirí.

Els orígens de l'Alcassaba Natzarí es remunten a mil dos-cents trenta-vuit, quan el primer sultà i fundador de la dinastia nassarita Muhammad Ibn al-Alhmar decideix traslladar la seu del sultanat de l'Albaicín al turó del davant, la Sabika.

El lloc escollit per Al-Ahmar era idoni ja que l'Alcassaba situada a l'extrem occidental del turó i amb una planta triangular, molt similar a la proa d'un vaixell, garantia la defensa òptima del que seria la ciutat palatina de l'Alhambra construïda sota la seva protecció.

L'Alcassaba dotada de diverses muralles i torres sorgeix amb una clara intenció defensiva. Va ser de fet, centre de vigilància per la seva ubicació a dos-cents metres d'alçada sobre la ciutat de Granada, garantint així un domini visual de tot el territori circumdant i representant alhora un símbol de poder.

Al seu interior, se situa el barri castrense i és que amb el temps l'Alcassaba es va constituir com una petita micro ciutat independent destinada als soldats d'alt rang, encarregats de la defensa i la protecció de l'Alhambra i els seus sultans.

En accedir a l'alcassaba ens trobem amb allò que aparenta ser un laberint, encara que en realitat es tracta d'un procés de recuperació arquitectònica mitjançant anastilosi, que ha permès rehabilitar l'antic barri castrense que havia estat sepultat fins a principis del segle vint.

En aquest barri hi residia la guàrdia d'elit del sultà i la resta del contingent militar encarregats de la defensa i la seguretat de l'Alhambra. Es tractava, doncs, d'una petita ciutat dins de la pròpia ciutat palatina de l'Alhambra amb tot allò necessari per a la vida quotidiana com habitatges, tallers, tahona amb forn, magatzems, aljub, hammam, etcètera. D'aquesta manera, es podia mantenir separades la població militar i la civil.

En aquest barri gràcies a aquesta recuperació ens permet contemplar l'esquema típic de la casa musulmana: entrada amb accés al racó, petit pati com a eix central de l'habitatge, habitacions al voltant del pati i latrina.

A més, a principis del segle vint es va descobrir al subsòl una masmorra. Fàcil de reconèixer des de l'exterior per l'escala moderna en cargol que hi condueix.

Aquesta presó subterrània té una forma d'embut invertit i una planta circular. Això feia impossible que aquests captius poguessin escapar. De fet, els presoners eren introduïts al seu interior mitjançant un sistema de corrioles o cordes.

La Torre de la Pólvora servia de reforç defensiu pel costat meridional a la Torre de la Vela i des d'ella partia el camí militar que arribava fins a les Torres Bermejas.

Des de mil nou-cents cinquanta-set, és en aquesta torre on podem trobar uns versos gravats sobre pedra, l'autoria dels quals correspon al mexicà Francisco de Icaza:

“Dóna almoina dona, que no hi ha a la vida res,
com la pena de ser cec a Granada”.

L'espai ocupat pel Jardí dels Adarves pren els seus orígens al segle setze, quan s'edifica una plataforma artillera en el procés d'adaptació de l'Alcassaba per a l'artilleria.

Va ser ja al segle disset quan l'ús militar va perdre la seva importància i el cinquè Marquès de Mondéjar, després de ser nomenat alcaide de l'Alhambra en mil sis-cents vint-i-quatre, va decidir transformar aquest espai en un jardí emplenant amb terra l'espai entre la muralla exterior i la interior.

Hi ha una llegenda, segons la qual va ser en aquest lloc on es van trobar amagats uns gerros de porcellana farcits d'or, probablement amagats pels últims musulmans que van habitar el lloc, i que part d'aquest or trobat, va ser emprat pel marquès per finançar la creació d'aquest bell jardí. Es pensa que potser algun d'aquests gerros sigui algun dels vint grans gots de pisa daurada nassarita que es conserven al món. Podem contemplar dos d'aquests gots al Museu Nacional d'Art Hispanomusulmà ubicat a la planta baixa del Palau de Carlos Quinto.

Un dels elements destacables daquest jardí és la presència a la part central duna font amb forma de timbal. Aquesta font ha tingut diferents emplaçaments, el més cridaner i ressenyable va ser al Pati dels Lleons, on va ser col·locada en mil sis-cents vint-i-quatre sobre la font dels lleons amb el consegüent dany. La tassa va estar en aquest lloc fins a mil nou-cents cinquanta-quatre quan es va retirar i es va col·locar aquí.

Sota la dinastia nassarita, aquesta torre era coneguda sota el nom de la torre Major ia partir del segle setze se la va anomenar també torre del Sol, perquè el sol es reflectia a la torre al mig dia actuant llavors com un rellotge de sol.

L'aparença de la Torre ha canviat al llarg del temps en els seus orígens comptava amb merlets a la terrassa, que es van anar perdent a causa de diversos terratrèmols. La campana va ser incorporada després de la presa de Granada pels cristians.

Ésta se utilizaba para dar aviso a la población ante cualquier posible peligro, terremoto o incendio. También se empleaba el sonido de esta campana para regular los turnos de riego en la Vega de Granada.

Actualmente y según la tradición, se hace sonar la campana cada dos de enero para conmemorar la toma de Granada el dos de enero de 1492.

Situada a la muralla nord de l'Alcassaba, la porta de les Armes va ser un dels accessos principals per accedir a l'Alhambra.

En temps de la dinastia Nazarí, els ciutadans travessaven el Riu Darro pel pont del Cadí, i pujaven el turó per un camí avui dia ocult pel Bosc de Sant Pere, fins a arribar a la porta. A l'interior de la porta, havien de dipositar les armes abans d'accedir al recinte, per això el nom porta de les armes.

Des de la terrassa d´aquesta torre, podem obtenir avui dia una de les millors panoràmiques de la ciutat de Granada.

Justo enfrente nos encontramos con el barrio del Albaicín, reconocible por sus viviendas blancas y su entramado de calles laberínticas. Este barrio fue declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 1994.

És en aquest barri on hi ha un dels miradors més famosos de Granada: el Mirador de Sant Nicolau.

A la dreta de l'Albaicín, hi ha el barri del Sacromonte.

El Sacromonte és l'antic barri gitano per excel·lència de Granada i el bressol del flamenc. Aquest barri es caracteritza a més per la presència de vivendes troglodites: les coves.

Als peus de l'Albaicín i de l'Alhambra hi ha la Cursa del Darro, al costat de la ribera del riu amb el mateix nom.

La Torre de l'Homenatge és una de les torres més antigues de l'Alcassaba, té una alçada de vint-i-sis metres. Compte amb sis plantes, una terrassa i una masmorra subterrània.

A causa de l'alçada amb què compta la torre, des de la terrassa s'establia comunicació amb les torres talaies del regne. Aquesta comunicació s'establia mitjançant un sistema de miralls de dia o de fum amb fogueres a la nit.

Es pensa que, per la posició sortint de la torre al turó, va ser probablement el lloc escollit per a la ubicació dels estendards i les banderes vermelles de la dinastia nassarita.

La base d'aquesta torre va ser reforçada pels cristians amb l'anomenada Torre del Cubo.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics projecten una sèrie de reformes per adequar l'Alcassaba a l'artilleria. D'aquesta manera, sorgeix sobre la torre de la Tahona, la Torre del Cub la qual gràcies a la seva forma cilíndrica atorga més protecció davant de possibles impactes, en comparació a les torres nassarís amb planta quadrada.

El Generalife situat al Turó del Sol era l'almunia del sultà o dit altrament, una masia palatina amb hortes, on a més de dur a terme tasques agrícoles, es criaven animals per a la cort nassarita i es practicava la caça. S'estima que els inicis de la seva construcció es remunten a finals del segle tretze pel sultà Muhammad segon, fill del fundador de la dinastia nassarita.

El nom Generalife procedeix de l'àrab “yannat-al-arif” que significa jardí o hort de l'arquitecte.

Aquesta masia, que el visir Ibn al-Yayyab va anomenar la Casa Reial de la Felicitat, era un palau: el palau d'estiu del sultà. Tot i la proximitat amb l'Alhambra, tenia prou intimitat per poder allunyar-se i relaxar-se de les tensions de la cort i de la vida de govern, així com per gaudir d'unes temperatures més agradables. A causa del seu emplaçament a una altitud més gran que la ciutat palatina de l'Alhambra, la temperatura baixava al seu interior.

Quan es produeix la presa de Granada, el Generalife passa a ésser propietat dels Reis Catòlics, que el posen sota la protecció d'un alcaide o comanador. Felipe segon va acabar cedint l'alcaïdia perpètua i tinença del lloc a la família Granada Venegas (una família de moriscs conversos). L'Estat només va recuperar aquest lloc després d'un plet que va durar gairebé 100 anys i que va finalitzar amb un acord extrajudicial el 1921.

Acord mitjançant el qual el Generalife passaria a ser patrimoni nacional i es gestionaria al costat de l'Alhambra a través de la figura del Patronat, conformant-se així el Patronat de l'Alhambra i del Generalife.

L'amfiteatre a l'aire lliure que trobem al nostre camí cap al palau del Generalife va ser construït el 1952 amb la intenció d'acollir, com ho fa cada estiu, el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Desde el año 2002 también se celebra un Festival de Flamenco ligado a la figura del poeta granadino más emblemático: Federico García Lorca.

Sota la dinastia nassarita, el camí que atorgava la connexió entre la ciutat palatina i el Generalife partia de la Porta de l'Arabal, emmarcada a l'anomenada Torre dels Pics, anomenada així perquè els seus merlets finalitzen en piràmides de maó.

Es tractava d'un camí serpentejant i en pendent, protegit a banda i banda per altes muralles per dotar-lo de més seguretat, i desembocava a l'entrada del Pati del Descavalcament.

Aquestes ruïnes o fundacions són les restes arqueològiques del que era l'anomenada Casa dels Amics. El vostre nom i utilitat han arribat fins a nosaltres gràcies al “Tractat d'agricultura” d'Ibn Luyún al segle XIV.

Es tractava doncs d'un habitatge destinat a persones, amics o afins que el sultà tenia en estima i considerava important tenir a prop seu, però sense arribar a envair la seva privadesa, per la qual cosa es tractava d'un habitatge aïllat.

Aquest Passeig dels Baladres va ser realitzat a mitjans del segle XIX amb motiu de la visita de la Reina Isabel Segona i per crear un accés més monumental a la zona alta del palau.

El baladre és un altre nom que se li atorga al llorer rosa, que apareix en forma de volta ornamental en aquest passeig. A l'inici del passeig, després dels Jardins Alts, es conserva un dels exemplars més antics d'Arrayán Morisco, que va estar a punt de perdre's i la petjada genètica del qual se segueix investigant actualment.

Es tracta d'una de les plantes més característiques de l'Alhambra, que es distingeix per les seves fulles abarquillades i més grans que l'arrayan comú.

El Passeig dels Baladres enllaça amb el Passeig dels Xiprers, que serveix d'unió per conduir el visitant cap a l'Alhambra.

Un dels elements més ben conservats i singulars del Generalife és l'Escala de l'Aigua. Es creu que, sota la dinastia nassarita, aquesta escala —distribuïda en quatre trams amb tres altiplans intermedis— comptava amb canals d'aigua que fluïen pels dos passamans de ceràmica vidriada, alimentats per la Sèquia Reial.

Aquesta conducció d'aigua arribava fins a un petit oratori, del qual no se'n conserva informació arqueològica. Al seu lloc, des del 1836, hi ha un mirador romàntic erigit per l'administrador de la finca en aquella època.

Probablement, a la pujada d'aquesta escala, emmarcada per una volta de llorers i l'arrulla de l'aigua, es creava un entorn ideal per estimular els sentits, entrar al clima propici per a la meditació i fer les ablucions prèvies al prec.

Als terrenys circumdants al palau s'estima que hi devia haver almenys quatre grans hortes organitzades en diferents nivells o parates, contingudes per murs de tàpia. Els noms d'aquestes hortes que han transcendit fins a nosaltres són: Gran, Colorada, Merceria i Fuente Peña.

Aquestes hortes han continuat, en major o menor mesura, des del segle XIV llaurant-se amb les mateixes tècniques medievals tradicionals.

S'hi cultivava no només l'horta, sinó també arbres fruiters i pastura per als animals. Per exemple, avui dia es conreen carxofes, albergínies, fesols, figues, magraners i ametllers.

Actualment, a les hortes conservades se segueix utilitzant la mateixa tècnica de producció agrícola emprada a l'època medieval, cosa que fa que aquest espai tanqui en si un gran valor antropològic.

S'accedeix a aquests jardins des del Pati de la Sultana mitjançant una empinada escala del segle XIX, anomenada dels Lleons, a causa de les dues figures de pisa vidrada que es troben sobre la porta.

Aquests jardins es poden considerar un exemple del jardí romàntic. Estan situats sobre parates i conformen la part més elevada del Generalife, amb unes vistes espectaculars cap a tot el complexe monumental.

Destaca la presència de bellíssims magnolis.

Los Jardines de la Rosaleda tienen su origen entre los años treinta y cincuenta del siglo XX, después de que el Estado adquiriese el Generalife en 1921.

Sorgeix aleshores la necessitat de posar en valor una àrea abandonada i connectar estratègicament el lloc amb l'Alhambra mitjançant una transició gradual i suau.

El Pati de la Sèquia, també anomenat de la Ria al segle XIX, presenta avui una estructura de planta rectangular amb dos pavellons enfrontats i una crugia.

El nom del pati procedeix justament de la Sèquia Reial que travessa aquest palau, entorn de la qual es disposen quatre jardins a parterres ortogonals a nivell inferior. A banda i banda de la sèquia es predisposen uns sortidors que conformen una de les imatges més populars del palau. No obstant això, aquests sortidors no són originals, ja que trenquen la tranquil·litat i la calma que el sultà venia buscant en els seus moments de descans i meditació.

Aquest palau ha patit quantioses transformacions, ja que a l'origen aquest pati estava tancat a les vistes que avui trobem a través de la galeria de 18 arcs a l'estil belvedere. L´única part que permetria contemplar el paisatge seria el mirador central. Des d'aquest mirador original, era el lloc on asseguts a terra i recolzats a l'ampit es podia contemplar les vistes panoràmiques a la ciutat palatina de l'Alhambra.

Atestigant el seu passat trobarem al mirador decoració nassarita, on destaca la superposició de guixeries del sultà Ismail I sobre les de Muhammad III. Això deixa palès que cada sultà tenia gustos i necessitats diferents i adaptaven els palaus d'acord amb aquests, deixant la seva pròpia empremta o empremta.

En passar el mirador, i si ens fixem a l'intradós dels arcs, també trobarem emblemes dels Reis Catòlics com el Yugo i les Fletxes, així com el lema “Tant Monta”.

El costat est del pati és recent a causa d'un incendi produït el 1958.

Abans d'accedir al Pati de la Sèquia, ens trobem amb el Pati de la Guàrdia. Un pati senzill amb galeries porxades, una font al centre, que està a més ornamentat amb tarongers amargs. Aquest pati devia servir com a zona de control i avantsala abans d'accedir a les dependències d'estiu del sultà.

Destaca d'aquest lloc que, després de pujar unes escales empinades, ens trobem una portada emmarcada per una llinda decorada amb enrajolat en tons blaus, verds i negres sobre un fons blanc.

En pujar les escalinates i traspassar aquesta portada, ens trobem amb un racó, els bancs de la guàrdia i una empinada i estreta escala que ens porta al palau.

El Pati de la Sultana és un dels espais més transformats. Es pensa que el lloc que avui ocupa aquest pati —també anomenat Pati del Xiprer— era la zona destinada a l'antic hammam, el bany del Generalife.

Al segle XVI perd aquesta funció i apareix convertit en un jardí. Amb el temps, es va disposar una galeria septentrional, un safareig en forma d'U, una font al seu centre i trenta-vuit sorollosos sortidors.

Els únics elements que es conserven de l'època nassarita són el salt d'aigua de la Sèquia Reial, protegit després de la reixa, i un petit tram de canalització que dirigeix l'aigua cap al Pati de la Sèquia.

El nom “Pati del Xiprer” el devem al xiprer centenari mort, del qual avui només se'n conserva el tronc. Al costat d'aquest hi ha una placa en ceràmica granadina que ens parla de la llegenda del segle XVI de Ginés Pérez de Hita, segons la qual aquest xiprer va ser testimoni de les trobades amoroses de la favorita de l'últim sultà, Boabdil, amb un noble cavaller Abencerraje.

El Pati del Descavalcament, també conegut com a Patio Polo, és el primer pati que trobem en entrar al palau del Generalife.

El mitjà de locomoció emprat pel sultà per accedir al Generalife era el cavall i, com a tal, requeria un lloc on baixar de la seva muntura i allotjar aquests animals. Aquest pati es pensa que estava destinat amb aquesta finalitat, ja que era el lloc per a les cavallerisses.

Disposava de bancs de suport per baixar i pujar de l'equí, i de dos estables a les crugies laterals, que funcionaven com estables a la part inferior i pallers a la part superior. Tampoc no podia faltar l'abeurador amb aigua fresca per als cavalls.

A ressaltar en aquest lloc: sobre la llinda de la porta que dóna pas al següent pati, trobem la clau de la fam, símbol de la dinastia nassarita, representant salutació i propietat.

El pòrtic nord és el més ben conservat i estava destinat a acollir les dependències del sultà.

Trobem un pòrtic amb cinc arcs sostinguts sobre columnes i als seus extrems alhamís. Després d'aquest pòrtic, i per accedir al Saló Regi, es passa per un triple arc on hi ha poemes que parlen de la batalla de la Vega o de Serra Elvira el 1319, cosa que ens brinda informació sobre la datació del lloc.

Als costats d'aquest triple arc també hi ha taqas, uns nínxols de mida petita excavats al mur on es col·locava aigua.

El Saló Regi, ubicat en una torre quadrada decorada amb guixeries, era el lloc on el sultà —malgrat ser aquest un palau de descans— rebia alguna audiència de caràcter urgent. Aquestes audiències, segons uns versos gravats allà, havien de ser breus i directes per no molestar massa el repòs de l'emir.

Els Palaus Nazaríes constitueixen la zona més emblemàtica i cridanera del conjunt monumental. Van ser construïts al segle XIV, un moment que es pot considerar de gran esplendor per a la dinastia nassarita.

Aquests palaus eren la zona reservada al sultà i als seus familiars propers, on es desenvolupava la vida familiar, però també la vida oficial i administrativa del regne.

Els Palaus són: el Mexuar, el Palau de Comares i el Palau dels Lleons.

Cadascun d'aquests palaus va ser construït de manera independent, en moments diferents i amb funcions pròpies i diferenciades. Va ser després de la Presa de Granada quan els palaus van ser unificats i, a partir d'aquell moment, van passar a ser anomenats com la Casa Reial, i més endavant com la Casa Reial Vella, quan Carles V va decidir construir el seu propi palau.

El Mexuar és la part més antiga dels Palaus Nazaríes, però també és l'espai que ha hagut de fer front a més transformacions al llarg del temps. El seu nom prové de l'àrab Maswar, que fa referència al lloc on es reunia la Sura o Consell de Ministres del sultà, desvetllant així una de les seves funcions. També era l'avantsala on el sultà impartia justícia.

La construcción del Mexuar se atribuye al sultán Ismaíl I, que reinó entre 1314 y 1325, y fue modificado por su nieto Muhammad V. Sin embargo, fueron los cristianos quienes más transformaron este espacio al convertirlo en una capilla.

En època nassarita, aquest espai era molt més reduït i s'organitzava al voltant de les quatre columnes centrals, on encara es pot apreciar el característic capitell cúbic nassarita, pintat amb blau cobalt. Sobre aquestes columnes es recolzava una llanterna que aportava llum zenital, eliminada al segle XVI per crear habitacions altes i finestres laterals.

Per convertir el lloc en capella es va rebaixar el terra i es va afegir un petit espai rectangular al fons, avui separat per una balustrada de fusta que indica on es trobava el cor alt.

El sòcol d'enrajolat ceràmic amb decoració d'estrelles va ser portat d'un altre lloc. Entre les seves estrelles es poden veure alternadament: el blasó del Regne Natzarí, el del Cardenal Mendoza, l'Àliga Bicèfala dels Àustria, el lema “No hi ha vencedor sinó Déu” i les Columnes d'Hèrcules de l'escut imperial.

Sobre el sòcol, un fris epigràfic en guix repeteix: "El Regne és de Déu. La Força és de Déu. La Glòria és de Déu." Aquestes inscripcions substitueixen les jaculatòries cristianes: "Christus regnat. Christus vincit. Christus imperat."

L'entrada actual al Mexuar va ser oberta en època moderna, alterant l'emplaçament d'una de les Columnes d'Hèrcules amb el lema Plus Ultra, que va ser traslladada al mur est. La corona de guix sobre la porta manté la ubicació original.

Al fons de la sala, una porta dóna pas a l'Oratori, on s'accedia originalment per la galeria de Machuca.

Aquest espai és un dels més danyats de l'Alhambra a causa de l'explosió d'un polvorí el 1590. Va ser restaurat el 1917.

Durant la restauració es va rebaixar el nivell del terra per evitar accidents i facilitar la visita. Com a testimoni del nivell original roman un poet corregut sota les finestres.

El nom Quart Daurat prové de l'etapa dels Reis Catòlics, quan l'enteixinat nassarita va ser repintat amb motius daurats i es van incorporar els emblemes dels monarques.

Els súbdits que aconseguien audiència esperaven davant de la façana, separats del sultà per la guàrdia reial, a l'estada avui coneguda com el Quart Daurat.

Al centre del pati hi ha una font baixa de marbre amb gallons, rèplica de la font de Lindaraja conservada al Museu de l'Alhambra. A un costat de la pila, una reixa dóna pas a un fosc corredor subterrani que feia servir la guàrdia.

Más adelante encontramos la Fachada del Palacio de Comares. Esta impresionante fachada, muy restaurada entre los siglos XIX y XX, fue construida por Muhammad V con el fin de conmemorar la toma de Algeciras en 1369, que otorgaba dominio sobre el Estrecho de Gibraltar.

En aquest pati, el sultà rebia els súbdits que aconseguien una audiència especial. Es col·locava a la part central de la façana, assegut sobre una branqueta entre les dues portes i sota el gran ràfec, obra cimera de la fusteria nassarita que el coronava.

La façana té una gran càrrega al·legòrica. En ella els súbdits podien llegir:

“La meva posició és una corona i la meva porta una bifurcació: l'Occident creu que en mi hi ha l'Orient
Al-Gani bi-llah m'ha encomanat franquejar l'entrada a la victòria que s'anuncia.
Doncs esperant que ell aparegui com l'horitzó al dia revela.
Feu Déu tan bella la seva obra com bells són el seu caràcter i la seva figura!”

La porta de la dreta servia d'accés a les dependències privades i zona de servei, mentre que la porta de l'esquerra, a través d'un passadís en racó amb bancs per a la guàrdia, dóna accés al Palau de Comares, concretament al Pati dels Arrayanes.

Una de les característiques de la casa hispanomusulmana és accedir a l'habitatge a través d'un passadís en racó que condueix a un pati a cel obert, eix de vida i organització de la llar, dotat d'algun punt d'aigua i vegetació. Aquest mateix concepte es troba al Pati dels Arrayanes, però a una escala més gran, amb 36 metres de llarg i 23 d'amplada.

El Pati dels Arrayanes és el centre del Palau de Comares, on es desenvolupava l'activitat política i diplomàtica del Regne Nazarí. Es tracta d'un pati rectangular d'imponents dimensions l'eix central de les quals és un gran safareig. L'aigua quieta hi actua com un mirall que concedeix profunditat i verticalitat a l'espai, creant així un palau sobre l'aigua.

Als dos extrems del safareig, els sortidors introdueixen l'aigua amb suavitat per no trencar l'efecte mirall ni la quietud del lloc.

Flanquejant el safareig es troben dos massissos vegetals d'arrayans, que donen nom al lloc actual: Pati dels Arrayanes. En el passat també se'l coneixia com a Pati de l'Alberca.

La presència de l'aigua i la vegetació no respon únicament a criteris ornamentals o estètics, sinó també a la intenció de crear espais agradables, especialment a l'estiu.

Als costats majors del pati s'ubiquen quatre habitatges independents. Al costat nord s'alça la Torre de Comares, que alberga al seu interior el Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Al costat sud, la façana actua com un trampantojo, ja que l'edificació que existia darrere va ser enderrocada per connectar el Palau de Carles V amb l'Antiga Casa Reial.

Abans d'accedir als palaus nassarís, si mirem cap a l'esquerra, trobem dos patis.

El primer és el Pati de la Mesquita, anomenat així per la petita mesquita que es troba en un dels angles. No obstant això, des del segle XX també ha estat conegut com la Madraza dels Prínceps, ja que la seva estructura guarda similituds amb la Madraza de Granada.

Més endavant es troba el Pati de Machuca, que rep el seu nom de l'arquitecte Pedro Machuca, encarregat de dirigir les obres del Palau de Carles V al segle XVI, i qui hi residia.

Aquest pati és fàcilment recognoscible per la safareig de vores lobulades situada al centre, així com pels xiprers retallats en forma d'arc, que recuperen la sensació arquitectònica de l'espai d'una manera no invasiva.

La Sala de la Barca és l'avantsala al Saló del Tron o dels Ambaixadors.

Als brancals de l'arc que dóna accés a aquesta sala hi trobem uns nínxols enfrontats, llaurats en marbre i decorats amb rajoles de colors. Es tracta d'un dels elements ornamentals i funcionals més característics dels palaus nassarís: les taqas.

Les *taqas* són nínxols petits excavats als murs, sempre disposats en parella i enfrontats. S'utilitzaven per col·locar al seu interior gerres amb aigua fresca per beure o amb aigua perfumada per rentar-se les mans.

El sostre actual de la sala és una reproducció de l'original, perdut en un incendi el 1890.

El nom d'aquesta sala prové d'una alteració fonètica de la paraula àrab baraka, que significa “benedicció”, i que es repeteix en multitud d'ocasions als murs d'aquesta sala. No és procedent, com es creu popularment, de la forma de sostre de barca invertida.

Era en este lugar donde los nuevos sultanes solicitaban la bendición de su Dios antes de ser coronados como tal en el Salón del Trono.

Abans d'accedir al Saló del Tron, trobem dues entrades laterals: a la dreta, un petit oratori amb el mihrab; ia l'esquerra, la porta d'accés a l'interior de la torre de Comares.

El Saló dels Ambaixadors, també anomenat del Tron o de Comares, és el lloc on es trobava el tron del sultà i, per tant, el centre de poder de la dinastia nassarita. Potser per aquesta raó s'ubica dins de la Torre de Comares, la torre més gran del conjunt monumental, amb 45 metres d'alçada. La seva etimologia prové de l'àrab arsh, que significa botiga, pavelló o tron.

La sala té forma de cub perfecte, i les seves parets estan revestides amb una rica decoració fins al sostre. Als laterals hi ha nou alcoves iguals agrupades de tres en tres amb finestres.

En el passat, les finestres estaven tancades per vidrieres de colors amb formes geomètriques anomenades *cumarías*. Aquestes es van perdre a causa de l'ona expansiva d'un polvorí que va explotar el 1590 a la Cursa del Darro.

La riquesa decorativa del saló és extrema. Comença a la part inferior amb rajoles de formes geomètriques, que generen un efecte visual similar al d'un calidoscopi. Continua a les parets amb estucs que semblen tapissos penjats, decorats amb motius vegetals, flors, petxines, estrelles i abundant epigrafia.

L'escriptura present és de dos tipus: cursiva, la més comuna i fàcilment reconeixible; i cúfica, una escriptura culta de formes rectilínies i anguloses.

Entre todas las inscripciones, la más destacada es la que aparece debajo del techo, en la franja superior de la pared: la sura 67 del Corán, llamada “El Reino” o “del Señorío”, que recorre las cuatro paredes. Esta sura era recitada por los nuevos sultanes para proclamar que su poder provenía directamente de Dios.

La imatge del poder diví també es representa a la sostrada, composta per 8.017 peces diferents que, mitjançant rodes d'estrelles, il·lustren l'escatologia islàmica: els set cels i un vuitè, el paradís, el Tron d'Allah, representat per la cupuleta central de mocàrabs.

Per accedir a la Casa Reial Cristiana cal utilitzar una de les portes obertes a l'alcova esquerra de la Sala de les Dues Germanes.

Carles V, nét dels Reis Catòlics, va visitar l'Alhambra el juny de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla.

Aquests espais trenquen completament amb l'arquitectura i l'estètica nassarita. Tot i això, en haver-se construït sobre zones enjardinades entre el Palau de Comares i el Palau dels Lleons, és possible veure a través d'unes petites finestres situades a l'esquerra del passadís la part superior de l'Hammam Reial o Hammam de Comares. Uns metres més endavant, altres obertures permeten veure la Sala dels Llits i la Galeria dels Músics.

El Bany Reial no només era un espai d'higiene, sinó també un lloc idoni per cultivar de manera distesa i amistosa les relacions polítiques i diplomàtiques, acompanyat de música per amenitzar el moment. Aquest espai només s'obre al públic de vegades especials.

A través d'aquest passadís s'accedeix al Despatx de l'Emperador, que destaca per una xemeneia renaixentista amb l'escut imperial i un enteixinat de fusta dissenyat per Pedro Machuca, arquitecte del Palau de Carles V. A l'enteixinat es pot llegir la inscripció “PLUS ULTRA”, lema adoptat per l'Emperador, juntament amb les inicials K de Carlos.

Sortint de la sala, a la dreta hi ha les habitacions imperials, actualment tancades al públic i només accessibles en ocasions especials. Aquestes estades també són conegudes com les Habitacions de Washington Irving, ja que va ser allà on es va allotjar l'escriptor romàntic nord-americà durant la seva estada a Granada. Possiblement, va ser en aquest lloc on va escriure el seu famós llibre Contes de l'Alhambra. Sobre la porta es pot veure una placa commemorativa.

Contigu al Pati de la Reixa es troba el Pati de Lindaraja, adornat amb tanques tallades de boix, xiprers i tarongers amargs. Aquest pati deu el seu nom al mirador nassarita ubicat al costat meridional, que porta la mateixa denominació.

A l'etapa nassarita, el jardí tenia un aspecte completament diferent de l'actual, ja que era un espai obert al paisatge.

Amb l'arribada de Carles V, el jardí va ser tancat i va adoptar una disposició semblant a la d'un claustre gràcies a una galeria porxada. Per construir-lo es van utilitzar columnes procedents d'altres parts de l'Alhambra.

Al centre del pati destaca una font barroca, sobre la qual se superposà a principis del segle XVII una tassa de marbre nassarita. La font que veiem avui és una rèplica; l'original es conserva al Museu de l'Alhambra.

El Pati dels Lleons és el nucli d'aquest palau. Es tracta d'un pati de planta rectangular envoltat per una galeria porxada amb cent vint-i-quatre columnes, totes diferents entre si, que comuniquen les estades del palau. Guarda certa similitud amb un claustre cristià.

Aquest espai és considerat una de les joies de l'art islàmic, tot i trencar amb els esquemes habituals de l'arquitectura hispanomusulmana.

La simbologia del palau gira al voltant del concepte de jardí-paradís. Els quatre canalets d'aigua que parteixen del centre del pati podrien representar els quatre rius del paradís islàmic i atorgaren al pati una disposició en creu. Les columnes evoquen un bosc de palmeres, com els oasis del paradís.

Al centre se situa la cèlebre Font dels Lleons. Els dotze lleons, encara que en posició similar —alerta i d'esquena a la font—, presenten trets diferents. Estan tallats en marbre blanc de Macael, acuradament seleccionat per aprofitar les vetes naturals de la pedra i accentuar-ne els trets distintius.

Hi ha diverses teories sobre el seu simbolisme. Alguns creuen que representen la força de la dinastia nassarita o del sultà Muhammad V, els dotze signes del zodíac, les dotze hores del dia o fins i tot un rellotge hidràulic. Altres sostenen que és una reinterpretació del Mar de Bronze de Judea, sostingut per dotze bous, aquí reemplaçats per dotze lleons.

La taza central probablemente fue tallada in situ y contiene inscripciones poéticas que elogian a Muhammad V y alaban el sistema hidráulico que alimenta la fuente y regula el flujo del agua para evitar desbordamientos. Este es un fragmento del poema:

“Plata fundida corre entre las perlas,
a las que semeja belleza alba y pura.
En apariencia, agua y mármol parecen confundirse,
sin que sepamos cuál de ambos se desliza.
¿No ves cómo el agua se derrama en la taza,
pero sus caños la esconden enseguida?

És un amant les parpelles del qual desborden de llàgrimes,
llàgrimes que amaga per por un delator.

¿No es, en realidad, cual blanca nube
que vierte en los leones sus acequias
y parece la mano del califa que, de mañana,
prodiga a los leones de la guerra sus favores?”

La font va patir diverses transformacions al llarg del temps. Al segle XVII se li va afegir una segona tassa, que va ser retirada al segle XX i reubicada al Jardí dels Adarves de l'Alcassaba.

L'adaptació cristiana del palau va comportar la creació d'un accés directe a la Torre de Comares mitjançant una galeria oberta de dos pisos. Aquesta galeria ofereix unes magnífiques vistes cap a dos dels barris més emblemàtics de Granada: l'Albaicín i el Sacromonte.

Des de la galeria, mirant cap a la dreta, també s'albira el Pentinador de la Reina, que igual que altres zones esmentades només es pot visitar en ocasions especials o com a espai del mes.

El Pentinador de la Reina se situa a la Torre de Iussuf I, una torre avançada respecte a la muralla. El seu nom cristià prové de l'ús que li va donar Isabel de Portugal, esposa de Carles V, durant la seva estada a l'Alhambra.

A l'interior, l'espai va ser adaptat a l'estètica cristiana i alberga valuoses pintures renaixentistes realitzades per Julio de Aquiles i Alexander Mayner, deixebles de Rafael Sanzio, també conegut com a Rafael d'Urbino.

En baixar des de la galeria, ens trobem amb el Pati de la Reixa. El seu nom prové del balcó corregut amb reixes de ferro forjat, instal·lades a mitjans del segle XVII. Aquestes reixes servien com a corredor obert per connectar i protegir les estades adjacents.

La Sala de les Dues Germanes rep el seu nom actual per la presència de dues lloses bessones de marbre de Macael emplaçades al centre de la sala.

Aquesta sala té certa semblança amb la Sala dels Abencerratges: es troba a una alçada superior respecte al pati i, després de l'entrada, presenta dues portes. La de l'esquerra donava accés al vàter i la de la dreta comunicava amb les estances superiors de la vivenda.

A diferència de la seva sala bessona, aquesta s'obre al nord cap a la Sala dels Ajimeces i cap a un petit mirador: el Mirador de Lindaraja.

Durante la dinastía nazarí, en tiempos de Muhammad V, esta sala era conocida como “qubba al-kubra”, es decir, “la qubba mayor”, la más importante del Palacio de los Leones. El término “qubba” hace referencia a una planta cuadrada cubierta con una cúpula.

La cúpula parteix d'una estrella de vuit puntes, desplegant-se en un traçat tridimensional compost per 5.416 mocàrabs, alguns dels quals encara conserven restes de policromia. Aquests mocàrabs es distribueixen en setze cupulins situats sobre setze finestres amb gelosies que aporten llum canviant a l'estada.

Abans d'accedir a la sala occidental, també coneguda com la Sala dels Abencerrajes, ens trobem amb unes portes de fusta amb un llaurat remarcable que es conserven des de l'època medieval.

El nombre de esta sala está ligado a una famosa leyenda de la Alhambra. Según la tradición, un rumor sobre un supuesto romance entre un caballero abencerraje y la favorita del sultán (o quizá sospechas de conspiración contra el monarca) provocó la ira del soberano.

El sultán mandó llamar a varios caballeros de la familia Abencerraje. Según cuenta la leyenda, decenas de ellos fueron ejecutados aquí mismo.

La historia se difundió en la literatura del siglo XVI, especialmente en la novela “Guerras civiles de Granada” de Ginés Pérez de Hita, que narra los conflictos entre los linajes nobles del reino nazarí.

Con el paso del tiempo, la tradición situó la tragedia en esta sala. Por eso, algunos visitantes han querido ver en las manchas rojizas de la fuente central un vestigio simbólico de la sangre de aquellos caballeros.

La leyenda fue tan popular que inspiró también al pintor español Mariano Fortuny, quien la representó en su cuadro “La matanza de los Abencerrajes.”

En traspassar la porta trobem dos accessos: el de la dreta conduïa al vàter i el de l'esquerra a unes escales que portaven a les dependències superiors.

La Sala de los Abencerrajes es una vivienda privada e independiente en planta baja, estructurada en torno a una gran “qubba”, “cúpula” en árabe.

La cúpula de guix està ricament decorada amb mocàrabs que parteixen d'una estrella de vuit puntes en una complexa composició tridimensional. Els mocàrabs són elements arquitectònics a base de prismes penjants de formes còncaves i convexes, que recorden estalactites.

En endinsar-se a la sala, es percep un descens de temperatura. Això és degut a que les úniques finestres estan situades a la part superior, permetent que l'aire calent escapi. Mentrestant, l'aigua de la font central refresca l'ambient, fent que, amb les portes tancades, la sala funcioni com una mena de cova amb temperatura ideal per als dies més calorosos de l'estiu.

Després de la Sala de les Dues Germanes, trobem al nord una nau transversal coberta per una volta de mocàrabs.

Es creu que les parets blanques d'aquesta sala estaven originalment entapissades amb teles de seda.

El llamado Mirador de Lindaraja debe su nombre a la derivación del término árabe “Ayn Dar Aisa”, que significa “los ojos de la Casa de Aisa”.

Tot i les seves reduïdes dimensions, l'interior del mirador té una decoració destacable. D'una banda, presenta un enrajolat amb successions d'estrelles enllaçades de mida petita, la qual cosa va exigir un treball minuciós per part dels artesans. D'altra banda, si un s'acosta i aixeca la vista, pot observar un sostre amb vidres de colors encaixats en una estructura de fusta, com una llanterna zenital.

Aquesta llanterna és una mostra representativa de com degueren ser molts dels tancaments o coixinets de l'Alhambra palatina. Quan la llum del sol incideix sobre els vidres, projecta reflexos de colors que il·luminen la decoració, atorgant a lespai una atmosfera única i canviant al llarg del dia.

Durant l'època nassarita, quan el pati encara no estava tancat, una persona podia seure a terra del mirador, recolzar el braç a l'ampit de la finestra i gaudir d'unes vistes espectaculars cap al barri de l'Albayzín. Aquestes vistes es van perdre al començament del segle XVI, quan es van construir les dependències destinades a ser residència de l'emperador Carles V.

La Sala dels Reis ocupa tot el costat est del Pati dels Lleons i, encara que apareix integrada al palau, es pensa que va tenir una funció pròpia, probablement de caràcter lúdic o àulic.

Aquest espai destaca per conservar un dels pocs exemples de pintura figurativa nassarita.

A les tres alcoves d'aproximadament quinze metres quadrats cadascuna, hi ha tres falses voltes decorades amb pintures realitzades sobre cuir de xai. Aquestes pells es van fixar al suport de fusta mitjançant petits claus de bambú, tècnica que evitava l'oxidació del material.

El nom de la sala probablement prové de la interpretació de la pintura de l'alcova central, en què es representen deu figures que podrien correspondre als primers deu sultans de l'Alhambra.

A les alcoves laterals es poden observar escenes cavalleresques de lluita, caça, jocs i amor. S'hi distingeix clarament, per la vestimenta, la presència de personatges cristians i musulmans compartint el mateix espai.

S'ha debatut àmpliament sobre l'origen d'aquestes pintures. A causa del seu estil gòtic lineal, es pensa que probablement van ser realitzades per artistes cristians coneixedors del món musulmà. Aquestes obres poden ser fruit de la bona relació entre Muhammad V, fundador d'aquest palau, i el rei cristià Pere I de Castella.

La Sala dels Secrets és una estança de planta quadrada, coberta amb una volta esfèrica.

En aquesta sala passa una cosa molt particular i curiosa que la converteix en una de les atraccions favorites per als visitants de l'Alhambra, especialment per als més petits.

El fenomen consisteix que, si una persona es col·loca en un dels vèrtexs de la sala i una altra al vèrtex oposat —totes dues de cara a la paret i el més a prop possible—, una pot parlar en veu molt baixa i l'altra escoltarà perfectament el missatge, com si estigués just al seu costat.

Es gracias a este “juego” acústico que la sala recibe su nombre: “Sala de los Secretos”.

El conegut com a Palau dels Lleons va ser manat construir durant el segon regnat del sultà Muhammad V, que va començar el 1362 i es va prolongar fins al 1391. En aquesta etapa s'inicia la construcció del Palau dels Lleons, confrontant amb el Palau de Comares, que havia estat edificat pel seu pare, el sultà Iussuf I.

Este nuevo palacio también fue denominado “Palacio del Riyad”, ya que se cree que fue levantado sobre los antiguos Jardines de Comares. El término “Riyad” significa “jardín”.

Es pensa que l'accés original al palau es feia per l'angle sud-est, des del Carrer Reial ia través d'un accés al racó. Actualment, a causa de les modificacions cristianes després de la conquesta, s'accedeix directament des del Palau de Comares a la Sala dels Mocàrabs.

La Sala dels Mocàrabs rep el seu nom per la impressionant volta de mocàrabs que la cobria originalment, i que es va desplomar gairebé del tot com a conseqüència de les vibracions provocades per l'explosió d'un polvorí a la Cursa del Darro el 1590.

Encara es poden observar restes d'aquesta volta en un dels costats. Al costat oposat, queden restes d'una volta cristiana posterior, en què apareixen les lletres “FY”, tradicionalment associades a Ferran i Isabel, encara que en realitat corresponen a Felip V i Isabel de Farnesio, que van visitar l'Alhambra el 1729.

Es creu que la sala podria haver funcionat com a vestíbul o sala d'espera per als convidats a les celebracions, festes i recepcions del sultà.

L'ampli espai conegut avui com a Jardins del Partal deu el seu nom al Palau del Pòrtic, anomenat així per la galeria porxada que presenta.

Es tracta del palau més antic conservat del conjunt monumental, la construcció del qual s'atribueix al sultà Muhammad III a principis del segle XIV.

Aquest palau guarda certa similitud amb el Palau de Comares, encara que sigui anterior: un pati rectangular, un safareig central i el reflex del pòrtic sobre l'aigua com a mirall. El seu element diferenciador principal és la presència d'una torre lateral, coneguda des del segle XVI com a Torre de les Dames, tot i que també ha rebut el nom d'Observatori, ja que Muhammad III era un gran aficionat a l'astronomia. La torre compta amb finestres orientades cap als quatre punts cardinals, cosa que permet gaudir de vistes espectaculars.

Una curiositat notable és que aquest palau va ser de titularitat privada fins al 12 de març del 1891, quan el seu propietari, Arthur Von Gwinner, banquer i cònsol alemany, va cedir l'edifici i el terreny immediat a l'Estat espanyol.

Lamentablement, Von Gwinner va desmuntar el sostre de fusta del mirador i el va traslladar a Berlín, on actualment s'exposa al Museu de Pèrgam com una de les peces més destacades de la seva col·lecció d'art islàmic.

Confrontant amb el Palau del Partal, a l'esquerra de la Torre de les Dames, hi ha unes cases nassarines. Una d'elles va ser anomenada Casa de les Pintures a causa de la troballa, a principis del segle XX, de pintures realitzades al tremp sobre estuc del segle XIV. Aquestes pintures, de gran valor, constitueixen un rar exemple de pintura mural figurativa nassarita, amb escenes cortesanes, de caça i celebracions.

A causa de la seva importància i per raons de conservació, aquests habitatges no estan oberts al públic.

A la dreta del Palau del Partal, sobre l'adarve de la muralla, hi ha l'Oratori del Partal, la construcció del qual s'atribueix al sultà Iussuf I. L'accés es realitza mitjançant unes petites escales, ja que es troba elevat respecte al nivell del sòl.

Un dels pilars de l'Islam és pregar cinc cops al dia en direcció a la Meca. L'oratori funcionava com una capella palatina que permetia als habitants del palau proper complir aquesta obligació religiosa.

Tot i les seves reduïdes dimensions (uns dotze metres quadrats), l'oratori compta amb un petit vestíbul i una sala de pregària. El seu interior presenta una rica decoració en guixeria amb motius vegetals i geomètrics, així com inscripcions alcoràniques.

En pujar les escales, just davant de la porta d'entrada, es troba al mur sud-oest el mihrab, orientat cap a la Meca. Té planta poligonal, un arc de ferradura adovellat i està cobert per una cúpula de mocàrabs.

Destaca especialment la inscripció epigràfica ubicada a les impostes de l'arc del mihrab, que convida a l'oració: “Vine a pregar i no siguis dels negligents.”

Adossada a l'oratori es troba la Casa d'Atasi de Bracamonte, que va ser cedida el 1550 a qui va ser escuder de l'alcaide de l'Alhambra, el Comte de Tendilla.

A la parada més elevada de la zona del Partal es troben les restes arqueològiques del Palau de Yusuf III. Aquest palau va ser cedit al juny de 1492 pels Reis Catòlics al primer governador de l'Alhambra, Don Íñigo López de Mendoza, segon Comte de Tendilla. Per això, també se'l coneix com el Palau de Tendilla.

La raó per la qual aquest palau es troba en ruïnes té el seu origen en les desavinences sorgides al segle XVIII entre els descendents del Comte de Tendilla i Felipe V de Borbó. es van prendre represàlies: el 1718 se'ls va retirar l'alcaïdia de l'Alhambra i més tard el palau, que va ser desmantellat i els seus materials venuts.

Alguns d'aquests materials van reaparèixer al segle XX en col·leccions privades. Es creu que el conegut com a Rajola Fortuny, conservat a l'Institut València de Joan de Madrid, podria procedir d'aquest palau.

Des de 1740, el solar del palau es va convertir en una zona d'hortes arrendades.

Va ser el 1929 quan aquesta àrea va ser recuperada per l'Estat espanyol i reintegrada a la propietat de l'Alhambra. Gràcies al treball de Leopoldo Torres Balbás, arquitecte i restaurador de l'Alhambra, aquest espai va ser valorat mitjançant la creació d'un jardí arqueològic.

La muralla de la ciutat palatina comptava a l'origen amb més de trenta torres, de les quals avui només se'n conserven una vintena. Inicialment aquestes torres tenien una funció estrictament defensiva, encara que amb el temps algunes van adoptar també un ús residencial.

A la sortida dels Palaus Nazaríes, des de la zona del Partal Alt, surt un camí empedrat que condueix al Generalife. Aquest recorregut segueix el llenç de muralla on hi ha algunes de les torres més emblemàtiques del conjunt, emmarcat per una zona enjardinada amb belles vistes a l'Albaicín ia les hortes del Generalife.

Una de les torres més destacades és la Torre dels Pics, construïda per Muhammad II i reformada posteriorment per altres sultans. És fàcilment reconeixible pels seus merlets en forma de piràmides de maó, d'on podria derivar-ne el nom. Tot i això, altres autors creuen que el nom procedeix de les mènsules que sobresurten als seus cantons superiors i que sostenien els matacans, elements defensius que permetien contrarestar atacs des de dalt.

La principal funció de la torre era protegir la Porta del Raval situada a la base, que comunicava amb la Costa del Rei Chico, facilitant l'accés al barri de l'Albaicín ia l'antic camí medieval que connectava l'Alhambra amb el Generalife.

En època cristiana es va construir un baluard exterior amb cavallerisses per reforçar-ne la protecció, que es tanca amb una nova entrada coneguda com la Porta del Ferro.

Encara que comunament s'associa a les torres una funció militar exclusiva, se sap que la Torre dels Pics també va tenir un ús residencial, com ho demostra l'ornamentació present a l'interior.

La Torre de la Captiva ha rebut diversos noms al llarg del temps, com Torre de la Lladre o Torre de la Sultana, encara que finalment ha prevalgut el més popular: Torre de la Captiva.

Aquesta denominació no es basa en fets històrics comprovats, sinó que és fruit d'una llegenda romàntica segons la qual en aquesta torre va estar presonera Isabel de Solís, que més tard es va convertir a l'islam sota el nom de Zoraida i va arribar a ser la sultana preferida de Muley Hacén. Aquesta situació va provocar tensions amb Aixa, l'anterior sultana i mare de Boabdil, atès que Zoraida —el nom de la qual significa “lluer de l'alba”— va desplaçar la seva posició a la cort.

La construcció d'aquesta torre s'atribueix al sultà Iussuf I, també responsable del Palau de Comares. Aquesta atribució està recolzada per les inscripcions a la sala principal, obra del visir Ibn al-Yayyab, que elogien aquest sultà.

Als poemes inscrits a les parets, el visir utilitza repetidament el terme qal'ahurra, que ha estat emprat des de llavors per referir-se a palaus fortificats, com és el cas d'aquesta torre. A més de complir funcions defensives, la torre acull al seu interior un autèntic palau amb una rica decoració.

Pel que fa a la seva ornamentació, destaca a la sala principal el sòcol d'enrajolat ceràmic amb formes geomètriques de diversos colors. Entre ells sobresurt el color porpra, l'obtenció de la qual a l'època era especialment difícil i costosa, per la qual cosa es reservava exclusivament per a espais de gran rellevància.

La Torre de les Infants, igual que la Torre de la Captiva, deu el seu nom a una llegenda.

Es tracta de la llegenda de les tres princeses Zaida, Zoraida i Zorahaida, que van habitar aquesta torre, història que va ser recollida per Washington Irving als seus cèlebres Contes de l'Alhambra.

La construcció d'aquesta torre-palau, o *qalahurra*, s'atribueix al sultà Muhammad VII, que va regnar entre 1392 i 1408. Per tant, es tracta d'una de les darreres torres construïdes per la dinastia nassarita.

Aquesta circumstància es reflecteix en la decoració de l'interior, que presenta signes de certa decadència en comparació dels períodes anteriors de més esplendor artística.

Al final del Passeig de les Torres, a la part més oriental de la muralla nord, hi ha les restes d'una torre de forma cilíndrica: la Torre del Cap de Carrera.

Aquesta torre va ser pràcticament destruïda com a conseqüència de les voladures perpetrades el 1812 per les tropes napoleòniques durant la seva retirada de l'Alhambra.

Es creu que fou construïda o reedificada per ordre dels Reis Catòlics l'any 1502, com ho confirmava una inscripció avui desapareguda.

El seu nom prové de la seva ubicació a l'extrem del Carrer Major de l'Alhambra, marcant el límit o cap de carrera d'aquesta via.

El Palau de Carles V, amb seixanta-tres metres d'amplada i disset metres d'alçada, segueix les proporcions de l'arquitectura clàssica, motiu pel qual es divideix horitzontalment en dos nivells amb arquitectura i decoració clarament diferenciades.

Per a la decoració de les seves façanes es van utilitzar tres tipus de pedra: calcària grisa i compacta de Sierra Elvira, marbre blanc de Macael i serpentineta verda del Barranc de Sant Joan.

La decoració exterior exalta la imatge de l'emperador Carles V, ressaltant-ne les virtuts mitjançant referències mitològiques i històriques.

Les façanes més destacades són les del costat sud i oest, ambdues dissenyades com a arcs de triomf. La portada principal es troba al costat oest, on la porta principal està coronada per victòries alades. A banda i banda hi ha dues petites portes sobre les quals es troben medallons amb figures de soldats a cavall en actitud de combat.

Als pedestals de les columnes es presenten relleus duplicats simètricament. Els relleus centrals simbolitzen la Pau: mostren dues dones assegudes sobre un monticle d'armes, portant branques d'olivera i sostenint les Columnes d'Hèrcules, l'esfera del món amb la corona imperial i el lema PLUS ULTRA, mentre uns angelots cremen l'artilleria de guerra.

Els relleus laterals representen escenes bèl·liques, com la Batalla de Pavia, on Carles V va vèncer Francisco I de França.

A la part superior hi ha balcons flanquejats per medallons que representen dos dels dotze treballs d'Hèrcules: un matant el Lleó de Nemea i un altre enfrontant-se al Toro de Creta. Al medalló central apareix l'Escut d'Espanya.

A la part inferior del palau destaquen els carreus encoixinats rústics, dissenyats per transmetre una sensació de solidesa. Sobre ells hi ha anelles de bronze sostingudes per figures d'animals com a lleons —símbols de poder i protecció—, ia les cantonades, àguiles dobles, en al·lusió al poder imperial ia l'emblema heràldic de l'emperador: l'àliga bicèfala de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya.

L'emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic, nét dels Reis Catòlics i fill de Joana I de Castella i Felip el Bell, va visitar Granada l'estiu de 1526 després d'haver-se casat amb Isabel de Portugal a Sevilla, per passar la lluna de mel.

En arribar, l'emperador va quedar captivat per l'encant de la ciutat i de l'Alhambra, i va decidir construir un nou palau a la ciutat palatina. Aquest palau seria conegut com la Casa Reial Nova, en contraposició als Palaus Nazaríes, denominats des de llavors com a Casa Real Vella.

Les obres van ser encarregades a l'arquitecte i pintor toledà Pedro Machuca, de qui es diu que va ser deixeble de Miquel Àngel, cosa que explicaria el seu profund coneixement del Renaixement clàssic.

Machuca va projectar un palau monumental d'estil renaixentista, amb planta quadrada i un cercle integrat al seu interior, inspirat en els monuments de l'antiguitat clàssica.

La construcció va començar el 1527 i va ser finançada en gran part amb els tributs que els moriscs havien de pagar per continuar vivint a Granada i conservar els seus costums i ritus.

El 1550, Pedro Machuca va morir sense haver conclòs el palau. Va ser el seu fill Luis qui va continuar el projecte, però després de la seva mort, les obres es van aturar durant un temps. Es van reprendre el 1572 sota el regnat de Felip II, encomanant-se a Joan d'Orea per recomanació de Joan d'Herrera, arquitecte del Monestir de l'Escorial. No obstant això, a causa de la manca de recursos provocada per la Guerra de les Alpujarres, no es van realitzar avenços significatius.

No va ser fins al segle XX quan es va culminar l'edificació del palau.

El Palau de Carles V va ser concebut com a símbol de pau universal, reflectint les aspiracions polítiques de l'emperador. Tot i això, Carlos V mai va arribar a conèixer personalment el palau que va fer construir.

El Museu de l'Alhambra es troba a la planta baixa del Palau de Carles V i està distribuït en set sales dedicades a la cultura ia l'art hispanomusulmà.

Alberga la millor col·lecció existent d'art nassarita, composta per peces trobades en excavacions i restauracions dutes a terme a la mateixa Alhambra al llarg del temps.

Entre les obres exposades destaquen elements de guixeria, columnes, fusteria, ceràmica de diversos estils —com el cèlebre Gerro de les Gacelas—, una còpia del llum de la mesquita major de l'Alhambra, així com làpides, monedes i altres objectes de gran valor històric.

Aquesta col·lecció constitueix el complement ideal per visitar el complex monumental, ja que permet comprendre millor la vida quotidiana i la cultura durant l'etapa nassarita.

L'entrada al museu és gratuïta, encara que és important tenir en compte que roman tancat els dilluns.

Quan Pedro Machuca va projectar el Palau de Carles V, ho va fer utilitzant formes geomètriques amb fort simbolisme renaixentista: el quadrat per representar el món terrenal, el cercle interior com a símbol del diví i de la creació, i l'octògon —reservat per a la capella— com a unió entre tots dos mons.

En accedir al palau, ens trobem amb un imponent pati circular porticat, elevat respecte de l'exterior. Aquest pati està envoltat per dues galeries superposades, totes dues amb trenta-dues columnes. A la planta baixa les columnes són d'ordre dòric-toscà, ia la planta superior d'ordre jònic.

Les columnes van ser realitzades en pedra pudinga o d'ametlla, procedent del poble granadí del Turro. Aquest material va ser elegit per ser més econòmic que el marbre originalment previst en el disseny.

La galeria inferior compta amb una volta anular que possiblement estava destinada a ser decorada amb pintures a la fresca. Per la seva banda, la galeria superior disposa d'un sostre de cassetons de fusta.

Al fris que recorre el pati destaquen els *burocrànis*, representacions de cranis de bou, un motiu decoratiu amb arrels a l'antiga Grècia i Roma, on s'usaven en frisos i sepulcres vinculats a sacrificis rituals.

Les dues plantes del pati estan comunicades per dues escales: una al costat nord, construïda al segle XVII, i una altra també al nord, dissenyada ja al segle XX per l'arquitecte conservador de l'Alhambra, Francisco Prieto Moreno.

Encara que mai no va ser utilitzat com a residència reial, el palau acull actualment dos importants museus: el Museu de Belles Arts a la planta superior, amb una destacada col·lecció de pintura i escultura granadina dels segles XV al XX, i el Museu de l'Alhambra a la planta baixa, al qual s'accedeix pel zaguà occidental.

A més de la seva funció museística, el pati central compta amb una acústica excepcional, fet que el converteix en un escenari privilegiat per a concerts i representacions teatrals, especialment durant el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada.

Al Carrer Reial, al solar contigu a l'actual Església de Santa Maria de l'Alhambra, hi ha el Bany de la Mesquita.

Aquest bany va ser construït durant el regnat del sultà Muhammad III i finançat mitjançant la yizya, un impost que es cobrava als cristians per sembrar terres a la frontera.

L'ús del hammam o bany era essencial a la vida quotidiana d'una ciutat islàmica, i l'Alhambra no n'era una excepció. Per la proximitat a la mesquita, aquest bany complia una funció religiosa clau: permetre les ablucions o rituals de purificació abans de l'oració.

Tot i això, la seva funció no era exclusivament religiosa. El hammam també servia per a la higiene personal i era un punt de trobada social important.

El seu ús estava regulat per horaris, sent al matí per als homes ia la tarda per a les dones.

Inspirats en les termes romanes, els banys musulmans compartien amb elles la distribució en sales, encara que eren més petites i el seu funcionament es basava en el vapor, a diferència de les termes romanes que eren d'immersió.

El bany constava de quatre espais principals: una sala de repòs o vestuari, una sala freda o temperada, una sala calenta i una zona de calderes adossada a aquesta última.

El sistema de calefacció utilitzat era el hipocaust, un sistema de calefacció subterrani que escalfava el terra mitjançant aire calent generat per un forn i distribuït a través d'una cambra sota el paviment.

L'actual Parador de Turisme va ser originalment el Convent de Sant Francesc, edificat el 1494 sobre un antic palau nassarita que, segons la tradició, hauria pertangut a un infant musulmà.

Després de la presa de Granada, els Reis Catòlics van cedir aquest espai per fundar el primer convent franciscà de la ciutat, complint així una promesa realitzada al patriarca d'Assís anys abans de la conquesta.

Amb el temps, aquest lloc esdevingué el primer lloc d'enterrament dels Reis Catòlics. Un mes i mig abans de la seva mort a Medina del Camp el 1504, la reina Isabel va deixar especificat al seu testament el seu desig de ser enterrada en aquest convent, vestida amb hàbit franciscà. En 1516, va ser enterrat amb ella el rei Ferran.

Tots dos van romandre-hi sepultats fins a 1521, quan el seu nét, l'emperador Carles V, va ordenar traslladar les seves restes a la Capella Reial de Granada, on avui reposen al costat de Joana I de Castella, Felip el Bell i l'infant Miguel de Paz.

Actualment és possible visitar aquest primer lloc d'enterrament accedint al pati del Parador. Sota una cúpula de mocàrabs es conserven les làpides originals dels dos monarques.

Des de juny de 1945, aquest edifici acull el Parador de San Francisco, un allotjament turístic d'alta categoria la propietat i gestió del qual corresponen a l'Estat espanyol.

La paraula “medina”, que en àrab significa “ciutat”, feia referència a la zona més elevada del turó de la Sabika, a l'Alhambra.

Aquesta medina albergava una intensa activitat quotidiana, ja que era l'àrea on es concentraven els oficis i la població que feia possible la vida de la cort nassarita dins la ciutat palatina.

S'hi produïen teixits, ceràmica, pa, vidre i fins i tot monedes. A més dels habitatges dels treballadors, també hi havia edificis públics essencials com banys, mesquites, socs, aljubs, forns, sitges i tallers.

Per al funcionament correcte d'aquesta ciutat en miniatura, l'Alhambra tenia el seu propi sistema de legislació, administració i recaptació d'impostos.

Avui només es conserven alguns vestigis d'aquella medina nassarita original. La transformació de la zona per part dels pobladors cristians després de la conquesta i, posteriorment, les explosions de pólvora provocades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada, van contribuir al deteriorament.

A mitjan segle XX es va emprendre un programa arqueològic de rehabilitació i adaptació daquesta àrea. Fruit d'això, es va traçar també un passeig enjardinat sobre un antic carrer medieval, que avui connecta amb el Generalife.

A la medina reial, adossat a la muralla meridional, hi ha les restes de l'anomenat Palau dels Abencerrajes, nom castellanitzat de la família Banu Sarray, una noble nissaga d'origen nord-africà pertanyent a la cort nassarita.

Els vestigis que avui es poden contemplar són el resultat d'excavacions iniciades a la dècada de 1930, ja que anteriorment l'espai estava molt deteriorat, en gran part per les explosions causades per les tropes napoleòniques durant la seva retirada.

Gràcies a aquestes intervencions arqueològiques, s'ha pogut constatar la importància que va tenir aquesta família a la cort nassarita, no només per l'extensió del palau sinó també per la seva ubicació privilegiada: a la zona alta de la medina, just a l'eix urbà principal de l'Alhambra.

La Porta de la Justícia, coneguda en àrab com Bab al-Sharía, és una de les quatre portes exteriors de la ciutat palatina de l'Alhambra. Com que es tracta d'una entrada exterior, complia una funció defensiva important, com s'aprecia en la seva estructura de doble recolze i en el pronunciat desnivell del terreny.

La seva construcció, integrada en una torre adossada a la muralla sud, s'atribueix al sultà Iúsuf I l'any 1348.

La porta presenta dos arcs de ferradura apuntada. Entre ells s'obre una zona a cel obert, coneguda com a buhedera, des de la qual era possible defensar l'entrada llançant materials des de la terrassa en cas d'atac.

Més enllà del seu valor estratègic, aquesta porta té una forta càrrega simbòlica en el context islàmic. Destaquen especialment dos elements decoratius: la mà i la clau.

La mà representa els cinc pilars de l'Islam i simbolitza protecció i hospitalitat. La clau, per la seva banda, és un emblema de la fe. La seva presència conjunta es podria interpretar com una al·legoria del poder espiritual i terrenal.

La llegenda popular diu que, si algun dia la mà i la clau arriben a tocar-se, significarà la caiguda de l'Alhambra… i amb això, la fi del món, ja que implicaria la pèrdua de la seva esplendor.

Aquests símbols islàmics contrasten amb un altre afegit cristià: una escultura gòtica de la Verge amb el Nen, obra de Ruberto Alemany, col·locada en una fornícula sobre l'arc interior per ordre dels Reis Catòlics després de la presa de Granada.

La Porta dels Carros no correspon a una obertura original de la muralla nassarita. Fou oberta entre els anys 1526 i 1536 amb un propòsit funcional molt concret: permetre l'accés dels carros que transportaven materials i columnes per a la construcció del Palau de Carles V.

Actualment, aquesta porta segueix complint una funció pràctica. És l'accés de vianants al recinte sense necessitat de tiquet, cosa que permet visitar lliurement el Palau de Carles V i els museus que hi ha al seu interior.

A més, és l'única porta habilitada per a l'accés de vehicles autoritzats, incloent-hi hostes dels hotels ubicats dins del recinte de l'Alhambra, taxis, serveis especials, sanitaris i vehicles de manteniment.

La ciutat palatina de l'Alhambra estava envoltada per una muralla extensa que comptava amb quatre portes principals d'accés des de l'exterior. Per garantir-ne la defensa, aquestes portes presentaven una característica distribució en racó, dificultant l'avenç dels possibles atacants i facilitant emboscades des de l'interior.

La Porta dels Set Sòls, situada a la muralla sud, és una d'aquestes entrades. En època nassarita, era coneguda com Bib al-Gudur o “Porta dels pous”, a causa de l'existència propera de sitges o masmorres, possiblement utilitzats com a presons.

El seu nom actual prové de la creença popular que hi ha set nivells o pisos sota ella. Encara que només se n'han documentat dos, aquesta creença ha alimentat múltiples llegendes i contes, com el relat de Washington Irving “La llegenda del llegat del moro”, en què s'esmenta un tresor amagat als soterranis secrets de la torre.

La tradició sosté que aquesta va ser la darrera porta utilitzada per Boabdil i el seu seguici en dirigir-se a la Vega de Granada el 2 de gener de 1492 per lliurar les claus del Regne als Reis Catòlics. Igualment, va ser per aquesta porta per on van accedir les primeres tropes cristianes sense resistència.

La porta que contemplem avui és una reconstrucció, ja que l'original va ser destruïda en gran part per l'explosió de les tropes napoleòniques el 1812 durant la seva retirada.

La Porta del Vi va ser la porta principal d'accés a la Medina de l'Alhambra. La seva construcció s'atribueix al sultà Muhammad III al començament del segle XIV, encara que les seves portades van ser remodelades posteriorment per Muhammad V.

El nom de “Porta del Vi” no prové del període nassarita, sinó de l'etapa cristiana, a partir del 1556, quan es permetia als veïns de l'Alhambra comprar vi lliure d'impostos en aquest indret.

Com que es tracta d'una porta interior, el seu traçat és recte i directe, a diferència de les portes exteriors com la de la Justícia o la de les Armes, que es dissenyaven en racó per millorar la defensa.

Tot i que no complia funcions defensives primàries, comptava amb bancs a l'interior per als soldats encarregats del control de l'accés, així com una estada a la part superior destinada a la residència i al descans del cos de guàrdia.

La façana occidental, orientada cap a l'Alcassaba, era la d'ingrés. Sobre la llinda de l'arc de ferradura hi ha el símbol de la clau, emblema solemne de benvinguda i de la dinastia nassarita.

A la façana oriental, que dóna cap al Palau de Carles V, destaquen especialment les paletes de l'arc decorades amb rajoles elaborades mitjançant la tècnica de corda seca, oferint un bell exemple de l'art decoratiu hispanomusulmà.

En temps de la dinastia nassarita, el solar que avui ocupa l'Església de Santa Maria de l'Alhambra albergava la Mesquita Aljama o Mesquita Major de l'Alhambra, construïda a principis del segle XIV pel sultà Muhammad III.

Després de la presa de Granada el 2 de gener de 1492, la mesquita va ser beneïda per al culte cristià i s'hi va celebrar la primera missa. Per decisió dels Reis Catòlics, es va consagrar sota l'advocació de Santa Maria i s'hi va establir la primera seu arquebisbal.

A finals del segle XVI, l'antiga mesquita es trobava en estat ruïnós, fet que en va motivar la demolició i la construcció d'un nou temple cristià, la finalització del qual va tenir lloc el 1618.

De l'edifici islàmic amb prou feines en queden vestigis. L'element més significatiu conservat és un llum de bronze amb inscripció epigràfica datada el 1305, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Una rèplica d'aquest llum es pot veure al Museu de l'Alhambra, al Palau de Carles V.

L'Església de Santa Maria de l'Alhambra presenta una planta senzilla amb una sola nau i tres capelles laterals a cada costat.

Aquesta imatge, també coneguda com la Mare de Déu de la Pietat, és l'única que processiona a Granada cada Dissabte Sant, si el temps ho permet. Ho fa sobre un tron de gran bellesa que imita de plata repussada les arqueries de l'emblemàtic Pati dels Lleons.

Com a curiositat, el poeta granadí Federico García Lorca va ser membre d'aquesta confraria.

Abans de l'actual Parador de Turisme i cap a la zona est, es troben les restes de la tindria o adoberia medieval, una instal·lació dedicada al tractament de pells: la neteja, adob i tenyit. Aquesta era una activitat comuna a tot al-Àndalus.

La tindria de l'Alhambra és de dimensions reduïdes si es compara amb altres de similars al nord d'Àfrica. Cal tenir en compte, però, que la seva funció estava destinada exclusivament a cobrir les necessitats de la cort nassarita.

Comptava amb vuit petits safareigs de diferents mides, tant rectangulars com circulars, on s'emmagatzemaven la calç i els tints emprats en el procés d'adob de les pells.

Aquesta activitat requeria abundant aigua, motiu pel qual la tindria es va ubicar al costat de la Sèquia Reial, aprofitant així el seu cabal constant. La seva existència també és un indici de la gran quantitat d'aigua disponible en aquesta zona de l'Alhambra.

La Torre de l'Aigua és una construcció imponent situada a l'angle sud-oest de la muralla de l'Alhambra, a prop de l'accés principal des de les taquilles. Encara que complia funcions defensives, la seva missió més rellevant era protegir l'entrada de la Sèquia Reial, per això el seu nom.

La sèquia arribava a la ciutat palatina després de creuar un aqüeducte i vorejava la cara nord de la torre per proveir d'aigua tota l'Alhambra.

La torre que avui contemplem és fruit d'una reconstrucció profunda. Durant la retirada de les tropes napoleòniques el 1812, va patir greus danys per explosions de pólvora, quedant a mitjans del segle XX reduïda pràcticament a la seva base massissa.

Aquesta torre era essencial perquè permetia l'entrada de l'aigua —i per tant de la vida— a la ciutat palatina. A l'origen, el turó de la Sabika mancava de fonts naturals d'aigua, la qual cosa va suposar un desafiament important per als natzarís.

Per això, el sultà Muhammad I va ordenar una gran obra d'enginyeria hidràulica: la construcció de l'anomenada Sèquia del Sultà. Aquesta sèquia capta l'aigua del riu Darro a uns sis quilòmetres de distància, en una zona de més altitud, aprofitant el pendent per conduir l'aigua per gravetat.

La infraestructura va incloure una presa d'emmagatzematge, una sínia moguda per animals, i un canal revestit de maó –la sèquia– que travessa muntanyes de forma subterrània, ingressant per la part alta del Generalife.

Per salvar el profund desnivell entre el Turó del Sol (Generalife) i el turó de la Sabika (Alhambra), els enginyers van construir un aqüeducte, una obra clau per garantir l'abastament d'aigua a tot el conjunt monumental.